inici

Cap Vermell

Dignitat

Això que podeu llegir no ho he viscut jo directament. No puc transcriure directament les paraules de qui ho ha viscut, ni tan sols les seves emocions.

Sé que, entre la vertadera realitat i això que jo narro, els protagonistes trobaran diferències, perquè jo no hi era, allà on va succeir. Però, en sentir aquesta història real, vaig trobar imprescindible compartir-la, escrivint-la el millor que he pogut. Per dignitat, no la meva, sinó la dels autèntics protagonistes.

Estem dinant amb un amic. Conversem contraposant idees, encara que jo tinc més per escoltar-lo a ell que no per explicar-li, per moltes raons. Pregunto per les causes que el van dur a acabar la seva feina com a patró d’una embarcació recollint refugiats de pasteres al nord d’Àfrica i m’explica que va acabar el projecte, però que s’hi hauria quedat un parell d’anys més, fins a jubilar-se. A partir d’aquí la conversa és seva, jo només puc preguntar, de tant en tant, i escoltar.

Al vaixell podien dur unes 400 persones, encara que, alguna vegada, havien rescatat unes 700. Navegava per la zona del nord de Líbia, en aigües internacionals. A bord hi havia la tripulació de l’embarcació, d’una banda, i personal sanitari i de coordinació, per una altra. Els rescatats eren distribuïts a la coberta de popa, una gran superfície semblant a la d’un remolcador d’altura. Només hi havia un petit espai tancat, amb lliteres, per a persones en situacions de necessitats molt concretes. La majoria quedaven asseguts o estirats a coberta, sota d’uns tendals que els protegien del sol i, una mica, de la humitat.

– Una vegada vàrem tenir 16 hores seguides de pluja, que entrava pels costats del tendal.

M’ho imagino perquè sé què significa estar navegant amb pluja, tot i que ho he fet ben equipat i protegit. Amb una manta senzilla i poca roba més que els van donar a bord, no vull saber com havia de ser. Amb il·lusió d’arribar al continent de l’abundància, de la feina esperada, de la supervivència.

A bord arribaven de tota mena de nacionalitats. Alguns haurien creuat milers de quilòmetres fins a arribar a la costa mediterrània septentrional i, pagant el que els havien exigit pagar, haurien embarcat en una pastera amb autonomia suficient per arribar a aigües internacionals, o potser ni això. En ser detectada, visualment o per altres mecanismes, un dels vaixells de rescat a la zona s’hi apropava i començava la tasca de pujar-los a bord, donar-los un senzill kit de roba, beguda, aliment, observació pels sanitaris, un per un, i acomodar-los el millor possible a coberta.

Mentre hi hagués espai a bord, el vaixell quedava a la zona buscant altres pasteres. Això vol dir que els refugiats podien tenir consciència de ser en terreny occidental, europeu, però, l’embarcació no tornaria encara a port. Podien seguir moltes hores a mar: un dia, dos, tres...

Arribat el moment, la tripulació decideix posar rumb a la costa italiana. Atraquen. Per la passarel·la van desembarcant els refugiats. Alguns abandonen a bord les mantes rebudes en ser rescatats. Baixen a terra descalços, amb mitjons, amb pantalons estripats, etc. El patró, aquell qui m’ho explicà temps després, és al peu de la passarel·la, a terra, ajudant i acomiadant-los, escenes similars a les que hem vist alguna vegada en els telenotícies. Una infermera és a l’altra banda. Llavors surt un nigerià que els crida l’atenció. Duu la manta que li han donat curosament plegada, uns pantalons igual d’atrotinats que els de qualsevol altre refugiat, i una camisa blanca impol·luta, encara amb les marques d’haver estat ben planxada. El patró mira la infermera interrogativament, que no pot respondre res. Aturen a aquesta persona i li pregunten (potser a través de l’intèrpret de bord):

– Aquesta camisa me la va planxar la meva mare en sortir de casa (Nigèria) per quan arribés a Europa.

Després de milers de quilòmetres de pols i de brutor dels camins, de dormir ves a saber on, de navegar en pastera, de màfies, de fronteres... la camisa havia arribat a destí i va acomplir la seva finalitat: mostrar dignitat humana.

– Ell no sabia que tota la seva roba seria immediatament incinerada ­– em diu el meu amic.

I jo no sé si podré tornar a posar-me una camisa blanca sense recordar la dignitat d’aquella persona refugiada; ni tan sols sé si la podré vestir amb una ínfima part de la dignitat amb la que ell la va vestir en ser rebut a Europa.

En els següents nexes trobareu més informació.

https://www.economist.com/news/international/21709019-flow-africans-libya-italy-now-europes-worst-migration-crisis-travelling

http://www.economist.com/rescuediary

Foto del mes

CAP VERMELL INFORMA

Cap Vermell és membre 
fundador de l'Associació de 
Premsa Forana de Mallorca


Amb els nostres mitjans:



















Horaris C E Escolar