inici

Cap Vermell

Pregó de l'Esperança 2017

El pregoner va ser Sebastià Sureda Garau, de can Cruia


  

Bon vespre senyor Batle, regidores, gabellins , cala-rajaders i gent de fora poble que ens hem reunit avui, un any més, amb motiu de les Completes de la festa de l´Esperança del 2017.

Amb gran satisfacció, vull donar públicament les gràcies al rector mossèn Antoni Amorós i als altres membres de la junta per haver-me elegit per fer el pregó de l´Esperança .

Honestament, quan em va dir que m´havien elegit, vaig quedar en “orsai “, és a dir, fora saber què havia de dir. A la fi, vaig pensar que jo no podia dir que no, perquè som membre de l´Obreria de l'Esperança i quan a poc a poc va passar el temps em vaig sentir molt orgullós d'haver dit que sí .

Per als qui no em coneixeu, vos diré que som en Sebastià Sureda Garau, de can Cruia, fill d'en Miquel “de can Cruia” i de n´Antònia “Racona“. Vaig néixer a Capdepera, al carrer Cervantes, el dia 2 d'abril de 1942 , uns anys en què el menjar era escàs i els nostres pares havien de fer molta feina per poder-nos alimentar, per això jo som gabellí de cap a peus i devot de la Verge de l´Esperança.

A causa que ma mare va morir quan jo era molt petit, mon pare es va tornar casar, en segones núpcies, amb na Catalina Forteza “Poia”, que per a mi va ser tan bona com la meva mare biològica, jo sempre li vaig dir mumare, i es va portar com a tal;  vàrem anar a viure en es carrer de la Mar núm. 52 .

Ara, aprofitant aquest pregó, vull retre homenatge públicament a la família de mossèn Pere Orpí , perquè, a causa que s´havia mort ma mare, i en aquell temps no hi havia llet en pols, i la mare d'aquesta família havia tengut una nina que per desgracia havia mort, em pogueren fer al favor d'alimentar-me fins que en vaig  tenir necessitat. A ella sempre li vaig dir “sa dida“ i al seu home, “es didu“. També vull retre homenatge  a la família d'en  Miquel i en Llorenç Alçina “Cuní”, per haver-me donat, sa mare, qualque panxó, abans de trobar aquesta “dida”.

De ca nostra, quan surt al carrer, lo primer que veig és el Castell, perquè estam a la falda d'aquesta muntanya, és a dir, que és igual que estigués veïnat de ca nostra. La muntanya del Castell i la d'es Molins era el jugador dels al·lots del barri del carre de la Mar, no sabíem anar a jugar a altre lloc , els nostres pares no passaven pena perquè si es feia fosc sortien al carrer i amb un crit ja bastava. A vegades fèiem guerra contra els des carrer d'es Port i ells tenien es seu quarter a l'Escola Nova, enfront de nosaltres; el seu cap era l'amo en Toni “Coix”.

Quan arribava el mes de desembre, els nostres pares anaven a cercar “faies“, les assecaven dins el forn i en feien manats petits, com torxes, i es dissabte de Nadal, quan començava a fer fosca, li pegàvem foc i, cantant “alei-alei“, pujàvem al Castell, passàvem per davant el Portalet i baixàvem per l'alzinar. Així fèiem dues o tres  voltes.

A ca mon pare eren molt catòlics, tenia dues germanes fadrines i una de casada; el fill petit de la casada era en Viçenç “Cruia”, a qui quasi tots coneixíeu, un poc més gran que jo. Sa mare ens enviava a missa, els diumenges, i per saber si hi havíem anat ens demanava qui havia fet el sermó, i nosaltres, per por de no endevinar, anàvem a missa .

Les dues germanes fadrines de mon pare eren molt beates; la més jove era sa meva padrineta i era la que sempre em menava al Castell, a la Novena i, sense adonar-me'n, vaig agafar una gran devoció a la Nostra Mare .

Em record que, una vegada, a ca nostra en compraren, amb un gran esforç, un abric nou que m´arribava als peus. Jo vaig començar a mirar-me i allò no m´agradava; vaig partir carrer de la Mar per amunt, cap al Castell, i quan vaig esser a baix d'allà on ara hi ha l´escala –perquè aleshores no n'hi havia, d'escala, era un caminet de cabra– , vaig tornar arrere cap a ca nostra i me'l varen haver de llevar i posar-me un abric mes curt, un poc més vell, perquè estava molt empegueït de dur allò tan llarg .

També em record que feien el sermó damunt la trona que estava al costat de la Verge, a vegades l'ecònom feia venir un predicador, a vegades venia mossèn Miquel Picornell, que era de Manacor i més tard va ser l´ecònom de Capdepera, i que predicant era molt expressiu; més d'un pic hi va haver qualque dona que va plorar de tanta emoció. També em record que quan entràvem, a mà dreta, allà on hi ha el Sant Crist, estava ple d'exvots (retrats, crosses, medalles, etc.) i de promeses que havien fet els familiars de gent que s'havia salvat de qualque perill, o de qualque mal temps a la mar, si eren mariners .

També vull dir que tenc un nét, que ara ve poc a Capdepera, perquè l´escola ja l´empeny i té compromisos a Palma, però amb qui, una vegada, quan era més petit, pujàrem al Castell i, tant li va agradar que, cada pic que venia, tant si plovia com si no, havíem d'anar al Castell a tocar les campanes, donar un cèntim a la Mare de Déu i donar la volta a les muralles, abans de tancar-les damunt el portal del Rei en Jaume. Per això supòs que al nostre nét també li agradarà pujar a visitar la nostre Mare.

Aquí també venim a donar gràcies perquè, si pensam bé les coses bones que ens passen, coses que pareix que mai es poden arreglar i s´arreglen, podeu estar-ne segurs, és per la mà de la nostra Mare la Verge de l´Esperança .

Ara, per acabar, vull dir una estrofa de l´himne a Capdepera, de mossèn Pere Orpí, perquè també parla del Castell .

 

Com poble d'arrels fondes que agermanat avança ,

pujam amb fe i coratge la costa del Castell.

La nostra Mare ens obri dreceres d'esperança

quan pel camí dels avis ressona un cant novell .

 

Molts d'anys!

Visca l´Esperança!

Visca Capdepera!

 

 

 



 

 

Foto del mes

CAP VERMELL INFORMA

Cap Vermell és membre 
fundador de l'Associació de 
Premsa Forana de Mallorca


Amb els nostres mitjans:











Horaris C E Escolar