La barcella, l'almud i la romana

Un quintar són quatre arroves. Una arrova vint-i-cinc lliures (10 k. aproximadament). La lliura són dotze unces (400 grams).

La venda d’ovelles, cabres, bous i aviram es feia mitjançant les terces. Els porcs es feien amb una romana d’arroves, mig quintar, quintar, lliures i mitges lliures.

Els cabrers es passejaven pels pobles i així com els demanaven la llet, la munyien. Portaven una mesureta de zinc o de llauna; seria un quart de litre?

No me n’han sabut donar explicació. La vaig demanà a l’amo Antoni Coll i al’amo Agustí Palla – any 1980 –, elscontadors d’aquest tercer article del serial. Si bé tots dos es debanaven pel valor, de la mesura de la llet, és a dir, “quatre dècimes” o un velló. Acabada de munyir pareixia molta per mor de l'escuma i quan s’arribava a casa ja havia minvat bastant. Estaven parlant del any 1915, que sembla que era l’època en què tenien relació amb temes de la llet i dels lleters de Capdepera.

Amb el vi canviaven de denominació. Es deia quarta o quartó i l’equivalència era així: Una quarta de vi eren quatre quartons. Un quartó corresponia a un quart de litre. Per tant, una quarta és igual a un litre. També s’emprava la mitja quarta, que seria mig litre.

Per les possessions, sobretot a les de muntanya, que és on més oli es feia, els senyors tenien les seves condicions estipulades a “l’albarà”. Aquestes condicions tenen el nom de “pletes”. Allà hi figuraven unes mides o mesures especials, es deien “somades”. Desglossat seria: Una somada són sis mesures. Una mesura, quatre quartans. Un quartà, quatre litres. Devers 1920, l’oli es venia a les botigues a tant la lliura. La mesura que empraven era la mitja lliura i era igual a sis unces (200 grams). La gent hi solia anar amb el mateix “setrill”. Sols hi havia una casta d’oli i era sense refinar, tret de la mateixa tafona.

Els ous empre s’han comprat i venut a dotzenes. En aquell temps, anaven mesclats els grossos amb els petits i, actualment, es venen ben separats per mides, però encara per dotzenes o mitges dotzenes.

La fruita, devers 1932, encara es venia per dotzenes, principalment pomes, peres, melicotons, préssecs… Primer es feien les triadelles, posant-ho dins coves o canastres, ben separats per mides. L’altra fruita es pesava amb balances. S'ha de tenir en compte que abans hi anaven els que feien coves i paners i agafaven els verdancs, les tanyades d’ullastre i de mata, tan necessaris per fer les eines tan ben emprades pel pagès.

La llenya per fer foc es mesurava en “somades”, que corresponien a “tres feixos de rama”. També es coneixia per somada de somera, ja que corresponia al viatge que podia fer aquest animal: un feix cada part i un damunt. A l’hora d’anar a tallar la rama, també es podia arribar a un acord amb l’amo del lloc i es feien dues parts que eren pel tallador i una per al propietari. Això es coneix amb el nom de “dos i tres”.

A l’hora de segar el gra menut es comptaven les garbes. Segons l’any i segons el que es lligava, les garbes pesaven més o menys les unes que les altres. Una garba són nou gavelles. Una gavella, tres manats. Un manat, una falçada. La falçada es un manat de brins (amb l’espiga) que el segador ferma amb dos o tres d’aquests mateixos perquè el vent no els escampi.

Carretades: Era una mesura que tenia en compte el lloguer del carreter per traginar fems, rama… a tal lloc, pagant-lo a tant la carretada. Per traginar fems es posava una post davant i una darrere el carro perquè no vessàs. Devers el 1920, es pagava el carro, el carreter i la bèstia a duro la carretada (5 pessetes) i sols se’n solien fer dues, ja que normalment eren llargues.

La barcella i l’almud, al dibuix que il·lustra aquest article, apareixen un dins l’altre. La romanade sobre és de “terces i lliures”. Avui els podem veure que adornen les entra-des de les cases, ja que estan en desús.

A finals d’agost ja es comencen a espolsar les garroves; el refrany així ho diu: Per SantaMargalida, garrova tenyida. Collides les garroves, i ja som per devers l’octubre, els collidors o collidores agafaven les olives conegudes com a “torró” (parlàrem d’això a les anteriors contarelles d’aquest serial), per ser la pitjor, seca, xereca i mal cabal. Per devers Tots Sants, que ja cau l’oliva bona, compareixien els homes que tenien llogat el parany per caçar tords. La renda consistia amb un cert nombre de dotzenes de tords que havien d’entregar a la propietat de la finca. Aquests homes, tant paraven lloves com caçaven amb filats a un coll.

Acabada la temporada dels tords, els homes es quedaven a la possessió com a jornalers, si així ho acordaven amb l’amo. N’hi havia, d’aquests homes, que ells mateixos feien una barraca on s’apossentaven i feien carbó, eren els carboners. Feien carbó tot l’estiu, a partir de Sant Josep, al març, fent nets els boscos, alzinars, de verdancs o tanyades de les mateixes alzines.

A l’hivern, quan ja no es tenia palla per a les bísties, per les possessions de muntanya hi havia el personatge del carritxer, que cuidava de segar el càrritx per al menjar del bestiar gros: egües, cavalls, mules, someres… A aquests bestiar, quan té set anys, se’l coneix com a “bestiar de dent”, desprès ja no es compta, es diu: “tinc un cavall, o una egua, de set anys”. És com l’ovella, que quant té un any es diu “toïssa”, quan en té dos és “primalona”, al tercer és “tercenca” i, a partir d’aquí es diu simplement ovella. Idò el carritxer anava a tant el quintar.

Del càrritx es feien vencisos, aquella cordeta d’antany que servia per fermar les garbes.

Cada cavalló fa deu

tant si és garba com retreta.

Saps que em digué una veieta?

Segons s’al·lot sa jugueta,

sa roba bona fa es preu

Tomeu de Ca’n Saletes- ARXIU MEYME