La roba del tafoner s'aguantava dreta

De la tradició olivarera gabellina en fou eloqüent testimoni, als anys 60/70 del passat segle, la presència de tafones com la de Sos Sastres, Can Maia, Sa Tafona de la possessió del mateix nom o la Tafona Nova de la Cooperativa, i d’altres existents, temps enrere, al municipi de Capdepera.



Sa Tafona Nova

Així començàvem el nostre anterior article, el dijous 1 de desembre, per trobar-nos, ara mateix, immersos en plena campanya de recol·lecció d’oliva. I avui, ara, arrodonirem el tema gràcies a allò que l’amo en Miquel de can Cardaix i la madona Margalida de Sos Sastres ens contaren fa uns 40 anys, sobre les tasques de “collir oliva i fer oli” a Capdepera, de la qual cosa prenguérem deguda anotació. Vet aquí:

Devers Sant Sebastià sols restaven les pellucades i es donaven a mitges a les mateixes collidores. Acabada la collita es feia la festa, que consistia a rompre l’olla on hi havien fet les sopes la temporada i es ballaven jotes i copeos, amb el so d’una ximbomba:

Jo vaig fer es dijous llarder       

a dins es pla des capassos,

i a dins sa coma d’en Sirer

hi vaig deixar es embassos

De vegades, l’amo no tenia collidores aparaulades i havia d’anar a llogar-les fent una crida. El viatge i el jeure anava a compte de l’amo i el jornal, a l’any 1944, era de vuit pessetes. En tota la temporada anaven a ca seva una sola vegada. El traginer era l’encarregat de portar els sacs plens d’oliva als graners de la tafona, cobrava un duro i un bon plat d’escudella al mig dia. Ho feia amb someres, damunt les quals carregava el sac. Els diumenges, si a la possessió no hi havia capella, l’amo deixava que anassin a missa al poble, cosa que aprofitaven per fer bugada i rentar-se.

A les possessions hi solia haver dos graners, quan n’hi havia un de ple es passava a l’altre. La cabuda d’un graner solia ser d’uns sis dies de fer oli. L’oliva dins el graner a l’endemà ja bull, però amb una escaldada li fuig tot d’una. Els temps de fer oli ve amb el temps de sembrar, i generalment s’esperava que fes una collada de mal temps, gregal i brusques.

Els tafoners sempre eren jornalers de la mateixa possessió que, en acabar de fer oli, començaven a exsecallar les oliveres i els garrovers. Era per devers el febrer quan els missatges o parellers ja havien fet el “goret”. Després treien els tions per cremar a la tafona de l’any següent i la rama prima per tapar formiguers amb els terrossos de la llaurada. Ara bé, no es pegava foc fins a Sant Joan i durava enllà Sant Jaume. Mentrestant anaven a segar faves i gra petit i, a continuació, venia el batre. Acabat de batre, pegaven foc als formiguers i els escampaven; tot d’una ja es posaven a eixermar els redols de les soques de les oliveres, és a dir, llevar les tanyades que sortien.

Dibuix d'Antoni Paris, d'una tafona, la biga i el quintar

Per fer l’oli es necessiten el major, que és el que assenta, i l’emportinador, que és qui omple els esportinsi el que escalda. Aquest darrer solia ser el més jove. El tafoner major s’aixecava ben dematí per a encendre la fornal, i quan tenia l’aigua de la caldera a punt d’arrancar el bull cridava els altres homes i començaven la primera trullada,que solia acabar a començament d’alba. Deixaven, i partien a caçar tords al coll, cosa de mitja hora. De tornada, menjaven les sopes bullides amb col i pa amb oli, començaven l’altre, i fins a set. Per dinar, al migdia, menjaven escudella i la darreria solia ser a base de porc. Per sopar, posaven fideus o les sobres de l’escudella del migdia i hi afegien aigua. Això sí, per menjar sempre anaven a les cases, no quedaven dins la tafona.

El primer és omplir la tremuja. L’oliva surt per un forat i va a parar al trull, on són esclafades pel rutló o pedra cònica molt pesada i moguda per tirany de sang (bísties o bous) amb els ulls tapats perquè no es maregin, fermada per un cabestrell i sempre a la part esquerra. Amb les voltes del trull, l’oliva molta o capolada cau dins el bàssi i amb gavetons la porten fins a l’emportinador; més tard ja es feia amb senalles de goma. L’oli que resta dins l’emportinador és el tan conegut “oli verge”. Allà es fa girar la llarga barra i la pedra van premsant i es fa una pasta. Desprès d’aquesta premsada es fa la trenca, o sigui, rompre la pasta, i es tornava a assentar i a escaldar. Es tornava posar l’emportinador i es repetia l’operació, però aquesta vegada en sentit contrari. Abans de l’assentada, però, es resava un parenostre perquè sortís ben dreta.

Tot el líquid o suc premsat se’n va cap a una pica on queda l’oli i se separa la molinada, que és un suc tan envirmat (dolent) que crema tot el que toca. Les restes que queden a la pica, un pic per setmana es tornen a assentar, i torna sortir oli, però de manco qualitat. S’emprava, generalment, per fer sabó fluix.

La roba del tafoner es rentava un pic per setmana, en arribar el dissabte s’aguantava dreta. Els matins, quan se la posaven, era gelada. Per mesurar l’oli s’emprava la mesura, és a dir, setze litres, i els “quartans”. Per ser una bona trullada havien de fer cinc o sis quartans. De la tafona, era l’amo qui se’n cuidava de dur-se’n l’oli a les piques de les cases. A vegades el posava dins odres, que eren pells de cabrit cosides i girades a l'enrevés, amb el pel a la part de dins. La claror, la llum, ja que els dies pel temps de fer oli són curts, es veia amb llumetes d’oli.

Els nostres dos contadors d’aquesta història de collir oliva i fer oli, la madona Margalida de Sos Sastres i l’amo en Miquel de can Cardaix,acabaven dient: ”Guardam bon record de quan es feia oli de la manera que vos hem contat i descrit, vos podem dir que enyoram aquelles mullades dins la pica amb el pa torrat a la fornal. Temps que possiblement no tornaran”.

Com així ha estat!.

Tomeu de Ca’n Saletes- Arxiu “Meyme”