Revisitada sota la llum dels clàssics

(Schumpeter, Weber, Harich)

De bell antuvi ens crida l’atenció dels escrits dels primerencs socialistes gabellins el seu to profètic, la flaire mil·lenarista, l’ordo monachorum de Joaquim de Fiore, inspirador de successives rebel·lions al llarg de la història, fetes aixecant la bandera d’un renaixement de l’home a un món nou. Així s’expressen els socialistes locals.

“...alrededor de la bandera socialista, que no tardarà en ondear triunfante en todas las naciones del mundo” escriu el cronista local a EOB. Magdalena Coll afirma que “...el régimen actual caduca, ha de desaparecer de grado o por fuerza; y a nosotras nos pertenece tomar parte en esta obra...”. El President de la Juventud Socialista, José Terrasa, en un article que convida a acudir a les urnes, diu “...con nuestra unión constituyamos un fuerte Partido de clase para que en breve sea un hecho ver implantado un régimen de paz y fraternidad...”.  Antoni Dominguez  escriu:“... Y es que tengo fe ilimitada en ese mago que llamamos tiempo; la evolución incontrastable del Progreso. Eso será la verdadera revolución... Soy un místico de la Verdad”. Els exemples es poden multiplicar exponencialment.

Per mirar d’entendre com el socialisme, aparegut en una època materialista- cientista i fonamentat sobre bases “científiques”, necessita d’una prèdica profètica per encendre al cor dels homes el foc interior necessari per a la lluita reivindicativa, acudim al primer capítol, “Marx, el profeta”, de “Capitalisme, socialisme i democràcia” de J. A. Schumpeter

“Per a milions de cors humans, el missatge marxista del paradís terrenal del socialisme significà un nou raig de llum i un nou sentit de la vida”. I ho aconsegueix “mitjançant la formulació, amb una força que no ha estat mai superada, del sentiment d’ésser oprimit i maltractat –que és l’actitud autoterapèutica d’ésser oprimit i maltractat– i la proclamació que el deslliurament socialista d’aquests mals era una certitud reductible a prova racional”.

La convicció d’estar en coneixement de les lleis que empenyen la història i que, a més a més,  atorguen el rol de protagonista als qui alliberaran l’home de l’opressió pot dur fàcilment  a caure en actituds missioneres i de superioritat moral envers no tant dels membres de la classe antagònica sinó dels encara no convertits a la Fe Vertadera.

Antoni Domínguez n'és un exemple paradigmàtic, de superioritat moral auto-atorgada. Vegem uns exemples en què posa i treu dignitats, antipaties i odis com a posseïdor de la Veritat revelada, talment la jerarquia clerical a la qual té per enemiga.

“... y si no sacamos mayoría fue debido a los electores de Calarratjada que están completamente fascinados por las promesas del millonario. Y quien tampoco no secundó la dignitat del pueblo fueron los campesinos de “Sa Torre” por estar subyugados por los caciques de Orden”. “... Vuestro tranquilo y risueño pueblo que reposa suavemente entre montañas, ha dado una nota de gran espiritualitat y dignificación humana otorgando 19 votos a la candidatura comunista.” Per no allargar-nos, acabam amb el que escrigué a Foch i Fum al juny del 1932, fent bo el refrany que ningú és profeta en la seva terra: “En Capdepra [...] únicamente existe el amor materialista y grosero de las fincas y del vil metal. Yo que he vivido 15 años en Ciudadela de Menorca impregnándome de las ideas liberales que de antiguo allí perduran... no puedo menos que sentir simpatia por aquel pueblo y antipatía, desprecio y odio por mi pueblo natal”.

I és que, com diu Schumpeter,“En un sentit important, el marxisme és una religió. Per al creient, presenta, de primer antuvi, un sistema de finalitats últimes que emmotllen el sentit de la vida i són criteris absoluts per a jutjar fets i accions, i, en segon terme, una guia cap a aquests fins; això implica presentar un pla de salvació i indicar de quin mal cal deslliurar la humanitat o una fracció determinada de la humanitat”.

Documentada la fèrtil activitat metodista a Capdepera, a la llum de “L'ètica protestant i l’esperit del capitalisme” de M. Weber ben be podria ser  que la seva contribució a la història local fora estat dotar els gabellins de conceptes i categories mentals i actituds pròpies de l’esperit capitalista. Ja que “Lo propi i específic de la Reforma, en contrast amb la concepció catòlica, és haver accentuat el matis ètic i augmentat la prima religiosa concedida al treball en el món, racionalitzat en ‘professió’”.

Evidentment, “... els efectes de la Reforma en l’ordre de la civilització... eren conseqüències imprevistes i espontànies del treball dels reformadors, desviades, i encara directament contràries, al que aquests pensaven i es proposaven”. En definitiva, prepararen el terreny per a la consolidació del capitalisme en un dels típics tripijocs de la història en què res acaba sent el que sembla i en què les conseqüències no volgudes i/o impensades traeixen la consciència dels subjectes, per bé que, en aquest cas, la guerra civil emmascarà i retardà l’evolució capitalista, en quedar la custòdia dels “esperits” en mans d’una més que reaccionària església catòlica.

Si, com explica Weber, el primer adversari de l’“esperit” del capitalisme va ser la mentalitat tradicionalista, no ens ha de venir de nou la diatriba alcoveriana. Tanmateix queda per investigar el caràcter i evolució dels tradicionalistes gabellins i les seves relacions amb els conservadors.

“La idea és infinita” en un sentit que l’escatologia comunista no podia preveure. La idea és infinita perquè el comunisme és utòpic i, per tant, les lluites encaminades a la seva implantació s’assemblen a la maledicció de Sísif. La idea és infinita perquè mai no és consumarà.

El filòsof marxista-leninista W. Harich demostrà la impossibilitat del comunisme, fet que li costà conèixer les presons de Honecker, el dels petons als llavis, destruint el mite del paradís terrenal i apaivagant la flama espiritual que motiva els seus acòlits. A partir d’ara els recursos de què es disposa són limitats i al màxim a que es pot aspirar és a fer-ne un ús moderat en benefici de tots. Un objectiu gens glamurós, que no convida a grans heroïcitats, tot i les grandíssimes dificultats d’endegar el programa.

Llegits des de l’actualitat, els escrits dels socialistes els veiem redactats amb una Fe grandiosa en el caràcter redemptor del socialisme, ingenus i tendres a la vegada. Són els darrers fills de la Il·lustració i el positivisme, engolits per l’irracionalisme i el subjectivisme del feixisme i el comunisme bolxevic. Els grans moviments de masses humanes no alliberaren l’home, més aviat al contrari. Després del Gulag i d’Auschwitz ja res serà igual.

Els socialistes, com bé es veu a la crònica lul·liana, ja tenien aleshores el cor dividit entre accelerar els canvis econòmics i socials i el possibilisme que els dugué a flirtejar amb Primo de Rivera. Talment com avui, en què han de decidir si tombar cap a l’esquerra o convertir-se en els “corre, ve i dile” del neoliberalisme.

-Què fer?  -va preguntar aquell.

Chi lo sa!