Encara parlen de llagosta, aquells homenets, continuant amb la conversa de l'anterior capítol:

– Camaiot i ceba, amb la llagosta? Sembla mentida!

– Idò sí, fillet! Ens portau les llagostes i us ben assegur que us llepareu els dits…

– No serà això un “truco” per pescar incauts?  La llagosta està pels núvols…

– No. Es veu que sou de secà, vosaltres! Les llagostes estan dins la mar, què vol dir!? Ja veig que no picareu…Pitjor per a vosaltres. Us privareu d’assaborir un dels menjars més deliciosos, més inefables, de la cuina illenca. Perquè  el procés d’elaboració del plat no pot ser més mediterrani, més nostrat…


Estàtua, a Ciutat, dedicada a Gabriel Fuster i Mayans. Photo Gallery Palma Photos

– Però, com pot ser nostrat si es tracta d’un procediment pràcticament desconegut?.

– Ah!, això ja entra dins els secrets de paraula major, dins els misteris de les nostres illes mig romanes, mig fenícies, mig islàmiques, mig catalanes i una micoia solament, això, però en grau suficient, xuetes. Mirau si és un plat ben nostre, la llagosta “a la Bomba” que ens atreviríem a dir que de tots els plats de la nostra cuina regional, aquest  és el més propi, el més castís i el més genuí.

– I si el deixàvem anar una estoneta, aquest tema? Podríem passar a un altre “negociat”, però estam, Biel, a les teves ordres…

– Abans heu fet una distinció entre la Cala Rajada dels “veraneants” a l’estil tradicional (oci, avorriment, nuviatge, berenades, excursions, jocs de societat, oposicions a registres, “bailongos” i passions dolcíssimes mesclades amb sentiments entre hipotecaris i notarials), i el turisme “bronceante” de quinzena, a l'estil actual. Podríeu establir un paral·lelisme, una divergència, una comparança, un contrast entre ambdós?


Dues imatges antigues de la platja de Son Moll amb l'hotel Castillo i l'antic Hotel Son Moll.

– I clar que sí. N’hi ha que hem vist les dues èpoques. Però, per fer això que demanes necessitaria escriure un “tomasso” (un llibre gegant) de més de cinc-centes pàgines. De totes maneres, l’altre dia (fa 25 anys), estàvem asseguts a la terrassa del cafè d’en Tomàs Massot, home amable i extravertit on n’hi hagi, que s’ha retirat de la pesca individual a l'horticultura individualista…, coses de l’edat!, una terrassa on tothom es coneixia. Ara, sigui pel galopant cosmopolitisme de l'ambient, sigui per l’oloreta salsitxera del xibiu pròxim – on venen uns “cans calents riquíssims” –, sí, sí, ja sè que es diuen “perritos calientes…”  i tot s'ha de dir, arriba amb l’aire de la mar…, sigui pel que sigui, el cert i segur és que l’ambient de fa 30 o 40 anys s’ha esbravat per complet.


Esperant l'autobús davant l'hotel Castellet

I continua en Biel amb la seva dissertació de cara als visitants amics que l’acompanyen :

– I el mateix succeeix amb altres aspectes de la vida social del poble. La gent viu un poc tancada a casa seva i no s’organitzen, com antany, aquelles activitats estiuenques-comunals que els joves d’avui en dia tal volta trobin “cursis” i una mica pansides, musties. Però, n’estic segur, ni física ni espiritualment s’ho passen millor ara, amb tota aquesta llibertat de tipus ramader-veterinari d’avui, amb motorització i alcoholització incloses, que comencen a ser molt antihigièniques.

– Has dit “antihigièniques”?  Quina conya!

– Sí, és el primer de tot. Total, que aquella vida social de la colònia d’estiuejants ha desaparegut, arronsada per l’engolidor anglo-germànic-franco-massificador-bronzejador… I oliós-olfactiu-llefiscós… Però, què hi farem, estimats amics del meu faralló?

– No, si no hem de fer res. Bé, és a dir, hem de seguir venent-los crema per a la pell, oli per a la pell, capells de pauma ben grossos i d’això tan petit per al cap, píndoles per a allò de la repoblació que ara fa poc han discutit a Bucarest, i salsitxes de Felanitx per a tot el demès. És, la festa de la pell i de la carn, com exclamava el meu amic Damià, qui a l'estiu passejava una al·lotea de néts sobre un camell, per la platja d’es Trenc. Amb una paraula, hem de fer totes ses barrines que puguem amb aquesta bona gent. I ben amics amb tothom! Això, per sobre de tot, perquè nosaltres (ficau-vos-ho bé dins el cap) dormim damunt un matalàs de sorra a la sala de rebre de ca n'Eduard Massanet, veïnat de ca’n Tafona, com aquell vaixell que estava dins una botella de vidre…


Nins damunt un camell estirat per un home. durant l'estiu.

– A això no ho acabam d’entendre. Bé, millor, per ventura més val així, ja que veim que de moment tampoc ho entens tu, Biel.

– De manera que passau les nits dormint a una mata?

– Únicament foren dues nits amb el seus respectius dies. I dic dies perquè al dia següent d’aquella “performance” nocturna ni ens podíem moure, de cruixits que estàvem. Però, afortunadament, quan un es jove es resisteixen les més grosses i extremes proves de resistència física.

– Deixem-ho anar, això de parlar de  la teva joventut. Però, abans de retornar al present, qui era aquell amic Damià del qual n'has citat una frase.


Joan Nebot "Rai"

– Es tracta d’un vell amic i company d’estudis amb qui tenc un extraordinària relació. No es tracta de cap entelèquia, sinó d’un personatge de carn i os, pare d’uns quants fills, ja majors. És un autor teatral que va utilitzar allò de “la festa de la pell i de la carn” a algunes de les seves comèdies referides a l’estiu, als turistes o banyistes que es torraven a  les platges com a Son Moll o ’Agulla”.

 Sense anar més lluny , inclús Alexandre Ballester o Joan Rai  utilitzaren “la pell i la carn”,  en alguna de les seves representacions teatrals.       

Continuarà…