Sant Antoni gaudeix de bona salut. Una festa popular on tothom hi té cabuda i en pot ser protagonista; una celebració on els carrers del poble es converteixen en l’escenari ideal.
Els actes i la intensitat de la festa varia molt d’un poble a un altre. A Sa Pobla, segons manifestava un obrer a la premsa, no hi hauria Sant Antoni sense els foguerons i la bulla que mouen les cançons; A Muro, en canvi, allò més cridaner són les Beneïdes; a Manacor el cant dels goigs de Sant Antoni al final de les Completes és un acte molt emotiu i concorregut; a Artà la gent s’aboca a la festa de tal manera que el conjunt d’actes són lloables i es mantenen dins la tradició; a Capdepera, com deia en Quico Melis a la premsa, hem de destacar la trobada dels dimonis i el cercavila que es fa acte seguit, amb la música i els dimonis com a grans protagonistes.
La conquesta dels espais públics, places i carrers, per a la festa i la disbauxa és un fet modern, no arriba als cent cinquanta anys, al menys a Capdepera. Secularment, la festa i l’ocupació dels carrers era potestat de l’Església, la qual delegava en les obreries i els gremis l’organització dels actes festius que dedicaven als seus patrons, sants de la seva devoció o festes votives. La moral catòlica i un protocol d’acord amb la tradició impregnava tots el actes.
La festa de carrer, espontània i oberta a tothom, començà amb la Revolució liberal de 1868. A conseqüència d’aquell fet s’ampliaren les llibertats públiques i augmentà la permissivitat i el protagonisme dels sectors populars. Llavors un sector de la població local rebutjava tot allò que olorava a tradició estantissa i desenvolupà un tipus de festa alternativa. Aquells anys, un canvi de govern, una victòria en el camp de batalla, la promulgació d’una llei important o qualsevol esdeveniment important era motiu de joia i de celebració pública. Aleshores, aquells que interpretaven el succés com una victòria, sortien al carrer a celebrar-ho acompanyats d’un o més tamborers i feien bulla. Quasi al mateix temps les vetleries hi aportaren les seves ganes de bauxa durant els Darrers Dies o quan els hi venia de gust. Així, amb el temps, els motius per a la festa i el repertori s’ampliaren.
Les cançons de Sant Antoni són expressions de les vivències i dels sentiments dels nostres avantpassats; ens ensenyen com s’ha viscut i evolucionat la festa i mereixen tot el respecte. Conservam alguns dels antics goigs que es cantaven a les Completes:
Sant Antoni gloriós,
de Viana anomenat,
siau nostre advocat
de tot perill guardau-nos.
Una cançó molt nostre és aquella que recollí Mn Pere Orpi i, com el goig anterior, s’ incorporà al Cançoner Popular. Recorda la relació de Capdepera amb Menorca; quan els gabellins hi anaven a fer les messes.
Sant Antoni és el patró
de Maó i Ciutadella,
li pegam amb sa botella
perquè no tenim tassó.
Una cançó profana a Sant Antoni, però hi escau bé, és el Volem vi.
Volem vi, volem vi, volem vi,
no en beurem, no en beurem, no en beurem;
si no mos ne donen, no mos n’anirem,
volem estar aquí i aquí estarem.
La tonada, l’estructura i la rima no és la pròpia d’una cançó de Sant Antoni; per tant, el seu origen prové d’un altre tipus de festa. Entenc que es tracta d’una cançó de vetleria i que es cantaria els Darrers Dies.
De petit, al final dels anys cinquanta, a ca’ls padrins Torreta feien vi i dins la casa de n’Esparreguera hi tenien una bota amb una capacitat d’un centenar de litres, que la padrina Catalina venia i administrava. Quan arribaven els Darrers Dies la padrina feia bunyols i omplia un bon ribell. El vespre compareixien comparses de disfressats de les vetleries que venien a brufar; després de cantar un repertori de cançons venia el Volem vi, era el moment de treure els bunyols i una botella amb vi de la bota; la bulla seguia fins que decidien seguir la marxa.
Evidentment aquesta cançó ve de més enrere, de finals del segle XIX. El mestre Antoni Ferrer Pellicer Cofeta era, abans de 1892, quan la fil•loxera atacà la vinya, el principal productor de vi del poble, a més, era un dels més rics. Per Sant Antoni, davant casa seva, a la plaça Vella, s’hi feia molta bulla i segur que la botella de vi passava un pic i un altre per totes les mans. Aquest podria ser l’origen de la cançó.
La cultura de beure licor en aquests dies ja estava incorporada dins el cançoner de Sant Antoni: li pegam amb sa botella perquè no tenim tassó. La proposta de la festa tradicional és aprofitar allò que s’ha fet i recollit durant molt de temps per a donar sentit a una celebració i oferir-ho perquè hi pugui participar tothom, si li ve de gust.
Venim d’una època d’un fort consumisme, on la finalitat és aprofitar el que sigui per anar endavant incrementant el consum; aleshores tots els recursos s’han barrejat per a fer bona la màxima de: tot va bé si fa festa. Record aquells anys que durant el cercavila se sentien insults dirigits als dimonis perquè així creien que animarien la festa. Avui ja no es fa perquè hem entès que el secret de la festa no està en increpar els dimonis sinó en participar i crear bon ambient.
En un segle i mig la festa de Sant Antoni ha perdut una part important del seu sentit religiós; una transformació que deixa petjada en la lletra de les cançons i en el repertori que se sent cantar pel carrer. Per exemple, una cançó que no té cabuda dins la festa i que sent cada any és aquella que diu: Cochina, marrana, ... no me da la gana, ... S’ha d’entendre, pel bé de la festa, que les incorporacions que facem han de mantenir el sentit de la festa i l’han d’enfortir. L’actual Obreria ha fet una tasca molt lloable i encertada: recuperar tradicions, dotar de sentit a la festa, renovar caretes i vestits de dimonis, comprar el digne carruatge de l’obrer major, però li queda un repte important: renovar el cançoner de la nostra festa.
Endavant!. Visca Sant Antoni!.
