Miquel Garau Orpi “Maia” arriba, el propvinent 25 d’abril, a aquesta fita dels 100 anys.


Va néixer a ses Set Cases, al 1913, a la vivenda més propera de Sa Costa.

Capdepera és terra de centenaris. Són ja nombroses les persones, homes i dones, que han assolit aquesta edat i que, inclús, l’han superada.

Miquel Garau Orpi “Maia” arriba, el propvinent dia 25 d’abril, a aquesta fita dels 100 anys. Va néixer a ses Set Cases, al 1913, a la vivenda més propera de Sa Costa.

Exultant de salut, amb molta fortalesa i sempre amb la mitja rialla a la boca, l’amo en Miquel ens rep amb franca cordialitat.  Te mancances d’oïda, res estrany per altra part, i ens rep després de voler saber qui som i d’on provenim. Llavors tot és un desfer calça…

Francisca, la seva filla, casada amb Miquel Terrassa “Mosson”, ens acompanya en aquesta entrevista. Conta que té dos néts i dos besnéts i que fa set anys que és vidu de Rosa Bibiloni Salamanca, amb la qual va estar casat  durant 62 anys. “Jo tenía una germaneta, a més del germà major Joan, que va morir de “garrotillo” quan era molt petitona”, comenta.

–  El meu ofici és el de conrador; també vaig treballar a una cimentera propietat de la meva família i a la coneguda tafona de “ca’n Maia”. Mai no he fumat ni begut alcohol, no som home de casinos. Com que no som gens triat , sempre he pogut menjar  de tot.  El servei militar el vaig fer en el Cap Blanc, a Llucmajor, d’allà venia amb bicicleta a Capdepera, cada mesada, uns dies, durant un caramull d’anys. A la guerra civil vaig estar pres al Castell de Bellver .

– L’any de sa neu, al 1956, vàrem quedar aïllats, i jo i el meu germà , per dur queviures, arròs, pa i fideus, als meus padrins, que vivien a sa Cala, ho haguérem que fer a peu, des de el poble, després de xapar uns pneumàtics de les rodes d’un cotxe per a protegir-nos les cames, ja que ens enfonsàvem dins els quantiosos metres de neu que hi havia.

No li agrada, a l’amo en Miquel, estar aturat. Quan s’aixeca, al matí, després d’haver dormit moltes d’hores, per tal de no donar feines al seus, fa el llit,  quatre estiraments i un parell de moviments físics, i cap a berenar s’ha dit… I no acaba aquí, la cosa. A mig matí agafa l’escala del soterrani, on es troba una  bicicleta, i ja és partit a pedalejar. I ho fa cada dia, ni més ni manco que durant tres quarts d’hora.

– Ès home de rutina, molt casolà, independent com  ell mateix, no li agrada que li facin els comptes i és molt gelós de la seva intimitat – explica la seva filla –; agafa el comandament de la televisió i canvia els canals si hi ha alguna cosa que no li agrada”.

Als 87 anys encara tenia un bon ramat d’ovelles i un hort a sa Costa, on llaurava amb un tractor. Li agradava conduir automòbil, però un bon dia, davant casa seva, un vehicle sense xofer li va enganxar una cama i va haver d’anar quatre mesos enguixat. Desprès patí trombosis, en tres ocasions. Als 92 anys va sofrir una greu malaltia de ronyons per a la qual els metges descartaren aplicacions de diàlisi, a causa de la seva avançada edat. Estigué internat sis dies a la clínica i el metge que el tractava no donava bones noves a la seva familia. ”Si de cas li podem subministrar un sèrum que només prenen els astronautes, és una beguda freda”, va explicar el doctor als parents, poc convençut.


A Miquel sempre li havía agradat prendre begudes fredes. La seva filla portava glaçons des de Capdepera a l’hospital per posar dins el sèrum. I es veu que allò va fer el miracle, ja que en una setmana els ronyons funcionaren de meravella. I fins ara.  El seu organisme funciona com un rellotge. El metge se’n feia creus…

Sembla que dia 25  d’abril  l’Ajuntament té previst  celebrar una festa en homenatge de Miquel Garau Orpi. L’amo en Miquel “Maia” s’integrarà així a la llarga llista de centenaris gabellins que formen  Joan Mascaró, Antoni Colom, Gabriel Reus, Antoni Domínguez, Magdalena Orpí (parenta de l ‘amo en Miquel), Francisca Riera, i altres homes i dones que, malgrat no ser nascuts a Capdepera, també han assolit un segle a les seves espatlles com a veïnats d’aquest poble.

Enhorabona, l’amo en Miquel. Per molts d’anys!

Bartomeu Melis “Meyme”