Una persona, ciutadana A, va pel carrer tranquil·lament. Una altra persona, ciutadana B, va pel carrer tranquil·lament. En trobar-se, la persona B alça el braç i li fot garrotada a la persona A. Acte seguit, tranquil·lament, B li demana disculpes a la persona estabornida A, qui, donada la situació, calla i atorga, desconcertada.

La història es repeteix, i en tornar-se a trobar, un altre dia, el resultat és el mateix. La persona ciutadana A no entén res mentre B diu: “perdó”.

Què farà A la propera vegada que vegi atansar-se B? Li fotrà garrotada primer? Canviarà de vorera? Girarà cua? Les enquestes les deixarem per a altres, no és el tema que vull tractar.

Ara imaginem que la persona ciutadana B va ser triada “democràticament” per ocupar un càrrec públic dins una formació política, i que la persona ciutadana A era una d’aquelles que formaven part d’allò que volen fer-nos creure que és una “democràcia”. I que, la persona A, després de rebre una d’aquelles garrotades, cau al terra amb tan mala sort que ja no torna a alçar el cap mai més. “Perdó”, diu B, i se’n va.

Algú s’ha plantejat mai el significat de demanar perdó? Deixem de banda les respostes adscrites a cap tipus de formació religiosa o filosòfica. Només m’importa el sentit de la paraula en el context d’un entorn orientat a mantenir una estructura de societat pacífica, democràtica, constructiva, respectuosa i respectable. (Bé, arribat a aquest punt sóc a punt de deixar d’escriure: hauria d’afegir “utòpica”?)

Per a mi, el sentit de demanar perdó significa tenir voluntat per reparar un mal i per fer l’esforç d’evitar-ne la seva repetició. No som perfectes i ens podem equivocar més d’una vegada, però, si més no, que no sigui en les mateixes circumstàncies! En cas contrari, per molt perdó que et demanin es poden donar diverses causes de la malifeta: malaltia mental, manca de control d’un mateix; voluntat de fer la malifeta; salvatgisme, per absència de

L’ús del perdó, des del meu punt de vista, és diferent quan es tracta en termes personals a quan es fa des d’un estament o personalitat pública. Per exemple, no fa massa, una locutora de ràdio va amollar un discurs moralista relatiu a què passaria si un malalt terminal rebés un òrgan d’una persona convicta d’assassinat. (Faig un apunt molt particular: primer, el receptor no ha de saber de qui procedeix l’òrgan, sigui assassí, sacerdot, aturat de llarga durada, polític, prostituta o ciutadà sense professió coneguda; en segon lloc, davant la mort, et faràs el tiquismiquis?) La locutora en qüestió, veient l’errada comesa, l’endemà va demanar perdó. Però l’error ja estava fet: qui diu que l’audiència del dia següent estava formada pels mateixos individus que havien escoltat les bestieses prèvies?

Ara, un polític de renom, encapçalant un dels dos partits polítics que malbaraten el país (bé, dels que fan més esforços per carregar-se’l), degut a la mort d’una ciutadana que anava a ser desnonada un dia de la setmana passada, demana perdó per no haver actuat abans. I jo em demano: un familiar, amic o conegut de la difunta, a més de patir la seva pèrdua, ha d’aguantar que un CAFRE que ha estat a l’equip de govern nacional, tingui la mala sang, mala consciència, mala... (millor que calli les paraules que em surten ara mateix, perquè em fan ganes de plorar de ràbia) de demanar disculpes per no haver actuat abans, quan ell i el seu equip han tingut TOTES  les eines per fer-ho?

Senyores i senyors CAFRES que ens governeu: per començar, us demanaria que llegíssiu la Constitució punt per punt i, si no l’heu entesa, com a ciutadà amb dret a vot, reclamo que torneu a les Beceroles abans de tornar a obrir la boca públicament. A continuació hauríeu de fer un examen per demostrar que heu entès tot, ABSOLUTAMENT TOT, el que posa la Constitució Espanyola, i que teniu la VOLUNTAT d’aplicar-la i defensar-la CORRECTAMENT, que per algun motiu vau jurar-la (o l’article 47, entre d’altres, us el vàreu saltar, en fer el jurament?) I, a partir d’aquí, potser no cal canviar-la, ni posar-hi recanvis, ni fer xapusses.

Aquí, si s’ha de canviar la Constitució, abans s’ha de dur a galeres tota aquesta penya que creu que, per haver sortit elegida en eleccions suposadament democràtiques, gaudeix de drets dictatorials per a saltar-se les lleis de qualsevol manera.

La meva “carta a SS. MM.” encara porta alguna sol·licitud associada: prego a tots els militars i policies que encara tenen bona fe que es posin de costat del poble de pau i bona voluntat, donant suport als més dèbils i als que estan patint més. I, finalment, als jutges, fiscals i advocats, només als que conserven bona voluntat i bones intencions, que actuïn legalment per tal que el país pugui reprendre un camí de reconversió dins la pau que encara no s’ha perdut, amb democràcia autèntica, evitant que la societat espanyola, en totes les seves variants (de naixement, d’adopció, de procedències diverses, etc...) segueixi aquesta línia de destrucció que s’ha posat en funcionament ja fa uns quants anys.

Lògicament, als especuladors del sistema financer no els penso demanar res; queda clar de quina casta són. Si no actuen d’ofici és perquè l’acumulació de riquesa els ha degenerat el cervell fins a un grau que ni en Darwin podria classificar. Si ells són humans jo prefereixo ser un Myotragus balearicus Bate.