A l'illa de Paradela no vol dir que hi arribem, però hi tenim el rumb posat
per Jaume Fuster
Llegir un article qualsevol dels que el Bibliotecari del Golea ve publicant a “Cap Vermell” em procura, cada vegada que ho faig, la tranquil·litzadora sensació que a ca nostra tenim una veu de guàrdia, una veu que ens treu la son de les orelles i ens recorda com som d’enfora de la normalitat democràtica i cultural a què se suposa que tenim dret. I dic que és una sensació tranquil·litzadora perquè tenir en Miquel Llull vetllant i recordant-nos que el llop sempre és a l’aguait i disposat a clavar-nos les urpes, ens evita –almanco a mi– que abaixem definitivament els braços i que quan vulguem adonar-nos-en ja no hi siguem a temps.
Coneixent-lo com el conec, crec que a l’amic Miquel no el farà gaire feliç, aquest articlet, però després d’aquesta lectura de què venc parlant no he pogut estar de meditar-hi en veu alta, convençut com estic d’haver passejat la mirada sobre una pintura al fresc de la societat gabellina, és a dir, de la societat occidental en què vivim immersos. I és que aquest homu de pensament lúcid que, pel temps, ha anat fent un raig de braces de llata amb brins arrabassats a l’ideari de l’esquerra gabellina (tenyits molts d’ells per l’espiritisme i/o el protestantisme), posa Capdepera en el centre del seu univers perquè sap que tota la resta del món és al voltant de cadascú. És més, el centre concret de l’univers del Bibliotecari del Golea és un punt exacte de Capdepera: es Carregador, on es concentren totes les forces tel·lúriques, i fins i tot còsmiques.
Des d’aquest únic centre possible d’es Carregador, el món mitològic de Miquel Llull –aquell que ens permet entendre d’alguna manera la realitat immediata– compta amb tres elements indefugibles: el mateix Golea, símbol del naufragi col·lectiu que patim com a societat;la plaça de l’Orient com a lloc de trobada, des del qual repensar qui sóm, d’on venim i cap on volem adreçar les nostres passes (amb la Tertúlia Gabellina i Oriental com a for de debat); i l’illa de Paradela, en tant que taula de salvació possible en ple naufragi, esperança última de redempció, Ítaca particular dels gabellins. Al voltant d’aquests tres eixos, tot de satèl·lits completen el seu/nostre univers particular: el Recreo, el Castell, els casinus, els protestants, la llengu catalana, la cultura...
Com a bon Bibliotecari del Golea –i d’altres vaixells a la deriva–, en Miquel és un home “llegit”, molt llegit, que basteix el seu pensament a partir del pòsit que han anat deixant en el seu esperit altres esperits preclars. Davant la banalitat en què es fonamenten avui tantes opinions, i fins i tot molts de dogmes polítics de moda, és bo tenir en el poble algú que no tan sols no ha perdut l’escriure pel llegir, com diu el refrany, sinó que quan escriu va posant pedres cantoneres a la paret seca col·lectiva, perquè aquesta no s’esbaldregui amb les envestides d’aquests nous vàndals que s’estan fent seu tots els centres de decisió i de pensament.
He dit, més amunt, que miraria d’aclarir el motiu que m’havia menat a la relectura d’aquests 42 articles d’en Miquel. Idò sí, aquí volia anar a parar. I com que no és cap secret –més aviat em sembla una bona nova–, permeteu-me que avanci que aquests treballs aviat prendran la forma d’un nou volum de la marca “Cap Vermell”, un nou llibre per a enrobustir la nostra tasca editorial i donar-li gruix. I volada. Un llibre que vendrà a omplir un espai imprescindible de reflexió social i política, en el camí que la nostra associació s’ha traçat cap a l’illa de Paradela, aquesta illa que, existesqui o no, cada any, per Sant Joan, apareix davant l’Agulla, si mirau cap a Menorca. No vol dir que hi arribem, però hi tenim el rumb posat.
