Les aventures d’en Dos Pams i Mig

En Dos Pams i Mig i les barreres de Sant Roc

Les barreres de Sant Roc, a l'actual plaça dels Mariners.

Ja fa temps que no he escrit un conte, però des que he sabut que els llegia molta gent (relativament) m’ha fet il·lusió. Les meves neurones s’han activat, i el que pareixia que s’havia acabat, la inspiració, ha reeixit. Així que ho provaré de nou.

Vos en recordau d’en Dos Pams i Mig? doncs torna a sortir a escena, i, per als que no vos en recordeu o no sapigueu qui és, vos diré que és un al·lot molt petit, però molt valent, i sempre se’n surt, dels perills de les seves aventures. En definitiva: és un gran aventurer a qui no agraden les injustícies.

Me centraré a Cala Rajada, per Sant Roc d’un temps, quan les barreres de fusta t’indicaven que per ballar unes quantes hores havies de pagar entrada, i sinó ballaves, també; i per això ja hi havia sales de festa i discoteques, però els al·lots no hi podien entrar, en canvi per Sant Roc sí, però pagant.

Sant Roc havia arribat i el que tenien per costum en Dos Pams i Mig i els seus amics era no pagar l’entrada de la revetla, i per això botaven les barreres. Al nostre gran amic, per a botar-les, l’havien d’ajudar: pujava damunt l’esquena d’un d’ells i ja era dadins; però el que no s’esperava aquesta vegada era trobar-s’hi un municipal que hi feia guàrdia. El va agafar per una orella i el va fer fora del recinte. Quan ho va contar als seus amics es desanimaren. Però lluny de fer-se por es proposaren acabar amb aquella injusticia. S’ho rumiaren una bona estona. Un d’ells va dir: “Les trabucam!”; però això no els semblà correcte. Després d’estudiar altres alternatives es decantaren per la que cregueren més viable i convincent: parlarien amb el líder d’un del conjunts que tocaven. I així ho feren; en D.P.i M. es dirigiria al públic des de l’escenari.

Lluny de posar-se nerviós parlà així:

—Represent una pandilla d’aquest municipi; fa uns anys que tenim democràcia i aquestes festes encara no són populars, i a més, hem de pagar. Les del Carme ja ho són i han costat ben pocs doblers. Des d’aquí demanam al batle i als regidors que facin un petit esforç i que les de l’any que ve siguin sonades i gratuïtes, que per això pagam imposts.

El petit discurs va ser molt aplaudit; tant, que el batle es va veure forçat a pujar a l’ escenari:

—Després de la lliçó que mos han donat aquests al·lots no em queda més remei que acceptar la proposta. Parlaré amb els regidors perquè es faci realitat. Vos diré que uns quants ja mos ho havien proposat, però els altres ho deixàrem córrer. Així que l’any que ve cap barrera i ningú pagarà, ni aquí ni a Capdepera.

I aquest conte s’ha acabat, i si no és mentida és veritat.

Sebastià Nebot “Xerafí”