L’any 1927, PERE ANTONI MASSANET  “d’es Casino”, inicià la singladura d’un nou negoci per a Capdepera: Una fàbrica de “gracioses” i “xifons” – com es coneïxien a la vila – i que s’ubicà al final del carrer de la Lluna, que és una via que no passa, que està tancada.

Massanet comptava únicament amb dos homes que feien la feina – ell era empresari i tenia diferents fronts oberts que li permeteren destacar dintre el panorama econòmic d’aquest indret – en una ampla cotxeria, amb dues dependències que contenien la maquinària i el magatzem. La producció era minsa, tota vegada que anava dirigida a les quatre botigues de queviures, mitja dotzena de cafès i alguns establiments de la costa.

Un dels empleats de la fàbrica era en JOAN FERRER “Prebe”, un personatge molt espavilat, que tenia poca son i que pot ser considerat com el primer “sereno” (guardià o avisador nocturn als carrers) per no dir l’únic que ha existit mai a Capdepera. A Ferrer, abans d’anar a treballar amb les gasoses i els sifons, i perquè solia aixecar-se molt dejorn, hi havia gent del poble que li comanava que li donàs avís, copejant am les mans la porta de  les seves llars a l’hora acordada per endavant, per tal d’aixecar-se els habitants de la casa, en el cas de  tenir alguna urgència o si havien d’anar-se’n a qualque part o lloc i temien quedar-se adormits. Ferrer exercí de “sereno” durant molts d’anys, sempre anava de nit, però donava un gran rendiment al seu amo, al negoci. Tenia, en “Prebe”,  una altra ocupació: la del comprar a fora vila, a les possessions, ous i aviram, i solia fer la competència a un altre personatge, ANTONI “Pleta”, que també es dedicava a la mateixa activitat.

L’amo en Pere Antoni va mantenir la fàbrica, combinant-la amb despatx de mercaderies per a la construcció i peces de terrisseria. Aquestes eren elaborades a la gerreria que el mestre teuler  MIQUEL AMENGUAL MARTINEZ “Faroler” havia heretat dels seus pares, terrissaires de professió, ubicada al carrer de Son Magdalè, actualment propietat de MARGALIDA MAYOL LLABRÈS “de Sa Teulera”.

Fins l’any 1933, Pere Antoni Massanet mantingué la fàbrica de begudes carbòniques oberta al públic. Aquest any mori Miquel Amengual, desprès d’haver exercit de tècnic de senyals marítimes a diferents fars d’Espanya  i de finalitzar la seva trajectòria de faroler al far de  Cap de Pera. I és que Massanet fou alumne destacat d’Amengual en l’art de la música. No és estrany, idò, que fos l’hereu comercial de la terrisseria dels pares d’Amengual i agombolàs, a la cotxeria del carrer de la Lluna, les dues activitats, totalment dispars, però que sembla que li produïen excel•lents beneficis.

Miquel Amengual deixà a Massanet els estris d’apicultor, per treure mel, una activitat molt arrelada a la ruralia gabellina.


Miquel Amengual Martínez, polifacètic faroler de Capdepera


En Pere Antoni ho va voler provar, va considerar que millor era oferir els ormejos, caseres i extractor al més actiu dels abellerols del poble i, a més, familiar de lluny d’Amengual, BARTOMEU MELIS ALZINA “Saletes”. En Bartomeu Melis fou, juntament amb en MIQUEL LLULL “Pil•lito” – home clau, en el passat, de la música a Capdepera – alumne distingit d’Amengual, a qui va ensenyar tots els secrets de la bandúrria i el llaüt.

Cinc anys restà paralitzada la fàbrica del carrer de la Lluna, a la qual cosa va contribuir la contesa civil del 36, i fins a les darreries de 1938 no es recuperà l’activitat, però ja no de la mà de Pere Antoni Massanet. Aquest va traspassar la fàbrica a SEBASTIÀ NEBOT PRATS, el qual, desprès de certes vicissituds, aconseguí un local al carrer del Vent, veïnat de l’església. Allà hi va ubicar les antigues màquines, tot descartant els materials de picapedrer i els articles cedits a Massanet per Miquel Amengual, els quals sembla que anaren a parar a la teulera de BARTOMEU MASSANET SUREDA “Guitarró”.

IMPULS  DE  LES  BEGUDES CARBÓNIQUES

SEBASTIÀ NEBOT PRATS, JOAN FERRER COLL  i  NICOLAU FLAQUER FERRER, tots tres emparentats, foren els artífexs d’una de les més prestigioses fàbriques de begudes de refresc de l’illa: “Carbòniques Ferrer”. Fins a l’any 1974

–  Va ser una llàstima que la fàbrica s’hagués de vendre. Els meus pares i oncles varen haver de tancar. Entraren en crisi a causa de la forta competència de les multinacionals que s’arrelaven pertot arreu, fent  malbé la nostra indústria, capdavantera a tota la comarca del llevant – manifestava el fill d’en Joan, MIQUEL FERRER FORNÈS, a qui li hagués  agradat poder continuar la nissaga del seu pare i parents que tant es desvisqueren per tirar endavant el negoci.

La fàbrica es mantingué en el carrer del Vent, de Capdepera, de 1940 al 1958. Des d’aquest any fins a l’esmentat 1974, s’ubicà als baixos de la vivenda de Joan Ferrer, al carrer Castellet de Cala Rajada. A la seva clausura, la maquinària, els estris i la resta de material foren adquirits per un empresari de Sant Llorenç que, amb la denominació de  “Las 3 Jotas”, comptava en aquell poble amb unes petites dependències per a l’elaboració del líquid gasós.

La taronjada i la llimonada “Iris”, molt populars entre la gent jove i prou consumida a l’estiu, era original dels Ferrer. Els sifons, les pinyes i les gasoses amb l’anagrama encunyat al vidre de les botelles, promocionava el nom de Capdepera. Just això ja mereixia el reconeixement a nivell oficial.

AIGÜES MINERALS

Eren uns temps en què l’aigua que es filtrava de les fonts que brollaven per dins el pedreny i les penyes de Sa Cala, potable, era consumida i exportada fora del terme, mitjançant botelles de litre i mig que portaven el distintiu de  “Aigua Font de Sa Cala”. Factoria que descansava sobre les mateixes penyes de la platja, regentada durant molts d’anys per la família Quint Zaforteza, per mitjà d’un encarregat: MIQUEL LLINÀS “Bossa”.

Més tard, foren les de “Na Taconera” les aigües que es comercialitzaren amb les modalitats d’aigua mineral amb gas i natural per servir a taula; imprès sobre la botella, l’escut del poble, amb les tres torres de referència i amb el nom de l’empresa.  Els envasos de l’aigua que rajava de les entranyes de la finca d’ANTONI PASCUAL VAQUER deixaren d’emprar-se l’any 1990. Les causes de la clausura de la font potable no quedaren prou esbrinades,  hi va haver versions de tota mena.  “Na Taconera” ha continuat subministrant, servint aigua per a cisterna, pous, reguiu, etc, transportada amb voluminosos tancs, i també per a consum humà.

ELS  PREVERES  ANTONI MOREY  I MONSERRAT ROSSELLÓ

ANTONI MOREY VADELL “Carboneret”,  rector de la parròquia de Sant Bartomeu de Capdepera, des de 1937 a 1943, fou designat pel bisbe JOSEP MIRALLES SBERT, en substitució del prevere MONSERRAT ROSSELLÓ SASTRE, que era ecònom de Capdepera el 22 d’abril de 1937.  Miralles considerava Morey, nascut a Buenos Aires l’any 1911, amb lligams manacorins i gabellins, com el més adequat per tancar una etapa convulsa entre polítics i eclesiàstics. Antoni Morey era membre de l’Arxiu Capitular amb competències directes  extensives a la Seu de Barcelona. Més tard, fou capellà castrense d’Aviació, i en tenen molt bon record MATEU GARAU MOREY “Parreta”, JOSEP RIGO FERRER  “Cofeta”  i  JOAN PASCUAL AMORÓS “de na Taconera”, els quals foren assistents seus durant la prestació del servei militar.

Antoni Morey Vadell, controvertit rector de Capdepera (fotografia de Perlas y Cuevas)

El rector Morey tenia un peculiar sentit de l’humor, càustic, era més viu que una verga de llamp i ningú mai li va retreure les estrofes que anava component, en la intimitat de la rectoria, referides a persones, preferentment del sexe masculí, veïnes de Capdepera, de les quals feia la dissecció, de tal manera que els treia tot el llustre, amb maneres i formes molt gràfiques i casolanes, dignes de còmiques representacions teatrals. Morey fou un avançat en l’art de la ironia i, precisament per això, aquesta dicció humorística seva li va permetre elaborar una crítica àcida del tarannà gabellí d’aquella època de sis anys entre nosaltres.  Molta gent no l’entenia quan versava aquelles gloses, amb marcades connotacions polítiques, i els més intel•ligents que l’escoltaven moltes vegades es feien els betzols. Així va passar per Capdepera, sense pena ni glòria, aprenent del seu antecessor.

El rector Rosselló Sastre fou cessat com a pastor catòlic de Capdepera a instàncies del comandant  militar de Balears, BENJUMEDA DEL REY, que condemnà aquest prevere a la pena de desterrament, imposada a la Setmana de Passió de 1937, a més de 30 quilòmetres de Capdepera. Rosselló va invalidar justament l’excessiva intromissió de gent piadosa del poble en assumptes eclesiàstics, enfrontant-se a un cacic local, el qual va encarregar a uns subjectes a les seves ordres posar coets i explosius a la façana de la casa rectoral  i pintant les portes de l’entrada. El rector fou denunciat d’afavorir als requetès contra els falangistes, fet que va produir el desterrament del prevere. El bisbe, doctor Miralles, va intercedir davant el comandant  i aquest li aixecà la pena. Fou destinat lluny de Capdepera.

Bartomeu Melis  “Meyme”