[Clicau sobre la imatge per a llegir la novel·la d'Antoni Domínguez]

 

1

Antoni Domínguez Moll va néixer a Capdepera, al Carrer Esparraguera, 4, el 31 de gener de 1903, fill d'Antoni Domínguez i Verger i Joana Maria Moll i Verdera, nét d'Antoni Domínguez Martínez, natural de Màlaga, i de Francesca Verger i Sans, natural de Porreres. És, per tant, descendent dels primers Domínguez gabellins que arribaren a Capdepera per fer vi a mitjan segle XIX.

Va viure amb la seva mare a Ciutadella ja des de nin i suposadament ho alternava amb estades a Capdepera. Sabem que va viure a Menorca perquè la seva foto de primera comunió està feta a Ciutadella pel fotògraf F. Camps e hijos. El seu pare se’n va anar a fer les amèriques i mai més se’n va sebre res més i la seva mare va ser la seva única “Fortalesa”. Tot això ell mateix ho conta així:

 

El autor de mis días impulsado por las circunstancias se fué a lejanas tierras en busca de mejores medios de vida. [...] Y desde entonces ignoramos su paradero. ¿Ha muerto? ¿Vive? Esto permanece en lo ignato.

[...]

Era un hereje sin bautizar. Mi padre, librepensador consciente, así lo había dispuesto. [...] Cuando recibí el remojón religioso tenía ya nueve años cumplidos. [...] Y todavía me arrepiento de haber recibido el ridículo remojón: hubiera preferido continuar siendo moro como me llamaban despectivamente los comadrejos del pueblo. Y es que los moros son más cristianos que los cultos y civilizados que se tienen por tal.

[Foch y Fum, “Recuesdos de la infancia”, 7 gener 1933]

 

També sabem, gràcies a l'Arxiu Municipal de Ciutadella, que va entrar en caixa en aquella ciutat l'1 d'agost de 1924, el 8 de gener de 1925 ja és soldat actiu i el 9 de setembre arriba a Larache, procedent de Maó, amb el vaixell Rei Jaume I. [Archivo General Militar de Ávila]

Aquesta estada al Marroc en plena guerra el va marcar profundament, segons conta ell mateix en els seus articles, i el va dur definitivament pel camí de l'internacionalisme revolucionari.

 

No hace cuatro años, que yo, también, como tú, me cuadraba firme y cataléptico con precisión automática ante la figura “gallarda” ó enclenque de cualquier oficialete de modales bufonescos: como tú fui víctima de injusticias y vilipendios; como tú —quizás— un indigno ente simio con galones dorados me sentó la mano en el rostro —cosa que nunca hizo mi madre— y, porque quise devolver tan suave caricia me amenazaron brutalmente (y eso que yo era cabo) y fui arrestado; como tú, he servido de chotazo inconsciente a las órdenes de cualquier petimetre que mas bien parecía una señorita pintarrajeada que un hombre; como tú, he sido tratado de cabrito y otras lindezas por el estilo, por un sujeto que se asemejaba más a un jabalí que a persona humana; como tú, muchas veces la sangre se me ha subido a la cabeza, se han hinchado las venas, crispado los nervios y concebido la justa idea de echar un zarpazo. Y, ahora yo pregunto: ¿Cuánto tiempo va a durar ese inmundo estado de aberración? Es que ¿el soldado ha de ser siempre una máquina sin sensibilidad ni sentido común; como una bestia de carga que se la maltrata por una ínfima falta? ¡Soldado! Piensa que antes que militar eres hombre, eres hijo del pueblo, tus padres son obreros o campesinos y tú volverás a serlo. Aprende, investiga y hazte consciente. Y así, si viene el caso de tener que empuñar el arma para ametrallar a tus hermanos de clase, la girarás airada y justiciera contra el infame que tal te manda. ¡Basta ya de sangre proletaria! ¡Soldados, marinos y oficiales dignos! Ha llegado la hora solemne de reflexionar racionalmente. No toleréis bajo ningún concepto ser instrumentos mansos del mil veces corrompido y vandálico capitalismo.

[Nuestra Palabra, 20 setembre 1931]

 

Professionalment va fer de tot: graneretes, picapedrer, jornaler i, sobretot, mariner, tant a Cala Rajada com a Ciutadella.

Es va casar amb Maria Fernàndez Garau "Murta" el 20 de juny de 1929 i residien al carrer Sant Pere, 6, de Capdepera.

Va tenir una filla, Maria, nascuda el 9 d'abril de 1930 i morta el 28 d'octubre de 1931.

També va tenir un fill, Antoni Vladimir, nascut el 27 d'abril de 1931, que va morir el 13 de novembre de 1993.

 

[Antoni Domínguez de nin, i ell mateix amb Maria Fernàndez “Murta” i Antoni Vladimir]

2

Des de 1930 comença a publicar articles a totes les revistes de l'esquerra mallorquina sense distinció partidista. Ho fa des de Capdepera, Palma i Barcelona, i les revistes són les següents: El Obrero Balear, Nuestra Palabra, Ciutadania, Adelante, Cultura Obrera, Foch y Fum, Tribuna Libre.

A més, es fa necessari constar que, a més d’escriptor d’articles, també era conferenciant i que durant els primers anys republicans feia aquestes conferències tots els dijous al Soviet gabellí del carrer Cervantes.

Els temes dels articles són l'anticlericalisme i l'anticaciquisme, i també ens mostren la seva evolució política que el du del socialisme al comunisme, però curiosament també ens parla de jazz, de ioga i potser és el primer gabellí que anomena per escrit la televisió.

 

Más invesosímil hubiera parecido si tres o cuatro siglos atrás algún sabio hubiese profetizado que en nuestra época habría aviación, electricidad, televisión y otros más inventos, pues al que tal cosa hubiera predicado le hubieran encarcelado por demente y tal vez la hoguera les habría transmitido sus suaves caricias.

[El Obrero Balear, 1 maig 1931]

Alguns d’aquests articles els publicava amb el pseudònim de Wladimiro Luz, fins que un article titulat “Eh, soldado!” acaba així:

 

Es preciso consignar, que Wladimiro Luz y Antonio Domínguez, son la misma persona.

Pues, los momentos históricos que atravesamos, no son muy adecuados para llevar mascarillas. ¿Qué decis a ésto caciques y beatos de Capdepera? Hasta ahora he sido demente y bandido y, de hoy en adelante ¿qué seré?

[Nuestra Palabra, 20 setembre 1931]

 

Per tant, no ens enganyem, els seus escrits són bàsicament polítics i el podem considerar el més gran articulista polític de la història de Capdepera de la primera meitat del segle XX.

Aquests articles li varen crear problemes personals i judicials: fou tractat de boig per part dels representants del caciquisme gabellí i també per una part de la pròpia esquerra, que el creia massa radical. I també fou dut a la barra i jutjat per un delicte d'opinió, pel qual sospit que fou condemnat a viure fora de Mallorca; això passà el 1932 segons consta a l’Arxiu Municipal de Capdepera: condemnat pel delicte de sedició pel Jutjat d’Instrucció de Palma-Seu.

Potser per això al llarg del 1934 i 1935 no escriu articles i viu a Ciutadella, on reapareixen els seus escrits el febrer de 1936 amb motiu de les eleccions que guanyà el Front Popular. Els inductors del seu judici foren Joan March i Miquel Caldentey "Creu", que eren les seves bèsties negres.

 

3

Aquest darrer, en Creu, és precisament un dels protagonistes de les narracions que presentam avui. Perquè els noms ficticis no amaguen la realitat: parla de Capdepera, del batle, de l'apotecari, del metge,... (Miquel Caldentey, Miquel Melis, Joan Moll) i tots els personatges són ben reals i reconeixibles. Evidentment que ens dóna una visió esbiaixada de la realitat, però cal reconèixer que és un intent honest de denunciar una situació injusta des del seu punt de vista, una situació injusta que pateix el poble de Capdepera i, per extensió, el món sencer, sense pensar encara que vendria una guerra que canviaria el punt de vista tant de Domínguez com d’alguns dels seus contraris d’aquell moment precís.

Pero aquesta novel·la no és completa, ja que per circumstàncies que desconeixem es va deixar de publicar. Podríem pensar que fou a causa de la seva condemna, però no ho sabem del cert.

 

4

Malgrat tot, aquesta no fou la seva única novel·la. En coneixem com a mínim dues més, però d’una d’elles només en sabem el títol i de l’altra ni això, perquè, malgrat haver-les cercat per tot arreu, no han arribat a comparèixer i només les coneixem per notícies de la premsa:

 

En breve se pondrá a la venta una novela de A. Domínguez, cuyo producto será a beneficio del Socorro Rojo Internacional. Se trata de una obra original de carácter científico y psicológico, que indudablemente gustará por apartarse de las producciones corrientes de los novelistas que cuidan más de la forma que del fondo. Después publicará otra titulada "Los evadidos", de intensa fibra dramática relacionada con el momento que vivimos, y que será a beneficio de sus paisanos —es mallorquín— refugiados en Cataluña y Menorca.

[Justicia Social (24 juliol 1937) p. 1 (citat per David Ginard a El moviment obrer de Mallorca i la guerra civil (1936-1939), p. 142]

 

5

Aquests evadits als quals fa protagonistes podrien ser els gabellins que fogiren en barca (Jaume Alzina, Bartomeu Gili, Pere Pellicer, Antoni Massanet, Miquel Julià, Sebastià Gayà), dels quals ja n’hem parlat en altres articles, i també de gabellins com Serafí Nebot, que es passà a les tropes de Bayo durant el desembarcament i després es refugià a Menorca.

Domínguez, per altra banda, també participà en aquest desembarcament perquè ell, com hem vist, ja es trobava a Menorca i ho conta irònicament en una article publicat en un diari de Ciutadella on denuncia la falsa neutralitat d’Itàlia i d’Alemanya:

 

En el frente mallorquín, nosotros hemos podido admirar —valga la frase— el vuelo majestuoso de dos o tres trimotores gigantes que para entretener nuestra "ociosidad" nos arrojaban "flores" de acero de cien kilos. Naturalmente que no lo hacían para causarnos ningún mal.

[El Iris, 16 de setembre de 1936]

 

Durant la guerra va exercir diversus càrrecs, com el de Secretari del Front Popular de Ciutadella i, posteriorment, director de Nostra Paraula, diari oficial del Partit Comunista a Menorca, dels qual fou expulsat pel maig de 1937 per oposar-se a les paranoies repressives del seu secretari general Heriberto Quiñones. Ell mateix ho conta així:

 

Por lo que se refiere a mis "actividades anticomunistas", desde mi punto de vista, no se las puede juzgar en el presente, será el porvenir que dirá su última palabra. Por de pronto, lo realmente palpable es que son muchas las voluntades que no se adaptan, ni mucho menos, a las campañas de virulencia del órgano del partido en Menorca, y precisamente son voluntades antifascistas.

Estoy expulsado del seno del P.C., pero tengo la convicción que ni moralmente ni materialmente, he cometido falta alguna contra él.

[Justicia Social, 5 juny 1937]

 

Després d’això, el silenci. El 23 d’agost de 1937 publica a Justicia Social el seu darrer article que he estat capaç de trobar fins avui, on diu:

 

Desde el punto de vista de la facción, nosotros somos los rojos, los internacionalistas antipatriotas.

 

Aquest és el seu acomiadament. No torna a escriure articles i ingressa a l’exèrcit popular, al Batalló Ciclista de Ciutadella, del qual pel desembre de 1937 és nomenat sargent d’infanteria. [Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional, 16 desembre 1937]

 

6

Pel gener de 1939, quan les tropes franquistes ocupen Menorca, és detingut, jutjat en la Causa 518/39 i condemnat a mort. El 19 de març entra en capella i després és afusellat a la Mola.

El seu judici, evidentment, fou una farsa, com tots els que es feien en aquella època: cap acusació concreta ni tampoc dret a la defensa, ja que cap dels testimonis de descàrrec fou cridat a declarar, com es pot comprovar en aquest document:

 

[Causa 518/39, Jutjat Militar de Palma]

 

Encara després de mort va ser escarnit per un capellà-militar, Mariano de Oleza y Ramonell, que anava per les presons pressionant els presus i batiant i confessant a tort i a dret a rojus i protestants abans de ser assassinats:

 

El gozo de estos hombres era grande; quieren que los case y les bautice a sus hijos. Al leerles en un sermón la retractación del fusilado Domínguez, creo recibieron el golpe de gracia.

[Oleza i d'España, Josep d' (1973). La familia Oleza en Mallorca durante setecientos treinta años 1230-1960, p. 493.]

 

 

[Darrera signatura d’Antoni Domínguez. Poques hores després era afusellat a la Mola]

 

7

conclusions, hipòtesis i opinions finals

 

Ens trobam, per tant, davant un gabellí que va viure activament un dels moments més il·lusionants i tràgics de la nostra història, que va culminar en un enfrontament armat on tothom, per bé o per mal, va quedar retratat o fins i tot enterrat.

Domínguez va ser tractat de boig i de radical per la dreta gabellina, però també pels seus propis camarades, i curiosament va acabar la seva vida expulsat del seu Partit per “moderat”, per oposar-se als que volien, pel maig de 1937, convertir Menorca en una ratonera per a la gent d’ordre que havia sobreviscut als mortífers i assassins primers tres mesus de guerra, on la caça i extermini de capellans i dretans fou implacable.

Ell, en cavi, es va posar al costat de socialistes i anarquistes, contraris a la venjança que volia imposar Heriberto Quiñones, malalt de rancúnia des de l’assassinat a Mallorca, el gener de 1937, de la seva dona, Aurora Picornell. Si aquests fets de Menorca tenen connexió directa amb els Fets de Maig de Barcelona —on, recordem-ho, Andreu Nin fou segrestat i més tard torturat i assassinat pels enviats de Mocou—, resta com un més dels interrogants de la guerra. Però la coincidència en el temps és clara. La guerra oberta a Barcelona entre anarquistes/poumistes i la resta, potser va tenir a Menorca la seva correspondència en l’enfrontament entre els comunistes comandats per Quiñones i la resta d’antifeixistes, partidaris, aquests darrers, d’un comportament més mesurat davant la repressió contra la gent d’ordre.

Malgrat tot, aquesta presa de posició pública de Domínguez no li va salvar la vida, ans al contrari, va ser portat davant l’escamot d’afusellament sense ni tan sols cridar a declarar als capellans Miquel Sureda i Joan S. Jover que, segons declarava el propi Domínguez, li devien la vida.

Per què? Per a contestar aquesta pregunta entram de ple en el terreny de les hipòtesis i fins i tot de les opinions més que de les demostracions. Una d’aquestes hipòtesis és més general i ens proposa que la repressió franquista es va dirigir més cap a les persones moderades que a les radicals. Emili Darder en seria l’exemple més paradigmàtic.

Però també es pot introduir una altra hipòtesi més concreta, més gabellina. Segons aquesta hipòtesi l’assassinat de Domínguez podria tenir qualque cosa a veure amb fets passats a Capdepera, ja que, segons me contà Antònia Melis Cursach [6 juliol 2008], Alfons Vivó, aristòcrata de Ciutadella i cap de Falange, va estar refugiat a Capdepera després d’escapar de Menorca, i aquest coneixia perfectament Antoni Domínguez, al qual acusava de fer-li simulacres d’afusellament. Vivó, no cal dir-ho, fou un dels artífex de la dura repressió que sofriren els menorquins rojus després de caure l’illa en les mans de les tropes revoltades i finalment victorioses. Aquest, en desembarcar a Cala Rajada fogint de la Menorca roja, va veure un nin i digué: “Llevau-me aquest nin de davant que el mataré”. Era Antoni Wladimir, el fill d’Antoni Domínguez, que tenia la mateixa cara que el seu pare.

 

Víctima de cruel dolencia falleció en nuestra ciudad [Ciutadella] el pasado lunes por la noche, D. Alfonso Vivó de Salort.

El finado era persona sumamente conocida y relacionada no sólo en Ciudadela, si no en Menorca entera y tambien en Mallorca, a cuya isla se trasladó durante nuestra guerra de liberación y en cuyo "Hogar Menorquín" trabajó incansablemente y con gran entusiasmo,desempeñando durante aquella época cargos políticos de gran relieve. Durante un largo período ocupó con toda clase de aciertos la Jefatura de Falange Española en Ciudadela.

[El Iris, del 30 de novembre de 1963]

* * *

Però sigui com sigui, el cert és que Antoni Domínguez va seguir una trajectòria filla del seu temps i de la idiosincràcia gabellina, i que el seu progressiu radicalisme polític es va veure atemperat precisament amb la guerra i els seus desastres. Diuen d’ell que era una persona seriosa i d’un físic atractiu. No li agradaven els balls ni la xerrameca, però a través dels seus articles demostra una gran curiositat i potser també un allunyament progressiu del dogmatisme. És capaç de canviar, d’evolucionar, i fins i tot d’enfrontar-se obertament amb els dirigents del seu propi partit quan creu que actuen d’una manera injusta, tant amb els enemics declarats del bàndol feixista com amb els adversaris de les altres organitzacions antifeixistes.

Recordem, per exemple, que essent comunista col·laborà en publicacions anarquistes, com ho és Cultura Obrera, cosa que potser no era del tot habitual en aquell temps, i pens que aquest fet diu moltes coses d’ell.

Per tant, Domínguez és un dels gabellins que val la pena recordar perquè la seva vida i la seva obra ens donen una sèrie de lliçons que ens poden servir per a tirar endavant, per a superar l’estat actual de coses, que ens arrossega per un pedregar ple d’obstacles i de desorientacions, on la política ha entrat en una fase de desprestigi —esperem que no irreversible—, subjugada pels interessus econòmics, i on la dreta i l’esquerra sembla que actuen com un sol cos deixant indefensa a la majoria davant aquesta ínfima minoria que domina el sistema financer. Però sempre ens quedarà el pensament!

 

Los pensamientos son cosas materiales que influyen poderosamente en la marcha evolutiva de los pueblos, son fantasmas invisibles cuya potencia extraordinaria sirve para transformar radicalmente un pueblo y hasta un mundo.

[Foch y Fum, 25 setembre 1931]

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

 

PD

I

Crec estar en disposició d’anunciar que el Comitè Confederal de les Tertúlies Gabellines Unificades (TGU), ha donat ordres als seus Serveis Tipogràfics per tal que vagin transcrivint l’obra completa d’Antoni Domínguez Moll i així, més endavant, es podran publicar amb un breu estudi biogràfic, que confirmarà o desmentirà les afirmacions que s’han fet en aquest article.

II

Vull agrair a Maria Àngela Melis la seva versió de Més fort que l’odi, que ens ha permès aquest experiment de llegir un dels nostrus rojus en català. Explicar els motius que feren que l’esquerra en general no s’acostàs a la nostra llengu fins molt més tard, formaria part d’un altre article.

III

Agraïments per les fotografies a Nofre Domínguez i Antònia Nebot Domínguez.

IV

També s’ha d’agrair l’ajuda desinteressada de Florenci Sastre, de l’Arxiu Municipal de Ciutadella.

V

Potser també és un bon moment per a anunciar unes vacances gabellines, una aturada momentània per a focalitzar la mirada cap a una altra banda.