L'apertura magnífica, l'apertura resplendent. Els lladregots avancen pel desert pujant i davallant dunes, passen per congosts perillosíssims en els quals les atzembles rellisquen i els tresors que carreguen estan a un no res de redolar muntanyes avall. Sortegen perills, altres malandrins estan a l’aguait, s’enfronten als espies de la Guàrdia Reial. Finalment, la caravana arriba a la cova i descarreguen els tresors: címbals d’or, garlandes de perles i fils d’argent, cimacis de plata amb safirs incrustats, corones reials, poms d’espases amb òpals de foc , robins i maragdes engastades en anells de princeses. La joia dels bandits és esclatant. L’alegria se’ns encomana i i amb els músics ballam danses eslaves per acabar fugint al galop.

Ara els músics, de la ma del mestre Miquel Gayà, ens transporten a les untuoses sales dels palaus vienesos i, tal com ho veiem a les retransmissions dels concerts de Cap d’Any des del Musikverein, l’escenari s’omple de joves dansaires mentre ens delectam amb «Sang vienesa» i el «Vals de l’Emperador».

Els interessats en les polques poden contactar amb en Jaume Fuster que els taral·larejarà tant la "Pizzicato" com la "Trisch Tratsch". Aquest cronista no arriba a tant i es posa a aixopluc perquè és l’horabaixa i sobre l’escenari cau una turmenta de llamps i trons.

El Danubi no és blau, encara que, des que J. Strauss l'hi veiè, forma part de l'imaginari col.lectiu que el Danubi és blau. Una prova més que la natura copia l'art.

La dictadura de la Filharmònica de Viena imposa que el concert acabi amb la «Marxa Radetzky», composta al 1848 per J. Strauss per celebrar les victòries del Mariscal de camp sobre els nacionalistes italians. Joseph Roth l’acabà batiant com “La Marsellesa del conservadorisme”. Avui tothom hi pica de mans.

El cronista, en nom de l’Associació Cultural Cap Vermell, que no vol esser menys que el President de Govern, vos desitja un feliç 2016.