Un home i un canet






L’ESPERANÇA… PER ALS JUBILATS!

 De bell nou, hem celebrat la festa de la Patrona de Capdepera.

– O té una Patrona, Capdepera?.

– I això no ho sabeu, nins? I de què us ha servit fer gimcanes pel Castell?

– Quan hem d’anar a escola no hi ha festa que hi valgui!

I és que l’Esperança és dia feiner al nostre poble. I, malgrat això, cada any  podem comptar amb la presència del senyor batle i regidores socialistes. Ja ho deia el rector: ”O som conservadors en la salvaguarda de les tradicions antigues o… som massa moderns! Enmig hi ha un segment de gent que s’ha volatilitzat”.

Antoni, el del taller, mussitava, mentre assaboria un tros de coca amb vinet dolç: ”Abans, quan els qui governaven eren gent d’església, no n’hi veien cap, de polític, a les funcions. Ara, almanco, don Rafel hi assisteix: a les completes i a l’ofici major. Tot un exemple!”


Processó de l'Esperança de 1955

Comentava la màxima responsable de l’Obreria que “l’Esperança mai no es perdrà”, però que ella tenía problemes (a les articulacions?) per poder anar a la processó del capvespre, i així i tot hi va fer acte de presència. Figurin-se, idò, la quantitat de gent de més edat que la de la presidenta que tampoc hi deu poder anar. Total: uns 60 fidels que, pel que es veu, encara no fan prescindible la desfilada amb una bandeta de música.

Ens va cridar l’atenció veure que els quatre obrers que treballaven a la plaça de l’Orient – d’orígens moriscs – s’estranyaven en veure aquella mena de manifestació, amb imatge inclosa. Quan demanaren a Mateu de què es tractava tot allò, ell els va aclarir: ”Celebram la victòria dels nostres, el cristians, enfront dels vostres, els moros!”  Restaren ells bocabadats, pobrets!

Els majors, la gent gran, els jubilats, respecten encara la tradició. Fins quan? L’Esperança és el darrer que es perd…   Coratge, gabellins!