De vegades penso que la vida de les persones forma part d’un mercat econòmic al mateix nivell que podria tenir un fregall de rentar, un pern o qualsevol altra mercaderia de baix cost. Atenent la manera de treballar d’alguns socorristes de platja i de piscina, aquesta percepció se’m referma.

Soc conscient que el drama dels centenars de persones que fugen de conflictes bèl·lics i d’altres misèries humanes és molt més greu que el que vull explicar a continuació, i les barreres que imposen els estats europeus posa de manifest que, en general, estem fent moltes coses molt malament. Però no és aquest el tema que vull posar de relleu perquè se m’escapa de les mans, sinó un altre de més proper al qual em sembla que donem molt poca importància. Em refereixo al comportament d’alguns socorristes de platges i de piscines.

Fa uns anys em van oferir feina de socorrista a un hotel de Mallorca que tenia dues piscines separades per un carrer. Una de les dues piscines estava plena a vessar de gent, entre la qual molts de nins. La feina consistia a fer de socorrista de les dues piscines al mateix temps. Vaig dir que no agafava la feina, un no pot fer-se responsable d’una cosa que no pot gestionar o controlar i, en aquell cas, una de les dues piscines sempre estaria fora del meu abast.

Per aquí a prop he vist socorristes de platja posant màxima atenció al seu telèfon mòbil, no sé si jugant o comunicant-se amb missatges de text i, de tant en tant, aixecant la vista i donant un cop d’ull ràpid a la mar i tornaven a la seva tasca telefònica mentre la música d’un aparell de ràdio-cd sonava amb força.

També he vist algun socorrista de piscina amagat darrere unes ulleres fosques a una piscina interior, assegut amb el cap recolzat contra la paret; no puc afirmar-ho al cent per cent, però semblava més estar fent una becaina que no observant el vas d’aigua. Altres socorristes els he vist entrant i sortint sovint de la zona a vigilar (igual com fan els cambrers- socorristes en alguns hotels), o fins i tot asseguts a la recepció de la piscina xerrant amb altres companys, lluny dels nedadors. Sé d’algun cuiner a qui l’empresari el va fer anar al curs de socorrista per tal de cobrir la plaça... sense perdre la feina principal darrere els fogons. Alguna cosa havia de sortir malament.

També he vist socorristes plenament professionals, molt atents als banyistes i cuidant d’advertir del perill quan la mar posa dificultats als nedadors més valents. Movent-se atents al voltant de la piscina o pel trencaones de la platja.

Fa temps, a una escola de vela, una embarcació de vela lleugera va bolcar i un dels tripulants va quedar sota d’alguna part. Els atents monitors van veure que un dels dos tripulants no sortia de l’aigua (bé que podria estar sota el buc de l’embarcació, és una pràctica habitual perquè hi queda una reserva d’aire) i s’hi van apropar ràpidament amb l’embarcació pneumàtica. Observant que el segon alumne no responia van procedir a cercar-lo sota aigua trobant que tenia l’armilla salvavides enganxada amb algun element de l’embarcació, cosa que li impedia sortir i no podia respirar, estava inconscient, ofegant-se. Van aconseguir treure’l i pujar-lo a l’embarcació pneumàtica i, mentre un monitor procedia amb la reanimació càrdio-pulmonar, l’altre posava proa a tot gas cap a port, havent demanat per ràdio la presència d’una ambulància.

Un cop passat l’accident i plenament recuperada, la persona en qüestió, professional de la medicina i, concretament, de la cirurgia, va dir als monitors en qüestió que podien estar segurs que li havien salvat la vida en haver-li fet la reanimació immediatament.

Aquesta anècdota de companys meus de feina i d’altres incidents que he viscut o que m’han explicat les persones involucrades m’han fet posar atenció en un detall: els escassos minuts que una persona de complexitat normal necessita per ofegar-se. Encara, amb sort, si se la reanima tard, és molt possible que li quedin seqüeles físiques per a tota la vida per manca d’oxigenació d’alguna zona del cervell. Això si s’aconsegueix reanimar-la.

Feina infravalorada

La tasca del socorrista és molt més dura que no es pensa en general, però la imatge general que se’n té és la de de joves asseguts sense fer res, mirant el cos dels banyistes. Potser les condicions contractuals han ajudat que sigui així. A Mallorca, fa pocs anys s’oferien entre 3 i 4 € hora per jornades de sis a vuit hores, amb un descans per dinar. Espero que la cosa hagi canviat, però em temo que no serà així.

El socorrista, de platja i de piscina és una persona que ha de tenir una complexitat física forta, uns nervis d’acer i una preparació tècnica elevada, estant gairebé obligat al reciclatge continu, detall sovint oblidat. La imatge d’una persona que passa el temps assegut mirant banyistes és parcial. Aquesta és la seva tasca principal, mirar els banyistes, observar quants n’hi ha (a la platja és molt més difícil que a una piscina), comprovar que els que s’estan submergint treuen novament el cap fora de l’aigua de manera normal, que els que neden amb dificultat no es trobin amb més dificultats afegides, per cansament, per fred, pels corrents o per tot plegat. Ha de saber diferenciar entre els que estan jugant o saludant-se i els que aixequen el braç demanant ajuda. A desenes de metres resulta molt fàcil perdre de vista el cap d’un adult damunt l’aigua, tant més si hi ha onades o l’aigua és tèrbola per l’espuma o per la manca de sol que remarqui les ombres. Pitjor si és un infant, més bellugadís i amb el cap de mida menor.

La tensió que comporta mantenir l’atenció, “vigilant” que ningú s’ofegui, implica la necessitat de descansos freqüents, canviant de postura i de lloc d’observació. Els socorristes també han de poder fer les seves necessitats personals, sent rellevats o complementats segons la mida de la zona a cuidar.

Però això té un preu i potser no el volem pagar. Enfront de pagar més i disposar d’un equip d’autèntics professionals que vetllaran per la vida dels altres, potser es prefereix el risc, proporcionalment baix en número, encara que el cost, la vida d’una persona, sigui molt elevat. O, potser, la vida d’una persona no valgui tant...