Honorable Sr. Conseller, Sr. Batle, President del Patronat del Castell, regidors, senyors representants de les Ciutats Emmurallades (Welcome to Capdepera), altres autoritats aquí presents, senyores i senyors, familiars, amics i amigues, bones tardes (Good afternoon).

Abans de començar, Sr. Batle, Rafel…, haurem de xerrar tu i jo. Tomeu, gràcies per les teves paraules de presentació. Fa molts d’anys que ens coneixem. Érem jovenets i ja fèiem comèdia plegats.

Per als qui no me coneixeu, som na Margalida de s’Estany, de Capdepera, gabellina i gabellina d'arrel, com em defineix un altre gabellí (i també pregoner), Pere Orpí, a la dedicatòria que em va fer al llibre “Simfonia en Blau Major”. I vos assegur que em va fer gràcia i em va agradar molt.

Voldria contar-vos la meva vivència entorn del Castell a la meva joventut (llavors érem grans i érem molt nines) quan tenia devers dotze o tretze anys. En aquell temps (és a dir, fa setanta anys) el castell era privat i només es deixava als veïnats de Capdepera per a la seva devoció a la Verge de l’Esperança. Realment, l'únic que feien els qui pujaven fins aquí dalt era visitar la capella i venerar la Verge. Tota la resta del recinte, com si no hi fos, ja que estava en molt mal estat, ple de romeguers, figueres de moro i parets esbaldregades. El poble -com tots sabem- vivia principalment de la indústria artesana de la llata, perquè la terra aquí és prima i no dóna grans ingressos. Es diu que el pagès ho té tot enmig i una ventada se’n duu les ametles, una malaltia se’n duu el porc i ja es quedaven sense entrades; i en aquell temps això era molt gros. Però el poble de Capdepera sempre ha estat enginyós i feiner. Fent feina de dia i part de la nit es guanyaven les sopes, es vestien i també les jovenetes, fent una lladriola -molt a la usança de llavors- es podien comprar qualque “alhaja”, quan venia en Paco s’Argenter o en Xisco de ca na Bibina.

Tornant al Castell, hi havia unes senyores que es deien “capilleres” que se’n cuidaven de la imatge de la Verge, de l’ornamentació de la capella i de la gestió dels pocs doblers que generaven el “cepillo” i la bacina del temps de la novena. Elles se’n cuidaven de la marededéu, que llavors no era aquesta. La Verge tenia una partida de vestits complets; és a dir: vestit, capa, escapulari i cinturó. Llàstima que aquells vestits hagin desaparegut, ja que eren patrimoni del Castell. A mi m’agradaria veure’ls penjats devora on ara hi ha dues capes, una de recent confecció, regalada per una família devota, i l’altra és la capa que va pintar l’amo Miquel Flaquer “Coix”, amb un acabat de purpurina daurada. Me’n record bé, d’això. Aquests vestits els lluïa la Verge el temps de la novena, i els hi canviaven cada setmana. Jo venia a ajudar-los cada dissabte mentre durava la novena. Vos assegur que aquesta feina es convertia en un ritual cerimoniós. Es davallava la Verge, es col·locava damunt un banc lateral i allà elles ja havien triat què posar-li i començaven a vestir-la. Era gratificant veure la seriositat, delicadesa i religiositat amb què actuaven. A mi em tenien embadalida. Era jove, però veia una manera d’actuar diferent a tot el que jo coneixia.

El primer diumenge de novena li posaven una capa molt antiga, amb un verd quasi negre, molt austera; no record que dugués res brodat. Anaven canviant cada setmana i posant les més senzilles primer, fins que arribava el dia gran de l’Esperança, en què li posaven el vestit complet que li regalà dona Elionor Servera, gabellina i esposa de don Joan March Ordines, que segons les capelleres estava brodat amb fils d’or. Crec que algú recordarà aquelles senyores a qui m’he referit. Elles eren: dona Consuelo Moll “Gregòria”, dona Antònia Terrassa “Cunia”, dona Magdalena Garau “Mussina” o “Climentona”, les quals, juntament amb madò Antonina Pastor -que era la donada o encarregada del Castell, i que ho tenia tot net com la plata- feien que tot anàs bé.

Feien grup amb les senyores: l’amo Miquel Flaquer “Coix”, que se’n cuidava dels cants i de la conservació de la capella, sobretot per a la festa gran. I també don Francisco de Sales Garau Alzina “de cas Telegrafista”, que era notari i que juntament amb el Rector gestionava els pocs doblers que hi havia. El dia de la festa venien molts de capellans de fora poble a l’ofici, i els tenia a tots a dinar a ca seva, i corria amb totes les despeses. Jo era com a la criadeta de les senyores, que ja eren majors (al voltant dels setanta anys) i jo era les seves cames. Eren molt educades i ben parlades (en temps primer, al metge, batle, notari, capellà o senyors se’ls tractava de “don”).

Em deien “Margalideta, Margalideta: vols anar a s’adrogueria a comprar un clau ganxo?”. I na Margalideta, per avall, corrent, just ara. I el deixava a deure fins que amb els donatius anaven a pagar-lo. Una altra feina que em comanaven era anar a cercar aigua per a les flors, a ca madò Antonina, ja que la cisterna vessava i no hi havia doblers per arreglar-la. També anava per aquí defora a cercar esparreguera - “de la més gruixada”, em deien-, que era per posar davall el vestit, per estufar-lo una mica i perquè no hi entràs cap ratolí i el fes malbé.

Som conscient que m’he centrat exclusivament en la capella. I ja he dit per què. Pens que sense aquestes persones que he anomenat, que feren tota aquella feina desinteressadament, per amor, devoció i per gust, molt probablement la història d’aquest Castell hauria estat una altra. Era un grup que vivia per al Castell. Vagi lo dit per a retre’ls homenatge, curolla que sempre he tenguda, i ara he aprofitat l’ocasió de contar-ho públicament. Seria bo i m’agradaria que els seus noms figurassin escrits a qualque racó dins la murada, perquè ja són història, una història batallada amb moltes mancances i carregada de sacrificis.

Hi havia pocs donatius, ja que Capdepera era un poble amb pocs recursos. Hi havia pocs senyors i els pocs que hi havia de les possessions del terme eren de fora, la majoria de Ciutat. Quan feien un donatiu un poc important a la Mare de Déu solia ser per agrair-li un favor o demanar-li una gràcia. El Castell anava just de doblers. Jo sentia moltes vegades aquelles senyores comentar entre elles... “Si el Castell fos del poble, podríem recollir donatius a Ciutat”. Venien de famílies amb bona posició social i econòmica dins Palma, i sabien que hi havia persones devotes i catòliques disposades a ajudar. Ja de més gran, mai vaig deixar d’anar a la novena, fins i tot després de casar-me, i la meva devoció a la Verge - ja ho heu endevinat - és absoluta.

Ara bé, un dels moments on he estat més contenta, a la meva vida, com a gabellina, va ser quan el Castell va passar a ser del poble. Crec que no només jo, sinó tots els gabellins. Pens que no hi donam la importància que té. ¿Heu pensat mai que quan de lluny, des del poble, giram els ulls cap aquí dalt i admiram aquest monument sencer (no li falta ni una pedra) podem dir amb tota convicció, amb tota veritat, que aquesta joia, aquest tresor, és també propietat teva, propietat meva, propietat de tots i cadascun dels gabellins? Això ens ajuda a estimar-lo. A partir d’aquell dia, el 19 de maig de 1983, la truita se va girar. El Patronat que el gestiona té doblers i ja no val parlar només de la capella, sinó que ja xerram de tot el Castell. Segurament si veiéssim un retrato d’aquell temps de què vos xerrava antes, ple de figueres de moro i romeguers, i ho comparàssiu amb lo que heu vist ara pujant, estaríeu alabats com jo estic de la feina del Patronat durant tots aquests anys, amb tots els respectius presidents al seu cap. S’han fet moltes millores de llavors ençà. I el Patronat ha assumit totes les despeses, com arreglar el portal del Rei en Jaume, arreglar el camí fins aquí, els banys públics i moltes reparacions: com la teulada, la torre d’en Nunis o la Casa del Governador i l’ornamentació floral, que no és poca cosa, de cada un dels actes.


I ja que som aquí, i donada la importància que per a mi i per a molta gent del poble té que el Castell sigui municipal, una altra curolla que sempre he tingut: que cada any, el dia de la signatura davant el notari don Francisco de Sales Garau Alzina (al qual, per cert, el batle de llavors va fer venir expressament per llegir l’acta davant el plenari, per mor de tot el que havia fet aquest home per al Castell) es faci un senzill acte recordant, aquí dalt, que no sempre aquestes murades van ser propietat del poble i assenyalant la importància que té el fet que ara sigui municipal. Digníssimes autoritats, queda en les vostres mans. D’això que vos he contat, aquest diumenge en farà trenta anys.

També he de referir-me, encara que breument, a una altra de les meves passions: l’obra de pauma. Tots sabeu que form part d’un grup al qual ens diuen “ses Madones de sa Llata”. Puc dir, perquè ho sé cert, que el museu que un dia molt encertadament l’Ajuntament va instal·lar a cas Governador ens ha donat a conèixer internacionalment com a poble. El nom de Capdepera està escrit molt amunt i d’això n’hem d’estar tots contents. Molt probablement, si no fos per aquest museu, ja no faríem llata, ja que és molta la gent que el visita i després demana als treballadors del Castell i pel poble qui li pot fer una peça o una altra. Tenir el museu que mostra la nostra tradició artesana dins el recinte del Castell per a mi és un orgull i ajudarà que no es perdi una de les nostres senyes d’identitat que ens diferencia d’altres indrets. L’any 1999, l’associació espanyola “Amigos de los Castillos” va atorgar la medalla de plata al Patronat del Castell, per la seva gestió i conservació d’aquest recinte emmurallat. Avui tenim el plaer de comptar amb la presència d’uns altres il·lustres visitants, molt involucrats amb els castells. Són representants d’algunes de les ciutats emmurallades d’Europa, que enguany, aprofitant l’aniversari, celebren la seva assemblea executiva al nostre poble. Crec que els han passat aquest pregó traduït i esper que en ser de pobles d’alguna manera semblants al nostre puguin entendre de sentiments i de vivències contades per la pregonera d’enguany. Segur que ells també tenen tant o més que contar.

Ja vaig acabant. El que realment és important aquests tres dies no és lo que pugui dir o deixar de dir jo. Queda dit i escrit. I ja està. Només són sentiments que tal vegada molts dels que sou aquí, la majoria més joves, podeu entendre i compartir. A partir d’ara lo important és disfrutar del Mercat Medieval, que des del 2000 omple places, carrers i el Castell d’aromes, paradetes, artesania i un caramull d’activitats per a gaudi de tot el poble.

I ara acab, ja que vaig acceptar la invitació del Sr. Batle per dir aquests paraules, les diré: Primer, atenent els il·lustres visitants que han vingut fins a la nostra terra amb motiu de l’encontre de Ciutats Mmmurallades: “The Market is opened. Enjoy it.” I ara ho diré en la meva llengua: el mercat és obert!

Que el disfruteu i ho pugueu fer molts d’anys amb salut i alegria.

Moltes gràcies. Visca el Castell i visca Capdepera!