inici

Cap Vermell

CAMÍ DE SANT JAUME DE GALÍCIA 2- Roncesvalles, tan lluny...


01/07/04 - Roncesvalles, tan lluny..

Arribar a Roncesvalles, inici del nostre pelegrinatge, no és gens senzill per a un mallorquí, especialment si hi vol arribar amb una bicicleta.

 



A les 2'30 del matí em vaig llevar del llit, i a aquesta mateixa hora ho degueren fer els altres. El fet és que a les 3'00 estàvem a punt de fer endavant. En Fernando Liesegang menaria la furgoneta, amb la qual anirien, a més de les bicicletes, en Paco Galian i en Joan Genovard; na Maria Vives, amb el seu cotxe, fou l'encarregada de traslladar la resta d'expedicionaris. Sempre hi ha d'haver víctimes... o bons amics!

A les 4'20 ja érem a l'aeroport. No sé si ho sabeu, però embarcar bicicletes en un avió és molt complicat. Evidentment, vàrem haver de desinflar les rodes. Després, gràcies a la pressió de n'Ani, les bicis s'estalviaren la malmenada de la cinta transportadora i les poguérem baixar per un muntacàrregues, fins a la zona d'embarcament.

 

A les 6'46, amb més de mitja hora de demora, l'avió començà a rodar. Problemes amb el handling, ens digueren, i crec que tots nosaltres pensàrem que eren problemes amb les nostres bicicletes.

A les 7'50 aterràrem a Sondika, sense cap novetat. Quan un treballador ens va passar les bicicletes en mà i poguérem comprovar que cap d'elles havia patit desperfectes visibles, férem un alè. Primera feina: tornar a inflar les rodes, clar. En el mateix aeroport férem el primer cafè amb llet conjunt (això de cafè amb llet és un dir: en algun cas, i no vull assenyalar ningú, no hi mancaren ni els entrepans). En aquelles hores! Per arribar al centre de Bilbao haguérem de dividir-nos en dos grups, perquè sis bicicletes eren massa per a un mateix bus. Primer partiren n'Ani, n'Olga i en Paco; en el segon bus ho férem en Joan, en Pere i jo mateix. Foren gairebé les I0’00 quan ens reagrupàrem, a l'estació d'autobusos. N'Ani ja havia tret els passatges cap a Pamplona, amb l'esperança que ens poguéssim embarcar tots en un mateix viatge, però això no se sabria fins a la mateixa hora de la sortida.

Aprofitàrem les hores que ens quedaven lliures fins a les 13'30, hora de sortida del pròxim bus, per anar a fer un tomb per Bilbao, amb les bicicletes. Ja teníem ganes de pedalar! En un no res ens plantàrem en el Guggenheim, però, com no podia ser d'altra manera, ens hi va rebre un plugim emprenyador, a més d'un fred que, aquest sí, ens va resultar sorprenent. Vàrem aprofitar per estrenar els tallavents grocs de l'"equip", i per fer-nos les primeres fotografies. No entràrem en el museu perquè no volíem deixar les bicicletes, i menys plovent. Així que, tira-tira, tornàrem cap a l'estació de busos. A les I2'30 ja hi érem, i a manca d'altres opcions més interessants, optàrem per pegar un rosec a la cafeteria. Primer les dues al·lotes i en Joan, mentre els altres guardàvem les màquines i els equipatges,; després els altres tres. Ens posàrem unes bones xeremies gràcies a uns entrepans boníssims, però boníssims. Mmmm!



A les 13'35, miraculosament, havíem pogut ficar les sis bicicletes i les beaces en el bus que era a punt de sortir cap a Pamplona, no sense haver hagut de desmuntar les rodes de davant i d'haver-ho acaramullat tot una mica de qualsevol manera. Això ens estalviava que alguns de nosaltres hagués de quedar a Bilbao fins a mitjan capvespre, esperant un pròxim bus. El trajecte fins a Irunya, per a la majoria de l'equip, va ser una magnífica oportunitat de fer l'horeta; no així en el meu cas, que vaig triar el seient més incòmode del cotxe, i no vaig trobar la jeia.



A les I5'30 havíem arribat a Pamplona, convertida en aquest cas en simple lloc de pas. Muntàrem rodes, comprovàrem que tot funcionava i, a la mateixa estació, férem un cafè, tot esperant la furgoneta d'en Patxi. Aquest, contactat per mitjà d'un amic d'en Genovard, s'havia compromès a dur-nos fins a Roncesvalles, però, segons que ens va dir, no havia ficat mai sis passatgers i sis bicicletes en el seu vehicle. Cap a les 16'30, en Patxi es presentà a l'estació, amb la furgoneta i un artilugi curiosíssim que penjà a la part posterior del vehicle (no em referesc a un remolc, sinó a una mena de portaequipatges), en el qual, a la vegada, hi penjà les dues bicicletes que no caberen a dins. D'aquesta manera fou que emprenguérem el darrer tram del llarg camí fins a Roncesvalles. Després d'una cinquantena de quilòmetres, cap a les I7'50, arribàrem a la mítica població navarresa, punt d'inici oficial del nostre romiatge. I torna a muntar les rodes que, aquesta vegada també, havíem hagut de desmuntar.

Fred. Aquesta és la paraula. Fred. A Roncesvalles hi feia fred. Però, evidentment, aquest no fou obstacle perquè, de manera immediata, anàssim a acreditar-nos. Al cap de pocs moments ja érem pelegrins oficialment, cadascun de nosaltres amb la seva credencial corresponent. A l'Alberg Juvenil ens admeteren sense cap problema: ens donaren una habitació per a vuit, que haguérem de compartir amb un jove. La petita població, en els Pirineus, primera de l'Estat espanyol en el que es coneix com a Camí Francès, és un bell conjunt d'edificis, dels quals en sobresurt la Col·legiata de Santa Maria, del s.XII; per aquestes contrades hi va tenir lloc la famosa Batalla de Roncesvalles, en què l'exèrcit de Carlemany, comandat per Rolan (o Roldan), fou derrotat pels vascons, a l’any 778. D'aquest episodi se'n feren cançons que varen recórrer Europa a partir del s.XII, sota el títol genèric de la "Chanson de Rolan".

Volgué la casualitat que, en l'inici d'una gira pel Camí de Sant Jaume, el grup vocal "Alia Musica" actuàs aquell mateix dia a la Col·legiata.. De manera que cap a les I9'00 anàrem a pegar un rosec, per tal de poder anar després al concert. En el restaurant "La Posada" ens empeçolàrem un "menú del peregrino" (macarrons, truites de riu, iogurts...) per 7 eur.

Després de fer un cafè, en Paco i en Pere anaren a estirar les cames, i a les 21'00 ens trobàrem, amb en Joan i jo mateix, a l'església, per assistir al concert. Les al·lotes, després de tantes hores d'anar pel món, decidiren anar a recuperar forces de cara a la primera etapa. "Alia Música" és un conjunt vocal que interpreta música antiga, que té fama internacional i que ha gravat un caramull de discos. El concert es dividia en quatre parts, i després de les tres primeres, d'una qualitat extraordinària, també els homes constatàrem que el cos no en volia més. Necessitàvem dormir. Feia massa estona que rodàvem.

A les 22'00 tots érem dins el llit.

(Continuarà)

Foto del mes












 

Horaris C E Escolar