La massificació fa vessa, però quan les gabellines i els gabellins sentim que s’atraca el Mercat Medieval (així, en majúscules) sabem que una nova saba que alimenta el poble ens espera. Cada any és nou, cada any hi ha qualque paradeta, indret o racó per descobrir, així com a noves persones i velles amistats. Perquè el mercat és compromís. 

Primerament, el compromís amb el poble: pujar fins a la capella és un plaer que fa el gabellí per poder escoltar el pregó i la coral. Allà les autoritats, la verge amb el sol a la panxa…

Primerament, enguany decideixo que només visitaré el mercat a plena llum del dia, exceptuant el divendres tarda, que me toca cantar amb la coral, per aquesta raó vestesc un negre rigorós i els companys de l’institut quan me veuen s’astoren. És una emoció estranya cantar a la capella, perquè ho fas davant de molta de gent que està convençuda de la seva fe o del seu entusiasme per la festa, això basta. El pregoner fou Climent Alzina, i amb ell tenia la sensació que es tancava un cicle. La seva seguretat en el discurs fou notable i com a artífex del mercat, molt encertat en les seves paraules. D’altra banda, a fora, el mercat presenta el seu ritme habitual: les paradetes estan obertes; al castell, els sucosos plats de carn amb trempó del bàsquet i a les herbes de can Planetes es celebren també els 25 anys d’existència del mercat, amb xarrupet d’herbes dolces o seques, amb l’acompanyament d’unes galetes fetes amb molt d’amor. 

Seguidament, els vespres foren per la “Nit de foc” i per concerts de bona música de bandes com els catalans Ebri knight, que cantaren a coro allò de “El pueblo unido jamás será vencido”, amb potent directe i marcada ideologia. L’ska de la Barraca va ser un poc més magre, amb rimes tan insulses com “la barraca te machaca”, però amb ritme ballable que enganxà al personal. 

Posteriorment, el mercat dóna joc a les paradetes i a les persones conegudes que hom sap que hi trobarà, com el lloc dels bunyols, o en Salvador, mestre artesà de la llata d’Artà, amb qui mantenc una plaent conversa. Després els ulls se'n van rere el menjar: dolços, fruita deshidratada, llepolies de coloraina, neules de taronja i llimona, formatge i carnixulla, salses picants, els tes i les delícies turques…Tot és color i llum al mercat. Durant aquests 25 anys ha tengut la seva metamorfosi, per part d’alguns gabellins i forans sembla que ha perdut la seva essència, el seu esperit. Hi estic d’acord, en part, potser ha esdevingut més comercial, però poques vegades s’han vist la xaranga d’Ixera i la banda tocar plegades en comunió medieval. Sigui com sigui, la conxorxa està garantitzada any rere any. 

Finalment, em deman cap a on ha d’anar aquest mercat medieval? Li reservarem la degradació per més endavant o lluitarem perennes perquè sobrevisqui? Sigui com sigui, retrobar cares conegudes, bon ambient, dies de sol sobre el metall de les espases al combat de nobles cavallers, o seguir la trajectòria de vol del falcó fins al braç del nen que gairebé no l’aguanta pel seu pes és un tòpic inoblidable. La pujada a l’espadanya de la capella per veure la serralada de sos Sastres, tampoc es pot oblidar, així com la mostra dels joves xeremiers. Tot un espectacle. Però no és el circ que ens venen el que interessa al gabellí, sinó una essència de poble que batega a cada racó del mercat: des dels gegants fins a les escoles que inicien la pujada a la fira cada divendres dematí. I és que el mercat hauria de ser assignatura obligatòria, tant per grans com per petits. Aquesta, però, ens agrada repetir-la. Tant de bo tinguem mercat per molts d’anys més! Amb permís del rei Jaume I, és clar!

Joan Cabalgante i Guasp