inici

Cap Vermell

Viatge al bressol de Catalunya - i 2 -

Natura i cultura, a mans plenes


Dimarts 27

Acabàvem la primera entrega d'aquesta crònica, amb la tornada a Campdevànol, després d'un dia de trullejar per la Catalunya Nord. I si el dia anterior havíem caminat poc, el dimarts rescabalàrem. El matí, després de berenar i fer provisions, el dedicàrem bàsicament a trescar per la vora del torrent de la Cabana, en un itinerari que s’inicia a tres quilòmetres de Campdevànol, famós pels seus gorgs. Van ser unes hores d’immersió en la naturalesa, sorpresos a cada revolt pels capricis de l’aigua. Però aquest tast excursionista no va ser més que un aperitiu d’una jornada que, com totes les altres, va ser d’allò més complet.

Tot seguit, furgoneta i cap a Gombrèn, i des d’aquí cap al santuari de Montgrony. Des dels 1.408 m d’altitud d’aquest indret, la vista s’escampa per valls i muntanyes, en una successió sense fi de tota la gamma del verd. En aquell abrupte indret s’hi troben l’antiga església de Sant Pere de Montgrony, originària del segle IX, i el santuari de la Verge de Montgrony, on s’hi venera una imatge consagrada l’any 834 i que pertany a les anomenades “verges trobades”. Si hi voleu anar a desintoxicar-vos, hi ha una hostatgeria on podeu quedar a romandre i practicar l’excursionisme.





De Montgrony tiràrem cap a Castellar de n’Hug, un poble tan bell com petit (208 habitants). En un espai públic d’esbarjo, a l’inici del camí de les fonts del Llobregat, vam dinar. “Quelitas”, pa, sobrassada, formatge, xocalata, fruita... Una vega! Després, un cafetet en el poble i tot seguit, cap a les fonts s’ha dit! Una llarga baixada esglaonada d’uns 500 metres ens menà al naixement del riu Llobregat, on l’aigua brolla, en ple estiu, amb tota la força que podeu veure a les imatges.





I encara ens quedà temps d’arribar al Clot del Moro, on es troba l’antiga fàbrica de ciment Asland, promoguda l’any 1901. Avui és un museu. Des d’allà, el que fou el tren per a transportar el ciment és avui un petit tren turístic que té un recorregut de 3,5 km i que arriba fins a la Pobla de l’Illet. Nosaltres, com podeu suposar, no ens ho volguérem perdre. Com cada vespre, sopàrem a l’hotel La Sèquia-Molinar, on es menja molt bé.




Dimecres 28

Una altra jornada de no parar. El matí el dedicàrem íntegrament a pujar a Núria amb el tren cremallera. Poques coses es poden dir d’aquest indret emblemàtic de Catalunya, que no s’hagini dit ja. El fet que  només s’hi pugui accedir amb el tren o a peu ha fet que aquest espai es mantengui en un estat gairebé intacte. És un goig per a la vista, als més de 1900 metres d’altura. Hom s’hi sent una mica més petit i insiginificant. Visitàrem el santuari, naturalment, que data de l’Edat Mitja – la imatge de la Verge és del XII o el XIII – i tot seguit pujàrem al funicular que ens deposità al pic de l’Àliga, a més de 2.400 metres d’altura. Allà deixàrem escampar la mirada per uns voltants que impressionen i trescàrem muntanya amunt, entre vaques i cavalls, en un entorn bucòlic, d’aquells que mai voldries deixar.















De baixada aturàrem a Queralbs, municipi al qual Núria està adscrita. Es tracta d’un altre petit i preciós poblet de poc més de 200 habitants. Només l’església romànica de Sant Jaume, del segle X, ja val bé la visita. Hi dinàrem, de pa sarró, naturalment. 









Al capvespre, entre d’altres visites, encara ens en duguérem la sorpresa del nucli de Dòrria, a 1.550 m. d’altura, on anàrem a pegar una mica per casualitat. A l’any 2009 tenia 17 habitants censats, i ara no fa cara de tenir-ne gaire més. El poblet figura documentat dels del segle IX i compta amb el temple de Sant Víctor, consagrat a l’any 903; al seu interior s’hi troben importants pintures romàniques que foren descobertes en una restauració de 1997, la visita a les quals està restringida i que nosaltres... no vàrem veure. Tot el conjunt ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Una preciositat. 










Dijous 29
 
Havíem de viatjar cap a Barcelona per agafar el vaixell de tornada a Mallorca, però teníem tot lo dia per trescar, i no el desaprofitàrem. I per començar, Ripoll, a 4 km del nostre centre d’operacions i que havíem deixat per al darrer dia. Aquesta localitat, capital de la comarca del Ripollès, amb més d’11.000 habitants, ha estat un centre fabril important que ha anat a menys, com pertot arreu, i que en canvi ha vist créixer el sector terciari, de manera que el turisme ha anat agafant més i més protagonisme en el panorama econòmic de la vila i tota la seva àrea d’influència. La ramaderia continuen com a element també important per a la comarca, i no tant l’agricultura, ja que el terreny accidentat fa que només un 5% estigui dedicat al conreu. Enguany, Ripoll ha estat designat capital de la cultura catalana.
 
El monestir de Santa Maria de Ripoll és una visita obligada. Situat al bell mig de la vila, va ser fundat per Guifré el Pilós a l’any 880, possiblement a partir d’un altre de visigòtic del segle VII. Ens trobam, doncs, en el centre mateix del naixement de Catalunya com a nació. No oblidem que Guifré va ser l'últim comte de Barcelona designat per la monarquia franca i el primer que va llegar els seus estats als seus fills. A l’any 1428, un terratrèmol va deixar molt malmès el monestir. Al 1835 va patir un assalt devastador (Primera Guerra Carlina) i la biblioteca de Santa Maria de Ripoll, que contenia més d’un mil·lenni d’història i que guardava centenars de cròniques, manuscrits, còdexs i homilies catalanes que dataven dels temps de l’Abat Oliba, fou incendiada sense miraments. Absolutament destacable és la portalada, una de les grans obres de l’escultura romànica catalana. En qualsevol cas, i independentment de les vicissituds històriques que n’han anat canviat la fesomia exterior i el seu contingut, un tomb per aquest monument et deixa la sensació d’haver conegut de prop el bressol d’un país.
 










Una segona visita que férem a Ripoll va ser al Museu Etnogràfic, una instal·lació amb més de 80 anys d’història i que després d’un parèntesi de 10 anys de tancament, va reobrir les seves portes l’any 2011, totalment posada al dia. La història i l’antropologia de la comarca del Ripollès hi són exposades, amb la finalitat de “documentar, estudiar, difondre i conservar el patrimoni etnològic material i immaterial”. Eines, vestits, treballs, i fins i tot armes s’hi poden veure, tot amb el suport d’audiovisuals explicatius que fan la visita més amena.
 
Un cafetó a la mateixa plaça de l’ajuntament, on es troben tant el monestir com el museu, i després unes compres d’embotits de la terra serviren per tancar la nostre pas per la capital del Ruipollès. I com que anàvem bé de temps, agafàrem carretera cap a Olot, però no per a visitar la capital de la Garrotxa, que tots nosaltres coneixíem de visites anteriors, sinó per fer un tomb per un dels pobles més bells de la comarca d’Osona: Rupit.

Era una recomanació de na Berta i en Mateu i que quan hi fórem va quedar justificada amb escreix. Ens aturàrem a dinar a un restaurant de carretera, a Cantonigros, poble famós pel seu festival de música clàssica, en l’especialitat de cant coral, i que enguany ha arribat a la 30a edició, amb participació d’agrupacions de vint països. Bé, com deia, Rupit és un betlem, un conjunt urbà sorgit directament d’un passat remot que es volgués revelar intacte als nostres ulls. Com el descriuria, que m’entenguéssiu? Millor que ho faci Josep Maria de Sagarra: Rupit és un trosset de món, enfonsat al cor de les fagedes de Collsacabra, un poble d'aquells que potser d'aquí vint anys ja haurà perdut la fesomia, però ara encara aguanta amb les teulades que ballen, amb els balcons de fusta primparada, amb els carrerons de pujades i de baixades, i amb unes casetes adormides, alguna amb finestres gòtiques i la majoria del disset, de l'època dels sants barrocs, de les Mares de Déu carregades de llàgrimes, de les cançons d'amor, dels bandolers, de l'Hereu Riera, d'En Serrallonga, i de Perot el lladre. Afortunadament, la premonició de Sagarra no s’ha complert i Rupit conserva la seva fesomia per a gaudi de tothom que s’hi atansa. El poblet va néixer al voltant del castell que es construí en aquell indret al voltant de l’any 1000. Per tornar-hi.
 






El darrer cafè el férem a Espinelves, on cada any se celebra una fira molt popular a Catalunya: la fira de l'avet. Però es feia horabaixa i tot i que el vaixell no sortia fins a les 11 de la nit, no calia anar amb presses. Així que enfilàrem cap a Barcelona, i encara sort que ens hi posàrem d’hora. Un embús de trànsit ja prop del moll, ens va tenir retenguts més de mitja hora. Però tot acabà prou bé, i aquí estam per contar-ho. I vosaltres no haureu passat tant de gust de llegir-ho com nosaltres en passàrem de viure-ho.


Foto del mes












 

Horaris C E Escolar