inici

Cap Vermell

Viatge al bressol de Catalunya - 1 -

Per la verdor dels Pirineus...


Amb els amics Berta Liesegang i Mateu Cantó, la meva dona Maria Antònia i jo mateix, férem entre el 24 i el 29 d’agost una breu però intensa estada en el Ripollès, que ens va permetre trescar pels Pirineus Orientals, en totes dues vessants, i conèixer una mica millor una zona que ja havíem visitat amb anterioritat, però aquesta vegada, a més, férem una molt interessant incursió a la Catalunya Nord, per terres de l’antic Regne de Mallorca. Durant la nostra estada, férem cap en el poble de Càmpdevànol, a l’hotel La Sèquia-Molinar, un modern i confortable establiment on fórem acollits per la gent de la casa amb una familiaritat i una afabilitat admirables.

Dissabte 24

El primer dia el dedicàrem tot ell a viatjar. Sortir de Cala Rajada, anar a Ciutat, embarcar fins a Barcelona i collir la furgoneta per arribar a Campdevànol, ja nit feta. I sort encara que la cuina de l’hotel no havia tancat i poguérem sopar. 

El poble de Campdevànol – camp de vàndals –, que al 2010 comptava amb uns 3.500 habitants, situat a la comarca del Ripollès (a 3 km de Ripoll), vorejat pel riu Freser. Temps enrere fou una zona industrial (guix, ciment, carbur i, després, filats). Actualment és un poble pagès i turístic. Està agermanat amb Valldemossa, donat que el reconegut pintor Josep Coll Bardolet, que va viure en aquesta última localitat des de 1940 fins a la seva mort, era campdevanolenc de naixença. 



Diumenge 25

El diumenge, després d’un bon berenar a l’hotel, prenguérem els atapins i aturàrem a Camprodon, menys de 30 km, i férem un tomb per aquest pintoresc poble de poc més de 2.500 habitants, presidit per la imatge del Pont Nou, que tant s’ha divulgat i que, per tant, s’ha erigit en la icona del lloc. Va coincidir que era dia de mercat i poguérem fer provisió de fruita, formatge, embotits i pa per dinar. Un cafetó en un dels  bars del poble ens reconfortà.






No sols productes catalans, s'hi poden trobar al mercat de Camprodon...

La següent etapa, de 19 km, ens va menar fins a Beget. I aquesta distància, que pot semblar curta, es fa llarga quan no es coneix, amb una carretera molt estreta i plena de corbes tancades que sembla que mai s’acabin. Però el viatge val la pena. I tant, que la val! Beget és un minúscul enclavament que ja es troba a la comarca de l’Alta Garrotxa, però que al 1969 va ser agregat al municipi de Camprodon. Actualment és un nucli eminentment turístic i de segones residències, d’una bellesa encisadora. Des de l’any 979 es tenen referències de l’església de Sant Cristòfol, que presideix la contrada. Tot l’entorn ens va captivar. En una zona de lleure posàrem taula i dinàrem de les provisions que havíem fet a Camprodon... i de bona sobrassada que havíem duit de Mallorca. 









Després de dinar començàrem a desfer camí, fins aturar a Sant Joan de les Abadesses. Com altres pobles de la comarca i com a conseqüència de distintes crisis, ha anat perdent població (sobrepassà els 4.200 habitants, el 1981, però actualment supera de poc els 3.200). De la seva vessant industrial ha anat derivant cap al sector serveis, això sí, mantenint una important implantació agrícola i ramadera. L’origen de la vila actual s’associa a la fundació del monestir de Sant Joan, fundat pel comte Guifré el Pilós,  el qual hi posà la seva filla Emma al capdavant. Va ser, aquest, el primer monestir femení de la Gòtia. Al 1017, les monges foren expulsades, acusades d’incomplir la regla de l’orde, i foren substituïdes per una comunitat de monjos. De tot això ens en donà compte un magnífic audiovisual del centre d’interpretació del monestir. 
 







A la sortida, sorpresa musical: en el passeig del Comte Guifrès (ves per on!) ens topàrem, sense confiar-ne, amb l’actuació de la cobla Principal d’Olot, amb ballada de sardanes inclosa, cosa que ens va tenir més de mitja hora ben entretenguts.
 




Amb això donàrem per acabada la jornada. Déu n’hi do! Cap a l’hotel s’ha dit. Una estona de descans, sopar (boníssim), i a jeure s’ha dit. A més, el dia següent tocava matinar.


Dilluns 26
 
I tant com tocava! A les 6 del dilluns, diana. Dúiem dins el cap la idea d’agafar el tren groc, le train jaune, del qual teníem noves per mitjà d’Internet, horaris inclosos, però sobre el qual també teníem més d’un dubte. De manera que, una mica a l’aventura, emprenguérem camí cap Bourg-Madame (La Guingueta d’Ix – o Les Guinguetes – en català), localitat francesa a tocar de la frontera, gairebé aferrada a Puigcerdà. Eren més de 60 km, amb el port de la Molina inclòs. Tenguérem sort: arribàrem d’hora per agafar el tren groc i encara poguérem fer un cafè amb llet amb un croissant. Aquest tren turístic discorre entre Latour-de-Carol i Perpinyà , tram del qual nosaltres férem la part entre l’esmentada La Guingueta i Vilafranca de Conflent, una seixantena de quilometres a devers 20 k/h, és a dir, unes tres hores d’anada i altra tant de tornada. Temps més que suficient per admirar la vessant nord dels Pirineus Orientals, per moments des d’altures al voltant dels 1.600 metres. I una altra sensació indefugible: saber-nos en terres que foren del Regne de Mallorca (1276-1344). El tren, tira-tira, amb múltiples aturades, passa per indrets de gran importància turística, com l’estació d’esquí de Font Romeu. Eren més de les 11’30 h quan l’andròmina ens deposità a l’estació de Vilafranca.









La vila es manté com fa segles, reclosa dins les murades que va construir el gran Sebastien Le Pestre de Vauban, amb els seus 250 habitants i un bon grapat de restaurants i botigues que en fan un lloc exclusivament turístic. Té l’encant d’allò que sembla detingut en el temps, incòlume al pas dels anys. I ja que he esmentat Vauban, la cosa és que aquesta visita em va agafar en plena lectura de “Victus”, el darrer gran èxit literari d’Albert Sánchez Pinyol. Si coneixeu aquesta novel·la històrica, sabreu que l’autor situa el protagonista, Martí Zuviria, en una primera fase, com a alumne de Vauban. Després de visitar Vilafranca, ho entenc. 12 de les fortificacions que l’enginyer francès dirigí, a cavall entre els segles XVII i XVIII, han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, inclosa Vilafranca, i només passejant pel seu interior es pot abastar la magnitud de la seva obra.







L’altra sensació que colpeix el visitant és el profund sentiment de catalanitat que impregna tots cadascun dels carrers i dels establiments vilafranquins. Les estelades senyoregen per façanes i aparadors i en el restaurant el cambrer ens atén amb català, amb tota normalitat, cosa que, com sabeu, és molt difícil que passi en el nostre poble, per exemple. Això sí, el dinar, regular. A mitjan capvespre empreguérem el viatge de retorn, contemplàrem de bell nou els paisatges muntanyencs del Rosselló, el Conflent i la Cerdanya, i a l’estació de Fontpedrouse poguérem veure la reivindicació pintada a la façana: “En català / Fontpedrosa”. 







La tornada en cotxe, des de Les Guinguetes a Campdevànol, de nit, amb pluja i boira, per carreteres de muntanya, desconegudes, requerí tota la perícia i la paciència d’en Mateu, un xofer excepcional. Arribàrem devers les 10, però a l’hotel encara ens donaren una mica de sopar. Havia conclòs una jornada difícil d’oblidar.

Continuarà...

Foto del mes












 

Horaris C E Escolar