inici

Cap Vermell

Un diumenge en el Puig d’Alcadena

Els grups excursionistes de Capdepera i de Son Servera fan cim en un dia mig ennuvolat i amb bona temperatura


-  Ahir vaig anar al Puig d’Alcadena.

– Què dius que vas fer amb una cadena?

– Dic que ahir vaig anar al Puig d’Alcadena, al Puig d’Alcadena.

– I què és això?

– Un puig, un turó: una muntanya no gaire alta.

– Ah! I com li diuen, a aquesta que vas anar ahir?

– Puig d’Alcadena.

– Ah, i amb qui hi vas anar? Tu sol?

– Apa, no diguis bestieses. Hi vaig anar amb el grup excursionista. Bé, amb els grups excursionistes de Capdepera i de Son Servera, en autobús.

– Així doncs, no deu estar per aquí a prop, si hi anàreu en bus.

– No, és a prop d’Alaró. Damunt d’Alaró hi ha el puig on hi ha el castell, el castell d’Alaró. I una mica més cap al nord-est trobem aquest altre puig. Tots dos són semblants, amb unes parets verticals molt altes, i boscos, uns boscos molt atapeïts.

– Llavors, com hi vàreu pujar?

– Per un camí! Hi ha un camí que seguírem, per pujar i per baixar. L’autobús ens deixà en una carretera a uns tres quilòmetres d’una finca de turisme rural que es diu Filicumís. Nosaltres vàrem seguir caminant uns cinc-cents metres més i llavors passàrem a una finca, a la nostra esquerra, per un portell preparat per a poder saltar els excursionistes. Allà, tot d’una vàrem berenar. A continuació vàrem seguir caminant per la pista, amunt, fins a trobar una fita que indicava el trencall.

– I què és una fita?

– No saps què és una fita? Doncs mira, per indicar els camins, els excursionistes fan uns caramulls de pedres, o altres senyes que siguin difícils de desfer-se o d’esborrar-se, que indiquen per on passa el camí. Aquella fita indicava que havíem de deixar el camí principal i trencar cap a l’esquerra. De fet, els que ens guiaven no ho tenien clar, que era per allà, i van estar una bona estona regirant, per aquí i per allà, però al final es van adonar que sí que era el camí correcte. Passàrem una porta en una paret de pedra seca i trobàrem un altre camí que, uns vint metres més enllà, també vàrem deixar, sortint cap a la dreta.

– Quin embolic, tant d'entrar i sortir de camins!

– Sí, si no ho tens clar és fàcil no trobar-lo, el bon camí. Des d’aquell moment ja vàrem seguir per un caminoi més estret, pel bosc, però ben marcat...

– ... amb fites!

– Exacte. En algun tram vàrem trobar uns arbres caiguts, vam haver de passar una altra porta, vam veure uns llocs on els caçadors s’amaguen per caçar tords i, al cap d’una bona estona d’anar pujant i pujant, ens vam aturar perquè el camí estava molt desfet i ens havíem d’agafar a una corda per passar sense risc de caure per una paret.

– I ja éreu a dalt del puig?

– Ca! Encara faltava una hora o més de seguir caminant entre el bosc.

 

– Caram! Quantes hores vau estar a pujar?

– No ho sé exactament, però entre tres i quatre.

– I què es fa, quan arribes a dalt? Mires les vistes?

– Dines. Tothom tenia molta gana i vàrem dinar.

– I després?

– Vàrem baixar per allà on havíem pujat.

– I ja està?

– Què més vols? Quedar-t'hi a dormir? Començava a fer fresca... i la gent havia acabat de menjar! I ens esperava l’autobús per tornar a casa. Què havíem de fer?

– No sé... no tinc ni idea què es fa quan es puja un cim. Tens fotos?

– Si entres a la pàgina web del Cap Vermell i en veuràs un bon grapat.

– D’acord, a classe d’informàtica me les mostres. Potser podem aprofitar-les per al treball que hem de presentar la propera setmana. I com dius que s’anomena, aquesta muntanya?

– Puig d’Alcadena. AL-CA-DE-NA!

– Mira, podríem demanar a la profe d’Història si el nom li van posar els moros. Com a Al-Andalus, Andalusia. Quan tenim la classe d’història?

– No ho sé, entrem a classe i ho mirarem a l’agenda.   

Foto del mes











Horaris C E Escolar