"El que defens és que quan més coneixements tens d’un ofici, més plural pots ésser, pots contar més coses. Si tens pocs coneixements se't simplifiquen molt les opcions, no pots fer massa cosa. Per tant, l’aprenentatge que s’ha menyspreat durant 30 o 40 anys, ara els joves el troben a faltar. Crec que per fer una bona obra s’ha d’estar preparat i has de saber ben bé de què vols parlar".








La torre de Canyamel acollirà aquest estiu una antològica d'Andreu Maimó (Cas Concos, 1946). Guillem Frontera diu d'ell que "la claror de la seva mirada poetitza totes les coses".
 
Té 75 anys i, per la il·lusió i l'energia que hi posa, sembla un jovenet a punt d'inaugurar la seva primera gran exposició. Va amb el mono de fer feina. Pinzell a la mà. Dona els darrers retocs a les peanes. Ho deixa tot per atendre'ns. I ens rep com si ens conegués de tota la vida i tot d'una ens descobreix el seu paradís més íntim i ens explica amb senzillesa els seus perquès. Llavors ens demana que li mostrem com ha quedat a la foto. Impossible no apassionar-se per la seva obra. Però que ens ho expliqui...



- Diuen que la figuera és un arbre bíblic... Per què aquest interès teu per la figuera?
- Efectivament, això diuen, que és bíblic. Deu ser perquè és un arbre molt antic i especialment perquè forma part de la cultura mediterrània. De fet, hi ha figueres per tot el món.
La meva obra amb les figueres va sorgir devers els anys vuitanta i busques. Jo vaig tenir una crisi amb el que feia, a mi m’agradava, però sembla que no agradava a ningú més. De fet, ara agrada, però en aquells moments no agradava. Vaig deixar d’exposar i me'n vaig anar a fora vila. Vaig tornar a les arrels, a fora vila a beure de la natura i veure què en podia sortir. Així vaig topar amb la figuera hivernenca, que no tenia fulles, amb el seu aspecte fantasmal , amb aquelles connexions que fan les branques i branquillons. Abans sempre les pintava sense fulles, ara també en faig amb fulles.













Vaig començar a fer un estudi més rigorós de la figuera. La gent pintava altres arbres, com les oliveres, a més les figueres estaven menys considerades: la fusta no serveix per a mobles, crema malament..., però em va interessar i la vaig començar a estudiar a fons, i fins ara. Ara faig altres coses, evidentment, però segueix amb la figuera. La veig des de distints angles, de vegades de més a prop o me n’allunyo, de vegades miro des del seu interior cap a fora, i és un món. A més, és un arbre en el qual viuen centenars d’insectes.
La figuera també té aquestes transformacions provocades per les quatre estacions. Durant la primavera desperta com l’au fènix, treu aquelles fulletes petites que quan els pega el sol pareixen diamants; a l’estiu, plena de fulles i fruita; a la tardor amb manco fulles i els colors ataronjats; i torna l’hivern amb les branques nues. Aquestes estacions, la figuera, les marca molt be.
Per tot, a mi m’ha donat un tema. Un tema que no s’acaba mai.
Però també faig feina amb altres temes, com les vinyes o les fruites mortes del meu jardí.



- Et volíem demanar per les fruites mortes... No són a l’exposició de sa Torre de Canyamel.
- Les fruites mortes les faig en format petit i aquí n'hauria de dur un miler per omplir l’espai. Però es tracta d’un tema molt interessant que no he acabat. De vegades em surt un tema i en faig una sèrie i l’aparco, però no està oblidat, més endavant torn a reprendre'l.





- Hem vist la figuera des de molts de vessants, però no n'hem vist cap fruit, cap figa...
- És veritat que no hi ha cap figa en aquestes obres, però sí que ho faig amb les fruites mortes. La figa dona molt de si, és un fruit molt guapo, tant per dedins com per defora, a més ha alimentat no només els animals, sinó famílies senceres...
El títol de fruites mortes vol representar les fruites arrabassades o caigudes de l’arbre, que pateixen una transformació. Aquest viatge que fan quan es comencen a pansir, a podrir-se, a omplir-se d’insectes, a treure floridura..., això és nova vida. És una metamorfosi, no es moren, al contrari, estan ben vives i això m’ha interessat molt i he fet un llibre damunt aquest aspecte.



- Us considerau un virtuós del dibuix?
- Jo dibuix molt, la veritat és que dibuix molt. El que defens és que quan més coneixements tens d’un ofici, més plural pots ésser, pots contar més coses. Si tens pocs coneixements se't simplifiquen molt les opcions, no pots fer massa cosa. Per tant, l’aprenentatge que s’ha menyspreat durant 30 o 40 anys, ara els joves el troben a faltar. Crec que per fer una bona obra s’ha d’estar preparat i has de saber ben bé de què vols parlar.

- Pel que coneixem, tu sempre has partit del dibuix, però en l’exposició ens sorprens amb pintures, escultures i ceràmica...
- La ceràmica és molt personal, perquè jo no som ceramista i els ceramistes saben més de pigments, vernissos i esmalts... Per a mi, la ceràmica és un complement de la meva feina.




- Com sorgeixen, les escultures?
- Les escultures neixen per a treballar les tres dimensions. Sempre havia tengut moltes ganes de fer figueres grosses i vàrem fer la de l’exposició, que ens va dur molta feina, gairebé sis mesos. A ca nostra, la ceràmica no te la sortida que tenen els gravats, les xilografies o els quadres, potser perquè s’associa a la ceràmica popular, als plats i les olles, i no se li dona prou importància.




- Els gravats t’han acompanyat tota la teva vida, ets un gran especialista en gravats.
- A mi m’han conegut sempre pels gravats i no per la pintura. Hi havia amics meus que em deien que els gravats no els comprava ningú, però jo sabia que a Centreeuropa hi ha una tradició molt antiga amb els gravats. Fins i tot pintors expressionistes ja usaven la pedra per a fer litografies, i segons quan amb fustes. Això sí, litografies petites, perquè les premses no tenien la força d’ara. Ara, quan disposam de mitjans, podem fer litografies bestials de dos metres o dos metres cinquanta per un metre trenta.
Contràriament al que pensaven els meus amics, la gent sí que en vol. L’obra gràfica permet que qui no pot tenir un original pugui arribar a aconseguir un gravat, malgrat sigui petit, fent un raconet. Pot aconseguir un Picasso, o un Miró, perquè aquests artistes van fer molta obra gràfica. En canvi, un original ja és més difícil. Molts de col·leccionistes comencen adquirint petits gravats i es van encalentint i compren una pintura petita. Gràcies a Déu, encara hi ha gent aficionada a l’art. No són la majoria, però n’hi ha (n’hi ha més al futbol o a les bauxes).





- Ens has comentat que t’agradava sobretot el negre...

- Sí. Per mi, a l’obra gràfica el rei és el negre. Hi ha gent que cau en la temptació de fer una litografia amb molts de colors, perquè vol que s’assembli molt a l’original. I per originals ja tenim els originals. Que t’has d’anar a embullar el cap!
El negre, si tries bé el dibuix i saps triar bé la taca que vols fer (que no és fàcil!, n’has de fer molts i rebutjar-ne molts d'altres fins que trobes l’adequat), el fas en petit i ell mateix es comunica amb tu. No és cap doi, no et parla, però tu veus que allò va per gros, i en canvi d'altres no hi van. I quan el fas en gran, els resultats són espectaculars.
Expòs una sèrie d’olis de la costa del cap Salines, però vist des de la mar cap a l’interior. He fet una troballa amb les pedres, que són com a volcàniques, que m’agraden molt. N'hi ha un parell de petits que els faré grossos.



Una exposició preciosa. Enhorabona Andreu!


Deixam n’Andreu Maimó muntant l’exposició amb una energia contagiosa. Un any més, durant tot l'estiu 2022, podrem gaudir d’una gran exposició a Sa Torre.