inici

Cap Vermell

Conversa d’estiu amb Agustí Torres, fotògraf.

Una mirada més enllà de la imatge



Vam quedar amb Agustí el dia de la presentació de “El temps s’esmicola” en anglès i alemany per parlar del treball que ha preparat per al Centre Melis Cursach durant el mes d’agost. Sense voler, la conversa derivà cap a la fotografia com a mitjà d’expressió, com a llenguatge, com a art ... Ens costà molt deixar pendent la conversa però no era el moment.

Quedàrem per a uns dies després, durant el muntatge de la seva exposició fotogràfica. Ell volia parlar davant les fotografies que mostrava. De fet, abans de tot preàmbul, volgué mostrar-nos-en una que encara no estava penjada i que ell considera clau.  I començà a parlar de fotografia, d’art, del missatge que vol transmetre amb les seves imatges... un discurs coherent i sòlid que podem comprovar al Centre Melis Cursach durant aquest mes.

Gira una fotografia amb molta cura i ens la mostra.

"Aquesta imatge representa "l'Expulsió del Paradís", amb l'Arbre de la Saviesa i la Fruita Prohibida. La Fruita Prohibida representa la saviesa i en el moment en que l'home la mossega pren consciència de la seva realitat. Segons el mite bíblic, abans de perdre aquesta innocència, aquesta ingenuïtat, vivia en una perfecta harmonia amb la natura.
Tota l'exposició és una reflexió visual, amb símbols visuals, de les dues tradicions culturals que marquen la nostra relació amb la natura. La primera, i més antiga, és la tradició religiosa, en el nostre cas la tradició judeocristiana, que diu que Déu va manar a Adam i Eva que dominessin el món i totes les seves criatures. Ja estableix una relació de dominació sobre la natura. Una relació en la qual l'home, la humanitat, es posa per damunt de totes les altres criatures i totes les criatures estan, d'alguna manera, al seu servei. Aquesta fotografia és la que fa més referència a aquesta idea clau.

- I la segona referència?
- L'altra tradició cultural és l'Humanisme, i està referenciada per dues figures simbòliques: una, que dóna títol a l'exposició, és l'Home de Vitruvi deLeonardo Da Vinci, el conegut dibuix de l'home ideal amb proporcions perfectes com a centre de l'Univers. L'altra figura és l'home que vola amb els artefactes voladors que també dissenyà el mateix Da Vinci. Representa aquesta idea, que té l'Humanisme, que mitjançant la ciència i la tecnologia l'home serà capaç de dominar la natura. Perquè fins a aquell moment la natura es veu com una amenaça: la natura representa tempestes, plagues, epidèmies... És a dir, la natura és una cosa negativa per a l'home i l'única manera d'entendre-la és a través d'explicacions supersticioses, de la religió o la mitologia. Durant el Renaixement, l'Humanisme es planteja fugir d'aquest tipus d'explicacions, vol estudiar el món amb metodologia científica i dominar-lo a través de la tecnologia. Una vegada més, s'estableix una relació amb la natura que també és de dominació: intentar entendre-la com si fos el mecanisme d'un rellotge (es diu una visió mecanicista del món). Si sabem com funciona, després la podrem arreglar o manipular segons el nostre interès. Així, l'Humanisme es planteja això: a través de la ciència i la tecnologia fugir de la superstició per a dominar la natura i posar-la al nostre servei.

- I ara, en l'actualitat?
- Ara estam en un moment, després de segles d'aquestes tradicions culturals, que cada vegada tenim més consciència que "s'ha girat la truita", tenim la sensació que nosaltres ens hem convertit en un perill per a la natura, en una amenaça. De cada vegada som més conscients que les nostres accions estan modificant el món tal com el coneixem i aparentment anam cap a la destrucció. Tot això ens duu a la reflexió que estam funcionant com qualsevol espècie biològica que s'expandeix i s'expandeix fins que esgota els recursos que la sustenten, fins a arribar a un moment de col·lapse. I quina és la diferència amb les altres espècies biològiques? Som l'única espècie que és capaç de preveure-ho i alhora som incapaços de fer absolutament res. D'alguna manera, per interessos econòmics d'uns o la comoditat d'uns altres, veim que ens acostam a un abisme i som incapaços d'evitar-ho.

- Això sent conscients de cap a on anam...
- Crec que es produeix per com ha acabat arrelant un concepte en el nostre context cultural, és el concepte de progrés. L'Humanisme i el progrés tecnològic estan lligats a una noció lineal i evolutiva de la història (a diferència de la religiosa que era més aviat cíclica). És una idea lineal d'evolució en positiu i clar: si sempre estam en el darrer moment de la història per força és millor que l'anterior i pitjor que el que ha de venir. De fet, aquesta noció de progrés ha acabat convertint-se en dogma de fe, ningú la posa en dubte. Si bé hi ha pensadors que la qüestionen, en l'àmbit social és un fenomen inqüestionable i qui la qüestiona és l'heretge del nostre temps. Quantes barbaritats es justifiquen en nom del progrés!
Som conscients que estem causant problemes mediambientals molt greus però pensam que ja arribaran solucions, que la ciència i la tecnologia no s'aturen i els solvataran abans no siguin irreparables. Per això seguim exactament igual, sense fer cap canvi i pensant que tot acabarà bé. Jo no crec en això, jo crec que duim camí cap a pegar una ensopegada, de caure en aquest abisme i que estem actuant davant aquests conceptes d'una manera irresponsable i amb una fe dogmàtica com la que teníem amb la religió.
Aquestes reflexions són el plantejament que m'ha dut a fer aquesta sèrie de fotografies.

- Que pretens amb aquestes imatges que presentes a l'exposició?
- Proposar una reflexió clarament visual. Estic utilitzant símbols visuals que representen aquestes tradicions culturals de les quals hem parlat, perquè estam en un context de mitjà visual com és la fotografia. Això ens duu cap a altre tema: quin és el paper de la fotografia? Per què exposar fotografies a una galeria? Per què exposar un tipus de fotografies i no un altre? Quin és el paper que jo intent que compleixi la galeria com a espai d'exposició i confrontació dels espectadors davant unes imatges?

Dins aquesta societat de la qual parlam, científica i tecnològica, el llenguatge visual s'està convertint de cada vegada més en un dels mitjans de comunicació més importants, de fet està dominant el llenguatge parlat. Això té molts de pros, molts d'avantatges, però convé ser molt crítics perquè també té molts d'inconvenients. Jo som fotògraf professional però tenc una formació acadèmica crítica, que fa que posi en dubte molts d'aquests suposats avantatges dels mitjans visuals. Es tracta d'un llenguatge més directe que el parlat però al mateix temps és un llenguatge més superficial i molt més passiu, promociona més la passivitat que la participació activa del receptor. Ho veim molt clarament en la utilització de les xarxes socials: de cada vegada més, el discurs, el debat, es va reduint a unes frases superficials. Estadístiques i estudis científics demostren que els infants cada dia llegeixen més i més aviat, però tenen manco capacitat de comprensió del llenguatge parlat i escrit. Això és un problema, estam tan avesats a veure-ho tot en imatges, d'una manera molt directa, però perdem aquesta capacitat de reflexió que dóna el llenguatge parlat. El llenguatge parlat, en el fons, és la base del raonament.

- Hi ha una tendència dirigida per dur a la gent cap aquesta situació?
- Jo crec que sí, si bé pot no ser una estratègia dirigida per una mà invisible. Com a tendència d'un model social, si crec que hi ha un impuls que fa que anem de cada vegada més cap aquí. Sobretot si parlem que, s'intenten eliminar dels estudis assignatures filosòfiques i crítiques, que són les que fan que l'individu sigui capaç de tenir una base formada per a la reflexió i per a tenir una actitud crítica cap a la seva societat, com si la nostra societat hagués arribat a un món ideal i no hi haguera res per canviar: "Què hem de canviar si segurament estam millor que ahir i pitjor que demà, perquè el demà segur serà millor que l'avui". Un concepte que les coses s'aniran posant en el seu lloc de manera màgica i al final sempre hi haurà un final feliç. Aquest “happyending”ve inculcat també pels mitjans d'entreteniment. Amb la idea que tot ha d'acabar bé, de qualque manera sempre ens mostren una estructura d'història d'evolució en positiu. No ens hem de preocupar perquè tot anirà bé. És el que veiem en el cinema o a la tele i va calant en la nostra cultura i ens fa actuar d'una determinada manera davant la vida.
Si de cada vegada dominen més els mitjans de pur entreteniment, es promociona una superficialitat i una inconsciència política i crítica del que és realment la societat i dels beneficis que la tecnologia aporta a aquesta societat.
La tecnologia ens durà a un canvi social brutal. De moment ens enlluerna amb uns avanços que aparentment ens faciliten la vida quotidiana. Però hem de tenir en compte que es tracta d'una mercaderia de consum lligada a un sistema econòmic molt concret. Més enllà d'aquest ús domèstic, la tecnologia està eliminant llocs de feina beneficiant-ne només una petita part de la societat (que és la que té el capital suficient per aprofitar-la en els mitjans de producció). L'ideal de l'humanisme era que la tecnologia alliberés a la humanitat de les feines esclavitzadores, i això està bé si tothom se'n beneficia (si les hores de feina que lleva la tecnologia es reparteixen entre tots, feim manco feina, vivim millor i trobem maneres d'aprofitar el temps lliure sense acabar essent simples "consumidors"). Però mentre la tecnologia estigui al servei del capital, sembla que el que fa és eliminar la necessitat de mà d'obra i crear grans bosses d'aturats que no en veuen cap benefici. Fins ara això es tradueix també en una necessitat d’augmentar el consum, portant-nos a uns nivells d’explotació de recursos naturals totalment insostenibles.

-En alguna imatge planteges l'acumulació de riquesa com a control del temps?
- Hi havia un article que qüestionava si "teníem massa vacances". Deia que en aquesta societat fins i tot el temps d'oci està dirigit cap a què continuem essent productius. Quan acabem de produir a la feina passem a ser productius com a "consumidors". Els moments d'oci estan pensats per a quègastem molts doblers. En lloc d'aprofitar el temps lliure per a formar-nos com a persones, promouen, per exemple, que anemde viatge a destins exòtics, dels que tornem coneixent poc més del que ja sabíem abans, però amb la sensació d'anar acumulant experiències vitals, que gastem en objectes superflus per a demostrar que tenim més que el veïnat, que "desconnectem"...

Inclús el model educatiu ens forma com a obrers, com a treballadors per poder suplir un determinat tipus de mà d'obra... I la formació com a persona? En els estudis universitaris el més bàsic hauria d'ésser la formació com a persona, de l'esperit crític del qual xerraven, promoure inquietuds personals i la recerca d'una visió pròpia del teu entorn, del món i del que fas tu en aquest món... això en poques carreres universitàries es toca.


- Parla'ns de la teva formació...
- Jo vaig tenir sort quan vaig estudiar fotografia de fer-ho en el context de Belles Arts, vaig poder triar facultats on es donava molta importància a lavessantteòrica-crítica. Ja veus que volíem xerrar de fotografia i quasi no hem xerrat de les imatges.
La fotografia no és més que una tècnica. És com la paraula: amb la fotografia pots descriure, pots insultar, pots seduir, pots vendre, pots predicar... pots fer mil coses. És una tècnica de la qual tu en fas un ús o un altre. El que passa és que actualment hi ha un excésd'imatges i et planteges: "Per què exposar en la galeria d'art una fotografia de denúncia o de guerra, si tens mil llocs des d'on arribarà a molta més gent?". Ens trobem fotògrafs de premsa amb més o manco"estil d'autor" que acaben exposant fotografies de desastres o de guerres en una galeria d'art. Així, per exemple, la imatge de qualque pobre que ha patit una desgràcia a Àfrica acaba decorant el menjador d'un burguesque pot pagar tres mil euros per aquella foto, una situació molt paradoxal. Al final aquella foto no ha fet absolutament res per canviar la situació d'injustíciaque denunciava. Està demostrat que aquest tipus de fotografia en el fons ajuden molt poc: els conflictes segueixen existint i els governs tenen cada vegada més poder de control sobre aquestes imatges. Tenim la sensació d'estar més informats, però el que fan realment és conhortar-nos del nostre benestar i fer-nos sentirque vivim en un món privilegiat que hem d’anar alerta a posar en perill.

- I arriben a banalitzar el dolor i el patiment...
- Si, jo vull pensar que encara poden produir una certa mobilització, en especial en una petita part de la societat que té consciència crítica i solidària, que és capaç de mobilitzar-se i fer qualque cosa. Però la majoria social, el conjunt, no ho fa. És més, la majoria d'aquests conflictes són pels nostres propis interessos i no ens volem adonar: per mantenir els preus baixos del petroli, de les matèries primeres que ens permeten viure amb aquest benestar amb què vivim. El turisme com el coneixem a Mallorca és possible perquè el petroli és molt barat, i és així perquè no pagam un preu just, perquè els països productors no reben el que haurien de rebre a canvi i perquè el preu mediambiental és molt alt i no feim res per a compensar-ho.

- Xerrem un poc de les fotografies que exposes. La primera que veiem a l'entrada impressiona, ens crea certa sensació de rebuig...
- La vull presentar com una mirada irònica, és com jo present aquesta exposició, de les dues tradicions culturals de les quals hem parlat, la primera paradoxa que penses quan veus l'Home de Vitruvi (és un ser amb proporcions perfectes) és que està molt allunyat de l'home real. L'Home de Vitruvi és un home idealitzat, i la seva relació amb el món natural s'ha demostrat que també és molt idealitzada. Els personatges de les meves fotografies són, simplement, personatges diversos com és la humanitat. Totes aquestes idealitzacions són utopies.
El personatge enmig del bosc cremat es presenta com un heroi de còmic, però un poc esburbat... és més un antiheroi. La caputxa de carapunat és per relacionar-lo amb aquella tradició religiosa de la que parlavem, però va sortir de la idea que el nostre comportament envers el medi ambient és semblant al que manteníem antigament envers el pecat. A la religió el pecat està prohibit, però sabem que no podem evitar pecar, així que amb una petita penitència podem redimir les nostres males accions. Amb el medi ambient estam "pecant", fent "pecats mortals", "pecats capitals", cada dia, i a canvi feim petits actes de penitència com pagar una quota a una ONG o pagar a una companyia perquè ens sembri un arbre si anem de viatge... una mena de petites butlles que compram per a redimir els nostres pecats. D'aquí surt la idea d'aquest personatge d'heroi penitent, caracteritzat de carapunatde Setmana Santa que surt en processó per a redimir els seus pecats.

- La part tècnica de les teves fotografies és molt perfeccionista...
- De la part tècnica de les meves fotografies m'estim més no parlar-ne perquè m'interessa més com funcionen com imatges. No crec en la fotografia com a document. És evident que no són documents, la fotografia com a document fa moltes dècades que està qüestionada. A l'hora de confrontar a l'espectador amb una fotografia m'interessa el significat simbòlic que pugui tenir la imatge, per la reflexió que li pugui provocar. Tècnicament no tenen res que no pugui tenir qualsevol imatge comercial.
També m'interessa la galeria com a espai amb una certa funció social, com un espai de reflexió, perquè si no es converteix en espai mercantil: "l'art per l'art" o l'art fet per pura experiència estètica al final es converteix en una mercaderia més.

- Aquesta exposició l'estrenes aquí?
- Aquestes fotografies s'exposen per primera vegada. Les he fetes per a aquesta exposició.

- Pel que ens contes, quasi hi hauria d'haver una explicació per cada fotografia...
- Tot això va lligat. Jo tampoc crec massa en un paper pedagògic, cada cosa té un canal diferent i la idea d'anar a un lloc i que tot t'ho donin empaquetat i explicat encara contribueix més a crear aquesta actitud passiva de l'espectador que va al cinema i vol entendre-ho tot de la pel·lícula sense esforç. Jo consider que cada un ha de posar un poc de la seva part: si t'interessa, hi ha maneres per aprendre més d'aquest tema, llegint aquesta entrevista, per exemple, o escoltant la ràdio, o cercant informació sobre la meva trajectòria, que sempre ha tractat la relació de l'home amb la natura.
És una reflexió visual i pretenc que l'espectador aporti també des de la seva experiència el que li suggereixen aquestes imatges i les referències culturals que tenen. No estam acostumats a veure una exposició amb una actitud crítica i oberta, ens posem davant un quadre i moltes vegades no sabem apreciar tot el que hi ha darrere. Amb un company, vam enregistrar reaccions del públic davant quadresd'en Barceló i molta gent mirava i deia "mira això és un cap roig i això una serviola" i quan havien reconegut les quatre figures ja se n'anaven a veure un altre quadre. Eren incapaços de veure perquè estaven pintats d'aquella manera, el perquè dels colors i textures usades... tantes coses que posa allà l'artista. En art inclús el no fer té significat.

- Per exemple alguna fotografia ens violenta, tot d'una no ens agrada...
- Bé, és una sensació cercada. Si sents que la imatge et violenta i tens una ment oberta et demanaràs per què et violenta. Hi ha un missatge i no tothom té una mateixa reflexió davant la imatge.

- Com tries les imatges de les fotografies...
- N'hi ha que són trobades per casualitat mentre en cercava d'altres. Alguna com la del bosc cremat la vaig anar a cercar a Galícia, volia un bosc cremat i afortunadament a Mallorca no es produïa cap incendi, en canvi a Galícia n'hi havia quasi cada dia. Anant a fer fotos dels incendis vaig aprofitar per cercar imatges de paisatges i vaig trobar una pedrera i l'abocador de maquinària agrícola. I en veure'l vaig recordar una frase: "la tecnologia d'avui és la brossa de demà". Els mòbils d'alta tecnologia que manegem ara acabaran en els fems. També, algunes referències sorgeixen de manera espontània. En acabar el muntatge amb un "home volador" de Leonardoli vaig trobar el lligam amb la idea del progrés com un dogma de fe: la figura de l'home volador sembla la d'un àngel anunciador portant una bona nova que tan aficada tenim dins el nostre imaginari.
Una altra imatge està relacionada amb l'oci, és de Benidorn, amb homes voladors inspirats en dibuixos d'en Goya (Els somnis de Goya). La fotografia de la invitació està inspirada també en Goya, en un gravat seu d'un condemnat de la Inquisicióque jo he col·locat enmig d'un paisatge devastat.
Trobar els llocs és per jo el més difícil.

- T'hauran passat moltes anècdotes cercant llocs o personatges...
- Cercant la diversitat dels personatges, vaig voler fotografiar a un nan. Em vaig posar en contacte amb un amic actor i m'envià a un director de càsting de Barcelona, i "sí, sí, segur que te'n trobarà". Idò no. Aquella persona trobà mil pegues. Em digué que els actors nans són molt pudorosos i que cap voldria posar nuu. Des de la frustració vaig anar a Google i vaig posar-me a cercar i em sortí una pàgina de "miniboys". Vaig contactar amb ells i cap problema. O sigui que per Google es troba de tot.

O quan vaig anar a l'incendi dels pneumàtics a Seseña i vaig d'haver d'entrar d'amagat aprofitant que la vigilància era a dinar i en deu minuts vaig fer les fotografies...

- Moltes gràcies Agustí pel temps que ens has dedicat, ens veurem a l'exposició ja muntada.
- Gràcies a vosaltres.

 El resultat d'aquesta proposta d'Agustí Torres la podrem gaudir al Centre Melis Cursachdurant el mes d'agost. Realment és una exposició que val la pena veure i que ens proposa reflexionar al voltant de l'home, el progrés, la natura...

 

 

 

 

 

 

Foto del mes












 

Horaris C E Escolar