inici

Cap Vermell

Ara que tinc cent anys...

Entrevista a Maria Esteva Pascual, després de l'homenatge rebut en motiu del seu centenari.


"Ara la gent no conversa com abans"

 

...Ara que encara tinc força, canta Serrat. I als cent anys encara pots tenir força, si ets Maria Esteva, tens arrel gabellina i t'estira aquest racó de terra llevantina. En el confí costaner d'una casa d'avantguarda, que mescla el seu blanc amb el blau de la mar i el cel mediterrani, na Maria del Mar Alzina m'acompanya fins a la llar familiar, per conèixer la seva padrina, Maria Esteva, natural de Capdepera, que el passat dia 6 d'abril va fer cent anys.

 El seu fill Antoni ens havia rebut, amb un somriure càlid i harmoniós; sembla servar aquest lloc de pau, al límit del món, damunt l'altura. A dins la casa, plena de llum, a na Maria li ha caigut un cabdell blanc i ens espera arraulida; ens veu entrar i ens ofereix un somriure. Na Maria del Mar comenta que estaria bé com a anècdota, l'embolic amb el fil...el fil d'Ariadna, penso, perquè un no sé què em lliga a la seva història, que cal desfer amb ànima de Teseu. De vegades les vides es creuen, i les emocions a flor de pell calen desfilagarsar-se:

Cap Vermell: Com era la vida a Capdepera, abans?

Maria: Tothom feia Obra i hi havia pocs doblers en aquell temps; obra de palma. Però la gent estava molt unida, molt més que ara, ara els fills i els nets parteixen per tot. Els vespres tothom es reunia, anàvem a can Jaumí i hi venia es conco en Miquel, que era el director de la banda de música i ho passàvem molt bé i mentres feiem feina. Venia en Miquel Pil·litu[1], els de Can Jaumí...
 

CV: Creis que en aquella època la gent era més xerradora? Com es comunicaven? 

M: Sí, xerrava més abans. En aquell temps encara no hi havia ràdios, la primera ràdio la vaig tenir de casada.

CV: Com sabíeu les notícies aquí? 

M: No parlàvem de notícies...

CV: La paraula és important, té valor? 

M: Jo li donc molta d'importància.

(La seva neta la interromp, per contar, alegrament):

Maria del Mar: Ella sempre m'ho diu, "vine i conversarem un poc, els joves d'avui en dia no conversau!".

M: Ara la gent no conversa, ara estan amb l'aparetet...abans fèiem llata, cantàvem i llegíem molt. A casa nostra llegíem molt, ens posavem el llibre a sobre de les cames i fèiem llata mentre llegíem.

CV: Quins records teniu de la mar?

M: Família pescadora no en tenc. El meu pare pescava molt, però en canya; per allà on anava, duia: anava a la muntanya i cercava i duia esclata-sangs, espàrrecs...duia  també la teulera, per això tenia certa llibertat per a dedicar-se a aquestes distraccions.

CV: Com va ser la vostra infància?

M: Me vaig quedar sense mare als deu anys; la meva mare morí als trenta-cinc anys i deixà quatre fills: en Bartomeu, que era el que tenia la ceràmica a Capdepera i continuà a la teulera, en Sebastià que també estava a la teulera i encara es passeja amb la moto, una germana que viu a Artà i jo. Quan va morir la meva mare vàrem anar a viure amb la meva padrina, que ens va fer de mare, que va ser molt importat.

Mdel Mar: I ara que tu ets la meva padrina, m'has fet molt de mare! (Riem).

M: I als vint-i-cint anys em vaig casar.


CV: I com va ser el vostre amor?

M: Paulino, venia de família de Valldemossa;  el meu home tenia la Fonda que estava a damunt Can Patilla. Hi anava molta de gent: carabiners, mestres.  Després, s'en va anar a Palma, per anar a fer feina de grum a la Transmediterrània, seguidament va marxar al banc; primer a l'Espanyol de crèdit i després a la Banca March. Amb ell, a Palma vaig dur una vida molt diferent que a la que duia a Capdepera, però molt.



CV:
Com va ser aquesta vida a Palma?

M: Una vida molt tranquila, amb molta d'estimació cap al meu home. Ens casàrem l'any quaranta-un, el meu comodí era una cadira. Era "l'any de la fam" però nosaltres no em passàvem. El meu home era molt espavilat...En ocasions, durant la nit anava a buscar farina fins a Llucmajor. En aquell temps donaven el pa de blat de moro, ell deia "nosaltres no en menjarem" i per això anava a Llucmajor. Ell duia la farina i jo feia el pa...després de casada no ens va faltar res.

CV: I us va agradar Palma?

M:
Sí, però quan podíem, tornàvem a Capdepera. Quan ens casàrem no teníem cotxe, només podíem venir cap a les vacances (Nadal, Pasqua...). Cada dissabte venguérem, quan na Maria del Mar era nina, ja la posàvem dins el cotxe. Cada diumenge dinàvem amb els germans. La família sempre es veia. Quan era petita m'aixecava ben dematí, feia les feines i a les onze m'ananava amb el meu pare a passejar. Anavem a les processons, fins que tenguérem cotxe, quan el tenguérem el dijous Sant anàvem directes cap a Capdepera. El dilluns de Pasqua els capellans anaven a beneir les cases i les panades; una vegada vengué el capellà a casa nostra i ens va fer saber que coneixía que a Capdepera hi havia molts de protestants. No l'hi vaig negar; a més li vaig contestar: " Mai no he vist res dolent de cap protestant".

MadM: I amb el seu pare també anaven als bous, aquell espectacle de circ que es feia abans.

CV: I anàveu a la teulera?

M: A la teulera, quan era nina hi anava a veure el meu pare. En aquell temps quan anàvem a dormir, posàvem una teula calenta a dins al llit i una tovallola, perquè no hi havia botelles d'aigua calenta. La primera botella d'aigua que vaig veure, va ser quan va nèixer en Toni (el seu fill).

CV: Li ha agradat la festa que li ha fet l'Ajuntament?

M: Sí, tothom m'ha fet molt de cas. Estic molt satisfeta. Va tocar la tuna, i hi va haver ball de bot. I dissabte sortirem a dinar amb tota la família.



CV: Quin és el record que teniu més alegre? 

M: Per ventura, quan va nèixer na Maria del Mar.

MadM: Més que del meu pare?

M: Va ser diferent. 

CV: Recordau alguna anècdota del seu marit i de la seva feina?

M: Devers els anys seixanta record que el meu marit me deia: "Ai, Maria: pas gust de veure guanyar doblers", perquè eren uns anys bons. I a partir de la seva feina, vàrem fer moltes amistats, però el que és trist és que no queda gairebé ningú. Vàrem viure moltes inauguracions, moltes noces, moltes festes...vaig passar un any que anava d'una festa a una altra. Duia una vida social molt activa.

MadM: basta veure les fotos antigues...i com anaven vestides en aquell temps!

M: Sí. I quan el meu home es va jubilar, venguérem aquí, i ens passàrem dels seus 65 fins als 85, o sigui vint anys aquí, amb una tranquilitat molt grossa.

 
CV: Recorda qualque fet històric important?

M: Només record que vaig viatjar molt amb el meu home; anàvem a França. Vaig viatjar molt, però molt! També vaig anar a Escandinàvia...o sigui que m'ho vaig passar, allò que se diu bé.

CV: Què recordau del vostre viatge a Escandinàvia?

M: Recordo que allà el sol no es pon. Arribàrem a les 12 de la nit i hi havia un sol que no sabies el que era! Ens tenien taula parada i sopàrem, després ens dugueren a l'església, allà hi havia una botella i a mi me va estranyar; vaig pensar: "això és que la omplen o no ho sé". Va resultar ser un rellotge, quan s'acabava l'aigua de la botella havia d'acabar el sermó.

CV: Tornem a Capdepera...

M: En Toni s'en va anar a estudiar a Barcelona i un bon dia me va dir que festejava amb una al·lota del cafè de la Palmera. "No me diguis res més!" vaig exclamar. La Palmera estava a la plaça de l'Orient, on hi anàvem sovint. Quan era fadrina, hi feien els balls. Hi vaig ballar molt en aquella plaça!

CV: I el cinema? 

M: El meu germà Bartomeu era qui posava les pel·lícules; cada diumenge hi anàvem. Estava a on hi havia el Recreo. Hi anàvem tota la família.

Toni Alzina: I a can Pep des Sindicat no hi feien cinema, també?

M: Sí, en el carrer Nou hi havia aquest cinema...i al Recreo, però sempre anàvem al Recreo.

Toni (fill): I vares veure el cinema mut?

M: Sí. L'orquesta sonava dins el cine. En Biel Galió sonava els tambors en aquesta orquestra.

CV: I teatre?

M: Sí, venien les cupletistes: na Maria Morey, na Raquel Meller[2]...a les dues record. Cantaven les cançons el diumenge i el dilluns, tot Capdepera ja les sabia.

Maria Ferragut: Ma mare tenia les cançons.

M: Sí, teniem les lletres de les cançons, les repartien i tothom les cantàvem. Ara ningú no canta, només escolten. (Riem) I tampoc xerren, només estan amb la maquineta.

CV: Qui era en Toni Ferragut?

M: Era l'oncle del meu home i estava a "maderes", ambdós estaven allà, amb el teu padrí. (En aquest moment l'entrevista agafa un caire més íntim, com si la paradoxa de l'observador s'hagués difuminat i entràssim en el terreny d'allò que és personal... ens despedim de l'objectivitat). El teu padrí (Juan Cabalgante) feia feina allà, amb en Pep, i en feien molta, en una empresa molt important dins Palma. CIMSA estava a l'avinguda Alexandre Rosselló, on ara hi ha la Banca March.

 

CV: Recordau si carregaven fusta a Cala Gat? 

M: Recordo que els vaixells que venien carregats de Cala Gat hi duien palmes, i dins les palmes de vegades hi sortien els camaleons.

CV: Camaleons?

M: Sí, entre les palmes. Record d'un temporal horrible dins Cala Gat, jo era a can March, perquè un fill de l'hostalera era el meu padrí. quan la barca va ser al Faralló, brandava i brandava i va quedar feta troços. Això com si ho veiés ara.

TA: Amb les embarcacions s'enduien les senalletes i les graneretes per vendre al nord d'Àfrica, per vendre allà. La mà d'obra era més barata aquí que no allà. I ara és al revés.

M: I n'arribaven també carregades de farina. L'oncle Toni feia els vaixells a na Ferradura.

CV: I Cala Rajada d'un temps, com era?

M: A Cala Rajada hi havia una dotzena de cases, només. Els primers habitants foren els Perandreus, també els Lereus...
...però aquesta és una altra història, que molts de nosaltres coneixem i que la contarem, si ella es deixa contar, en una altra ocasió.

CV: Voleu afegir res més?

M: Per mi que t'ho he contat tot...Bé, una vegada havíem fet matances a Capdepera, duia una maleta plena de sobrassada i butifarrons i una senalleta cap a Palma; en el tren ens van aturar al fielato[3] i ens van demanar: "Què hi duis dins aquesta maleta?", "Lo normal. Voleu la clau?" Li vaig dir. "No, no. Anau" Em va contestar. No sé com vaig tenir coratge de fer-ho! (Riem).

  Diu na Maria, amb una veu alegre, d'aquelles que encara tenen força, d'una dona que aparenta una edat que no és, amb una ànima que acarona a tot aquell que l'envolta. Ha estat tot un plaer haver pogut conversar amb na Maria Esteva. Dones com ella, només n'hi ha una cada cent anys.




[1]"Pil·litu" sembla ser una derivació de Perlito, llinatge provinent de la comarca de Manacor.

[2]Raquel Meller: nom artístic de Francisca Marqués López (Tarassona, Aragó, 9 de març de 1888- Barcelona, 26 de juliol de1962), fou una cantant, cupletista i actriu.

[3]Fielato: lloc recaudador, aduana comarcal, aduana interior.

Foto del mes

 

Horaris C E Escolar