Bones tardes a tots els presents. 

Primer de tot voldria agrair a equip de govern de Ajuntament de Capdepera donar-me aquest privilegi de ser pregoner i de poder expressar aquestes paraules. Per jo és un honor formar part d’aquestes festes i de formar part dels pregoners d’aquest poble.

Agrair a la meva família, a na Maribel i els meus fills Eduard i Inès, per estar al meu costat i donar-me suport, sou el més important de la meva vida.

Agrair la presencia a la meva mare Antònia i els meu german , cunyats y cunyades, nebots, cosines, i tots es qui esteu aquí presents escoltant-me. 

Som en Jeroni Ferrer Garau, fill de Sebastià “Maleter” i Antònia “Mateveta”, nét d’en Jeroni Ferrer Garau  “Maleter”, Antònia Pascual Colom “Moma”, Pep Garau Tous “ Racó “ i Maria Gili Pascual  “Mateveta”, tots ells de Capdepera, igual que els meus repadrins.

Som cala-rajader de tota la vida, he viscut aquí des de que vaig néixer, i com la majoria dels qui esteu aquí, hem vist els canvis del nostre poble . Però també som gabellí per tota l’estima que els meus pares m’han transmès cap el seu poble, i perquè vaig anar escola a s’Alzinar, vaig aprendre música a ca na Elionor ¨ Moltona ¨ i vaig jugar a futbol amb l’Escolar de Capdepera, des de es set anys fins a vint i pico.

Som economista de formació i professió, i  duc més de 30 anys com a secretari de la Confraria de Pescadors de Cala Rajada. Ja que estam de festa, hem de dir que amb aquesta Institució vàrem organitzar les festes del Carme durant uns 15 anys,  des de mitjans dels anys 90. Un agraïment a tots els Presidents de la Confraria i pescadors de Cala Rajada. 

Avui com a altres moments estem de festa, però hi ha gent, famílies, que passen mal moments i voldria tenir un record per a ells i poder transmetre’ls ànims i força per superar-los. 

Els primers records de les festes de Sant Roc són d’al·lot petit quan anava a escola a ca Ses Monges i a ca D. Vicenç Nadal. Eren els anys de 1970 a 1973, tot es realitzava a la plaça dels Pins, on se col·locaven les casetes de torroneres, tómboles, jocs, etc... i havia 2 hamburgueseries a la plaça dels Pins, la de n’Antònia “Lleonarda” a davant la botiga de discos “La Gacela” d’en Tomeu “Papa” i la d’en Manso a l’altre cap de cantó, davant l’edifici “San José”. I el recinte de la plaça a la part on no hi havia pins, com ara, se tancava amb unes tanques altes de fusta, això era perquè, per poder accedir i veure les actuacions musicals, se pagava per entrar. Crec que aquell format del recinte tancat va durar fins a finals dels anys 80. S’ha de dir que per l’escenari de la plaça dels Pins varen passar els millors artistes i musics de cada època. En podríem anomenar moltíssims, però tinc el record de l’any que va venir a les festes de Sant Roc l’artista i actriu Carmen Sevilla amb el seu marit Augusto Algueró ( compositor i director d’orquestra), ells eren d’allò més top que hi havia a Espanya i Llatinoamèrica, i crec que se varen allotjar a hotel N’Aguait. Es clar, el compositor necessitava un bon piano, i el capvespre abans de la seva actuació vaig anar a veure com un bon grapat d’homes treien un piano de cua d’una casa per darrera l’Hostal Gami i el duien a la plaça dels Pins, fins pujar-lo damunt l’escenari. Res de camions grua, ni altres tecnologies d’avui en dia, tot a peu i a base de cordes. Veure allò per un nin de 7 o 8 anys va ser un entreteniment impagable. 

Dins es actes que se realitzaven quan era nin, tinc record que havia un dia, un capvespre, quan un grup d’animació infantil ens cantava cançons  a les nines i els nins, i n’havia una que la cantaven cada any que deia  - “tio Titaina me vull casar i no tinc novio per festejar”. No me’n record de com anaven vestits, però si que duien uns esclops de fusta que sonaven damunt d’aquell escenari de manera espectacular, i en Jeroniet havia de pensar, com la majoria de nins : “ A jo m’agradaria tenir-ne uns”. També en aquest acte hi havia ball de bot mallorquí, i a més, hi havia lliurament de premis  pels millors dibuixos, maquetes, etc.., que ens havien fet fer a les escoles anteriorment. També, no se si era el mateix dia, havia un horabaixa en que es feia un acte per a fer un reconeixement a la gent major jubilada, que havia arribat a una certa edat. Pujaven a l’escenari  acompanyats d’un familiar, normalment néts, i se’ls lliurava un record d’aquell acte. 

En aquells anys crec que un pic en tot l’estiu la meva mare ens duia a menjar una salsitxa a l’hamburgueseria de n’Antonia “Lleonarda” a la plaça dels Pins, i per les festes de Sant Roc la  padrina María i la padrina Antònia ens duien a menjar un “corte” quadrat de gelat de Frigo a ca madò Maria “ Pipa “, que tenia la gelateria davall l’escola de D. Vicenç Nadal, on fins fa poc hi havia ls restaurant Cactus. 

Des de finals dels anys 80 fins a mitjans dels 90, les festes de Sant Roc per jo eren les festes més esperades. Érem joves, vint i pocs d’anys, i havia per part de molta gent unes ganes per fer coses, inquietuds, idees , i tothom  hi posava de la seva part: Comissió de Festes, Ajuntament, altres administracions per concedir permisos, etc...

En aquelles Festes entre tots els actes que se realitzaven, hi havia actes emblemàtics com era el Rock Xop a Cala Agulla, allò era un còctel explosiu: nit d’estiu, platja, música, bar, beure ...  També havia l’espectacular gimcana amb proves per tota Cala Rajada, No hem d’oblidar els jocs aquàtics a la platja de Cala Agulla, incloent les carreres de velomars.

Però per originalitat i espectacle, per jo, res com el concurs d’artefactes marins que s’hi feia al moll. Això sí que era brutal: el moll ple de gent, camions i tractors arribant per descarregar aquells artefactes, que quan els veies te demanaves “ I això com punyetes surarà ? “. A més hi havia concursants que any darrera any ho seguien provant amb nous projectes. Els turistes i estiuejants que passejaven  per allà, quan veien tot aquell muntatge no s’ho volien perdre i després de veure els artefactes com suraven i els mecanismes que utilitzaven per desplaçar-se dins l’aigua,  s’anaven amb els pèls drets. L’altre dia en Felip Esteva, pregoner de Sant Roc i El Carme, me deia “ Jo ho vaig provar un any amb un vaixell de paper gegant, fet de cartó , però no fa funcionar“. 

La meva col·laboració durant aquells anys, a les festes de Sant Roc va ser formant part de     programa de radio “ Es ca que menjar globus “, del que formàvem en Suso Rexach, Pere Fuster i jo mateix. Durant aquells anys teníem aquest programa a Radio Capdepera, i durant les festes de Sant Roc vàrem narrar i comentar el concurs d’artefactes marins. Fèiem entrevistes als concursants, tot en directe, i s’escoltava arreu del moll per la megafonia que en Revi ens instal·lava, uns anys damunt una barca de bou i altres vegades ho retransmetíem damunt una bastida que ens col·locaven davall les escales del bar Marítim, una altra relíquia emblemàtica desapareguda del nostre poble.

També participàvem en el concurs de paelles que es varen fer al moll els dos primers anys, i després al parc de sa Gravera. “Es ca que menja globus “ se suposava que tenia gran experiència amb concursos de paelles, dúiem unes camisetes que deien que havíem participat als concursos de paelles andines de Machu Pichu; als concursos de paelles nuclears de Mururoa a la Polinèsia, de allà vàrem tornar amb sa pell que mos queia; als concursos de paelles xineses a Pequin;  també als concursos de paelles pigmees del Congo, a l’Àfrica; entre d’altres… El primer any de concurs vàrem presentar una paella tropical amb un lloro damunt decorant l’arròs, molta parafernàlia però vàrem fracassar. El segon any havíem entrenat molt i vàrem aconseguir el segon premi, l’arròs era bo, però crec que va ser més per empatia del jurat cap a nosaltres. 

Per jo varen ésser els anys daurats de les festes de Sant Roc. 

Aquestes festes, com les altres que se duen a terme al nostre municipi, formen part de les nostres tradicions i cultura popular, per tant els actes centrals i més representatius d’elles s’han de mantenir, perquè dins aquest món global i canviant, amb mescla de nacionalitats i influències, podria arribar a ser molt fàcil de prescindir del que ens identifica com a poble, utilitzant qualsevol excusa o per influències externes. Les comissions de festes, associacions i agrupacions, que fan una gran tasca, han de tenir com un dels seus objectius ser una ESCOLA amb majúscules per a mantenir les tradicions i la cultura popular, amb el propòsit que les generacions joves tinguin present les arrels d’on venim i de preservar les nostres singularitats com a poble. 

Les Festes, en genera, són esperades per molta gent, i per tant tothom s’ha de sentir be i a gust, respectant la diversitat de la població, respectant e integrant a els nouvinguts, fent-los participes de la riquesa i cultura popular de Cala Rajada, de Capdepera i de Mallorca. Però també  ens hem de fer respectar i hem de defensar les nostres costums, i posar en valor el que ens identifica i representa com a societat mallorquina i mediterrània. Dins d’aquesta diversitat i riquesa com a societat, veurem cavis perquè la gent jove que se vulgui involucrar dins les comissions o organitzacions de Festes, se les ha de donar cabuda i donar l’oportunitat de traslladar les seves idees, gusts, tendències e inquietuds als actes que vulguin organitzar. Però dins aquesta flexibilitat i adaptació de les festes a aquesta diversitat de la societat, s’han de conservar els actes que ens representen com a poble. Perquè si començam a retallar o prescindir dels actes que ens identifiquen, poc a poc, any darrera any, perdrem part de nosaltres com a poble i com a societat a Cala Rajada, a Capdepera, a Mallorca i a els Ille Balears. I dins d’aquest objectiu el nostre Ajuntament i tots els partits polítics tenen una tasca important, que és vetllar perquè els doblers públics que ajuden a organitzar les festes tinguin la finalitat de complir amb preservar aquests actes tradicionals i populars dins la diversitat d’actes que han de tenir les festes.

Aquestes festes també se duen a terme dins ple estiu, quan tenim molta gent que ens visita. És per això que voldria tenir unes paraules per aquest debat i moviment de lsa massificació i gentrificació turística. Potser algú dirà “ I aquest, ara perquè vol xerrar de això? “, o per ventura no l’agradarà el que diré, però quant més tard agafem el bou per les banyes, pitjor serà la solució i la situació. 

Crec, com tantes coses i debats, que s’ha de reflexionar i raonar amb sentit comú i amb seny, que de cada vegada en queda menys, evitant els extremismes que no són bons a cap àmbit de la societat. 

El turisme que hem conegut durant dècades, a casi tots es àmbits, ja no tornarà, és el passat. El mateix li passa a Cala Rajada, ja no tornarà a ser el poble que vam conèixer en distintes dècades, quedarà dins els nostres records. Però podem fer coses per millorar i preservar el que ens queda, perquè crec que encara Cala Rajada i tot es municipi de Capdepera és un raconet privilegiat dins aquest món que s’ha tornat petit amb canvis ràpids i sense fronteres. El mateix passa a altres llocs de la nostra illa. Si no, perquè penseu que tanta gent vol venir i s’estableix aquí? 

L’industria turística balear ha estat capdavantera a tot el món, altres països han vingut i venen a veure com l’industria turística d’aquí gestiona els recursos que tenim. 

Però avui hi ha molta gent que pensam que ens hem passat de frenada, que el tassó esta vessant fa estona, tant els que són professionals i experts amb turisme, com institucions i la Societat Civil, etc... però no hem de caure en demonitzar aquesta industria que ens ha donat, ens dona i ens donarà tant a tots, tant directament com indirectament. I per desgràcia encara hi ha gent que això no ho entén o pensa que podem canviar el model econòmic, idò que ens diguin quin model volen establir i com ho farien.

La majoria de nosaltres hem estat turistes a altres llocs, també ens agrada visitar altres països , per tant respectem els visitants que ells no són els culpables. Regular els desequilibris produïts i determinades actituds depèn de nosaltres. I per arreglar-les fa falta voluntat. Com amb tot, sense voluntat no hi ha canvis.

L’altre dia el Degà de la Facultat de Turisme de l’UIB, capdavantera dins aquesta matèria, el Sr. Tolo Deia, economista, ens deia que ell com a professional és defensor de l’economia de mercat i de les empreses, però com a persona creu amb la sostenibilitat social i amb la sostenibilitat mediambiental, i que és necessària la conjunció i engranatge d’aquestes tres cames ( empresa –societat - medi ambient).  Aquestes paraules seves com a professional expert que és, és el que pensam molts de nosaltres des de fa estona. 

Es a dir, sense l’equilibri d’aquests 3 factors no tindrem futur, estarem morts com a societat a tots els àmbits, almenys com l’hem coneguda fins ara. I no parlem del que suposarà per les generacions futures, a les que deixarem sense la maquinaria que ens ha permès, durant tantes dècades, progressar i millorar en tots es àmbits i serveis. Però crec que ara ja no milloram, Just, just ens mantenim o empitjorem,  amb infraestructures obsoletes i serveis que no donen abast. 

Els recursos que tenim no són il·limitats: territori, aigua, energia, etc... per posar exemples . Si fa menys de 10 anys ens hagessin dit que hauria restriccions d’aigua a distints municipis de Mallorca, que no podries anar amb cotxe a Formentor o Sa Calobra, no ho creuríem. Pensaríem que abans d’arribar a aquesta situació qualcú hi posaria solució. Amb recursos humans i socials, qui hagués pensat que faria falta personal a tots els àmbits de l’industria, i amb el problema de l’habitatge què fem? I amb la saturació dels serveis sanitaris? Són uns exemples . 

I les empreses tampoc les podem demonitzar, produeixen béns i serveis per satisfer les necessitats del mercat a canvi d’un benefici econòmic, servint a la societat amb productes útils i en condicions justes. Són el motor de l’economia de mercat, les que mantenen i creen llocs de feina. La majoria són petites, micro-empreses i autònoms, com molts dels qui avui som aquí.

És com si aquesta maquinària turística se’ns hagués espenyat un poc i necessita uns arranjaments o reparacions. I probablement aquestes accions que s’hauran de prendre suposaran alguns sacrificis per tots en favor de l’interès general. És per això que hem de deixar que els professionals, experts, institucions, col·lectius i associacions facin la seva feina, aportant idees i propostes. Que se posin d’acord i prenguin les decisions que pertoqui, que aquestes decisions han de ser valentes i fermes i potser, de aquí uns anys, també es podrà dir que hem estat capdavanters turísticament en consensuar i aportar propostes per solucionar als desequilibris produïts i establir aquest bon engranatge empresa-societat-medi ambient, aconseguint una societat i un turisme sostenible. 

Sant Roc és el Patró de Cala Rajada des de l’any 1891, i ja en aquell temps feien festa per celebrar-ho. Ha estat durant dècades la festa més important de Cala Rajada, ara des de fa anys altres festes han agafat més força, però les festes de Sant Roc formen part de nosaltres, i independentment del format que se vulgui donar a aquestes festes, jo crec que Sant Roc s’ha de mantenir . 

Gaudiu dels actes de les Festes de Sant Roc, dels ball obert, del Trakabar amb la Banda de Música, del vespre amb la música dels DJ’s locals, del bàsquet, de les actuacions de l’escola de ball “Total Dance” i  del club de la Tercera Edat, dels jocs aquàtics per infants, del concert de Maria Antonia Gomis i Bàrbara Femeníes, del cinema, del torneig de volei, de la Missa de Sant Roc, dels concert a sa Torre de Canyamel, del jazz al Moll i de l’espectacle de Focs. 

Gracies a tots una vegada més, i visca Sant Roc, visca Cala Rajada i visca Capdepera!

Jeroni  Ferrer