Coro de asesinas es una obra de denúncia i reivindicació, un forat a la porta per mirar dins l'interior de les cases i les vides de tres dones, tres assassines.
Dones, persones, animals ferits de mort que desesperats treuen les darreres i agòniques forces per assestar un únic i definitiu cop contra el seu depredador. 
Depredadors d'ànimes i de somnis.

Les dones d'aquestes històries són humiliades, vexades i anul·lades. Obligades a perdre la seva condició de persona, son instruments, son esclaves, no són res.

L'obra es sitúa dins una època oscura i trista. 
Els anys de la posguerra, un pas enrera per els drets civils en general i per els drets de les dones en particular.

Com un fil conductor de les tres històries damunt l'escenari veim a l'església d'aquells anys, feta a mida dels poderosos.
Una església que encadenava a la dona, relegada a ser esposa obedient, fidel i sumisa.

L'autora Stella Manaut ens presenta l'obra com un relat en primera persona on cada una de les dones, cada una de les assassines confesa el calvari i l'angoixa que va haver de soportar fins prendre la terrible decisió de fugir del depredador i no trobant altra manera que matar. Matar per alliberar.

Imagonem, Teatre sense fronteres i el Taller de teatre de la Associació de veïns de Son Rapinya traslladaren al escenari gabellí aquesta peça reivindicativa, aquest text que segueix fent accent en una lluita que no ha acabat.

La versió que ens han mostrat es en essència molt senzilla, la paraula és el recurs quasi únic per transmetre totes les idees, totes les emocions. 
Monòlegs acompanyats de pregàries on la protagonista de cada història fa partícip al espectador del seu patiment.

Com una reivindicació generalitzada dels temps que vivim, no tan sols en relació al maltractament masclista, ens quedam amb unes paraules dites a la presentació de l'obra:
Quan el Parlament es un teatre, el teatre ha de ser el Parlament.