Arriben aquestes dates i arriba la nostra Banda de Música, amb en Miquel Gayà al pont de comandament, i assistim a un concert brillant, i ja no ens sorprenem de res, perquè sabem que el que escoltarem no ens decebrà. Ens té molt mal acostumats, la Banda! Enguany, per qüestió de compromisos personals, el Concert de Nadal, o de Cap d’Any, o el que sigui, s’ha avançat a la data habitual de l’1 de gener i ens l’han ofert el diumenge 22 de desembre. I ben bé.

Diguem, d’entrada, que el públic que gairebé omplí l’aforament del Centre Cap Vermell es trobava ben engrescat d’abans que sonàs la primera nota, cosa que es va traduir en llargues i intenses ovacions en cadascuna de les interpretacions, sense excepció. Segurament la solvència de la Banda, amb un ajustament impecable, un ritme precís, a vegades vertiginós,  i uns matisos subtils hi va contribuir no poc. La música va omplir tots els racons de l’auditori i tots els del nostre cervell, encara que ens agradi creure, i així ho solem expressar, que per on sojorna és en el cor. Un pessigolleig per dins el pit, quan la música ens embolcalla i s’apodera de nosaltres, així ens ho fa creure.



I després volem explicar-ho amb paraules, com nosaltres ara, i no ens en sortim. George Steiner ja ens ho adverteix: Quasi tot el que diuen sobre les composicions musicals els crítics, els poetes o escriptors de ficció, els oients normals i els amants de la música és verborrea. És xerrameca que convoca la metàfora, el símil, l’analogia en un magma més o menys impressionista i totalment subjectiu.

De manera que per no embullar més la troca, ens limitam a dir que gaudírem com infants escoltant un repertori que nosaltres hauríem triat amb els ulls clucs. La primera part sonà molt nadalenca, amb l’inevitable Jingle Bells Fantasy i el Dream in the silent Night (aquesta transitant des de Santa Nit a Adeste Fideles, entre d’altres). Enmig, Malson abans de Nadal, del compositor D. Elfman, autèntic especialista en bandes sonores, una obra plena d'ironia i que en distintes ocasions ha estat qualificada com una obra d'art. I per acabar d’arrodonir-ho, un fragment de la bellíssima banda sonora de Giù la testa (Abaixa el cap, maleït), d’Ennio Morricone, que no és la primera vegada que escoltam a la Banda.



La segona part, la vienesa, ens deparà els esperats Vals de l’Emperador, Tristch-Trastch Polka, Pizzicato Polka, , la de les “bicicletes”,  A la vorera del bell Danubi blau i la Marxa Radetzky. Cada any sonen i cada any ens commouen i ens emocionen, perquè si no és que aquesta música passa pel nostre cor i se’n va directament al cervell, almenys intuïm que sí que va néixer des del cor d’aquesta nissaga irrepetible dels Strauss, para i fill.

Sortim del Centre Cap Vermell reconfortats, amb les piles una mica més carregades, més en pau amb nosaltres mateixos i amb els altres. I tornam a citar Steiner, per tancar aquest article: Davant la música, els prodigis del llenguatge en són també les frustracions.

Aquí teniu un tast en video: