inici

Cap Vermell

Qui hi ha rere l'ull de bou?

En la presentació del llibre "Absurd profund", de Gabriel Mir (2)

Bon dia, humanitat:

Només tinc paraules per agraïr a Biel Mir el fet de ser aquí i la seva empenta per viure la cultura llibresca des del punt de vista de la possibilitat en la il·lusió, com una realitat crítica i col·lectiva.

Ens hem reunit, doncs, en aquest lloc (Can Patilla), on Dorothy Bates va descansar abans de descobrir el Myotragus Balearicus dins la balma de na Barxa, aquí ens teniu, als presentadors, com guerrers de Son Favar, descoberts per un escriptor de marines i suburbials.

La primera vegada que en Biel em va convidar a la lectura d'aquest pergamí del segle XXI, d'aquest missatge en una ampolla, vaig pensar que segurament seria un llibre que partiria del seu sentit de l'humor, perquè l'humor com tots sabeu és un tret inalienable de tota intel·ligència. Suposo que m'hi duu l'amistat, a pensar que la broma intel·lectual, el joc de paraules, radicava en el títol; aquest "absurd" en portava al nonsense, al surrealisme, a un estat que pot semblar superficial, perquè qui no entèn el sentit de l'humor, fàcilment pot caure en la ignorància. Pensava que l'absurd era un detall superficial: res més enfora i ara us explicaré per què:

Vivim a una època que s'ha etiquetat com a postmoderna, una etapa de la vida on les regles a seguir es dilueixen, on el sentit de l'existència s'esvaeix, la fe es perd, els camins de la buidor creixen, com creix una nova obscuritat medieval en les preguntes clàssiques de la filosofia de qui som? Cap on anam? i D'on venim?. És aquí on el llibre d'en Biel cobra sentit, en la idea d'analitzar el que ens envolta i ens domina, el que ens enganya i el que ens jutja, el que ens allibera i ens esclavitza.

D'altra banda, les diferències entre Nord i Sud també hi són, en el llibre i, amb certes reminiscències chomskianes, hi ha una recerca de les causes d'aquestes diferències. De fet, si som la societat superior, el nord ens falla, perquè l'egoisme occidental ens fagocita i ens porta a creure que podem canviar-ho tot, que el destí depèn de nosaltres i bla, bla, bla: res més enfora. Les desigualtats queden paleses en les malalties, la inanició, les guerres d'armes, producte, algunes, de les accions del Nord, en nom de l'orgull occidental. L'autor critica aquestes "subhastes humanes", com en diu, i realitza una anàlisi política breu amb el fracàs o l'engany del capitalisme, del comunisme o del socialisme. Ho constata en sentències tan contundents com "Els problemes dels sistemes polítics i econòmics els causam les persones". En aquest sentit, el factor humà és essencial per a entendre els mecanismes de les relacions socials.

L'Absurd no és una gràcia d'en Biel, tot i que el coneixem: els seus jocs de paraules, la broma verbal a la qual ens té acostumats, no són la raó d'aquest text, hi ha una reflexeió més pregona, que conforma una reflexió existencial, més a la manera de Camús o de Sartre, que no pas a la de Cioran o Spinoza, tot i que aquest penúltim és més postmodern que tots els altres. El poeta Roger Wolfe demanava: ¿Qué es la vida? Es empalmar un condenado cigarrillo tras del otro? No, segons la definició d'en Biel: "La vida no és més que la fragilitat perpètua per a l'ésser viu", aquesta màxima demostra una gran sensibilitat humanística, on l'individu s'interroga i en una imatge, ara sí, postmoderna, on l'autor arriba a ser el Robinson Crusoe que canta Antònia Font. Deia la tornada de la cançó:

Visc a una illa deserta,

a un desert aïllat de tot,

som en Robinson Crusoe

i el meu salvavides és el teu amor!

 

En paraules d'aquest llibre:

"Som en Robinson Crusoe modern en una illa enfonsada".

L'aïllament és voluntari, així ho corrobora l'Autor: "eliminaré tots els contactes", però també amb certes mancances quan afirma "Privat del contacte exterior", és l'estranger que s'autocritica, i per a relacionar-lo des del punt de vista de la glocalitat, podem fer-ho amb l'obra Glaç de Daniel Bosch, on el que aïlla el personatge és la neu; en aquesta ocasió és el mar, que tan bé coneix l'autor, ja que hi ha treballat i és com una segona casa, el vaixell.

En aquest postmodernisme, la raó experimenta un xoc amb la realitat, i la religió penja d'un fil i deixa de ser el vàlium espiritual que aporta un consol, ara no té cap solució immediata, també s'hi postula en Biel, quan sosté: "En la reencarnació no hi crec".

Per tant, l'única possibilitat d'existir, ja no a la manera unamuniana del "querer creer", no serà en la fe, sinó en la vida mateixa, baldament el vaixell vagi al paire. És aleshores, en els moments d'angoixa existencial, de desesperació davant l'infinita solitud de l'ésser, que sorgeix la veu més intel·ligent, la que diu tot és absurd, profundament absurd, com la presentació d'aquest llibre, però hem de continuar, i aleshores surt l'humor com a roda de salvament, un humor que també tendrà una altra funció, la d'evitar la censura quotidiana, en la qual ens capbussam gairebé sense adonar-nos, perquè volem llibertat d'expressió, això és llibertat de l'ésser, per tant vida amb sentit. I en Biel sap que aquest sentit no pot caure en el buit, per això crea pautes de comportament:

"Les millors ordres són aquelles que es donen sense que siguin ordres imposades, sinó suggeriments", diu.

Tot i que l'autor no hi està d'acord, el llibre de vegades destil·la ironia, com per exemple en els jocs de paraules "sol com un mussol, o com una mussola", quan no es vol topar amb cap tauró o en repeticions de paraules que també desemboquen en l'absurditat gairebé de discurs dels germans Marx, quan expressa "Una vida sense temps, perquè el temps el dediques a treballar per tenir temps lliure".

En conclusió, en aquesta obra hi ha una metàfora de la vida com a viatge interior, amb un capità que ens guia per la foscor de la mar, mentre que aprofita el temps de reclusió per a fer-nos pensar en les possibilitats de naufragi, però també en el sentit de la vida, per a poder albirar terra ferma. Seria massa fàcil desitjar que el teu llibre arribi a bon port, així que et diré, Biel, que si tu ets Robinson Crusoe, a l'illa de la calma, deixa'm almenys ser el teu Divendres. Moltes gràcies i bona sort.


Joan Cabalgante Guasp, poeta.



Foto del mes

Horaris C E Escolar