IG
 

El cronista està confús. Ho pilla? Ho enten? Ho capte? M’estic posicionant, cony, no és fàcil. És una qüestió de principis que el lector ho pilli, ho capti, hi arribi. El lector en general, el lector d’IG, el lector de la crònica que versa sobre IG, ho entenen, no el cronista. I, IG? I, l’autor d’IG? I, l’autor del cronista? Bla, bla, bla. Jesús! Que no és per matar-lo? Al cronista de la presentació de l’autor d’IG. Hem deixat enrera els monstres. Quin mal trangol el d’IG, el del cronista, el del autor d’IG i el de l’autor del cronista. Polifacètic desmesurat, tópic estripat. Polifacètic amb un parell d’ous, tópic desmantellat. Polifacètic ciglat, tópic desintegrat. Blat mil! El Dèu del Gran Poder. I el cronista  es posa transcendental i es despedeix de l’autor d’IG, del mateix IG i dels lectors de Cap Vermell. I després qué? Què ens queda? Idò res. Que us vagi bè.

El cronista, com diu l’editor, no pot colar aquí tot el que l’hi vengui en gana i necessita una justificació. El cronista s’hauria justificar, però no ho farà. Una munió de monstres asseguts en cadires blanques arrenglerades davant una taula al primer pis del Centre Cap Vermell s’esvaloten, l’autor controla l’horizontalitat i la verticalitat i beuen vi IG des d’allò més profund de la ment fins més enllà del límit. Què no s’havia despedit el cronista? Acaba d’una vegada.

 

Pau Arevalo, grafittero del paper sobre fons negre, va fer el despropòsit de presentar la seva òpera prima acompanyat de Pau Castanyer, Pere Terrassa i el cara “huevo” d'IG comprat al mercat negre de personatges... Què m’has dit? Torna m’ho a dir! Qui t’has cregut que ets? Cara anxoa! Tu m’has dit cara anxoa? Tu t’afiques amb el crònista que et dona a coneixer i et farà famós al món sencer? T’has passat tio! Què te doy, leche! Aug! Ai! Plunk! Ag! Brooouuuumm! Zizs talla zas, Aggg! Boum! Smash