Un dels plaers de l’historiador o, millor encara, de l’investigador, és trobar documents que semblaven perduts, que hom havia imaginat que existien però donava per impossible poder arribar a trobar. Però, per què investigam el passat? Aquesta és una pregunta difícil de respondre en unes poques retxes. Després de donar-li moltes voltes, creiem que la manera més senzilla d’explicar-ho, és dir que ho feim per amor, talment com se fan moltes coses en aquesta vida. És per amor que solem començar, que comencen les històries, els fets, i la investigació històrica no podia escapar a aquesta premisa.

Per tant, la història és, en realitat, un acte d’amor el subjecte del qual no acaba d’estar del tot definit; però és l’amor el que ens empeny a cercar, a investigar, a imaginar el passat amb l’ajuda de dades científiques. És l’amor i no la nostàlgia la que ens dóna la força per a continuar endavant en el desvetllament d’uns fets que ens impressionen i, per això, voldríem veure amb ulls d’avui. Que això, en el fons, sigui una quimera, no lleva gens de validesa a l’intent i honora als qui ho proven honestament encara que sigui el fracàs o l’embull el que troben al final de tot.

Perquè no sempre tot són alegries. A voltes hi ha molta tristesa rera els papers que trobam. I també, en el nostru cas, la història és en realitat microhistòria i els personatges que investigam són persones que moltes vegades hem conegut, hi hem parlat, hi hem dinat i sopat... i això evita qualsevol fredor perquè sabem perfectament que els papers són, en realitat, persones. És el cas, per exemple, de Maria Lliteres Garau Rigus, de Miquel Llull, de l’amu Esteve Gómez, de l’amu en Pere Barraqueta, d’en Juanito Huertas, de l’amu Antoni Domínguez, de madò Magdalena Coll, d’en Gori Moll Talaia i també de Maria Vaquer Raia.

La senyoreta Serra Nebot, estudiant, segurament mal aconsellada, entregà un treball d’Història de l’Educació Social titulat “Maria Vaquer: un exemple de feminisme gabellí”: una desconeguda per una gran majoria de gabellins que hem girat l’esquena al passat.

Na Maria Vaquer Moll fou una pionera del feminisme, a Capdepera i a Mallorca, de la qual ens hem acabat aprofitant tots i que, més enllà d’opcions ideo-polítiques, donà prou mostres d’enteresa i valentia en unes circumstàncies terribles. Col·laborà en la premsa socialista de l’època amb escrits feministes i polítics (eren els Rai prietistes?) que llegits setanta anys després ens semblen naïf, i que beuen de la concepció profètica del socialisme com a prèdica de la bonanova de què el devenir històric ens portarà al paradís terrenal.

Maria Vaquer és un dels “homenots” no reconeguts de Capdepera degut a l’auto-odi que ens professam i que ens impedeix reconèixer-nos en els millors dels nostres veïnats. Per exemple, Cap Vermell espera, des de dia 16 d’abril de 1997 una contesta de l’Ajuntament a la sol·licitut per retre homenatge públic a D. Antoni Flaquer Solleric. En qualsevol cas no és el poble que fa il·lustres als seus fills, sinó que són els fills els qui donen llustre als pobles.

Que D. Antoni Flaquer hagi quedat orfe venia en el guió. No és la nostra, terra de liberals; però que Maria Vaquer hagi estat fins i tot abandonada pels seus descendents polítics, mentre s’omplen la boca parlant de memòria històrica, mostra la distància incommensurable que hi ha entre madò Maria i la ministra Pajin.

Tenim els nostrus dubtes que la senyoreta Serra Nebot vagi pel bon cami. Si vol gaudir d’un cert prestigi social i d’èxit professional més li valdria dedicar-se a coses més pròpies de la seva edat, com al txumba-txumba botellot-botellot.

En qualsevol cas CAP VERMELL publicarà, al llarg de les properes setmanes, el seu treball seguit d’articles de na Maria Vaquer comentats per Josep Terrassa, Miquel Llull i llucià rinyon.

[Texte tocat a quatre mans per dos pianistes de solera: Miquel Llull i llucià rinyon]