inici

Cap Vermell

Documentació Gabellina Destarotada (10)

Documentació Gabellina Destarotada (10)


Jack Bilbo i
una Cala Rajada increïble
















 

Whatever I do is wrong
The story of blame is long
Just listen to my song.

Like me there are quite a few;
In German they call me a Jew.
In Britain a “fifth columnist”
In Russia a great capitalist,
In Spain a hot anarchist
In America a red communist

The Truth is: I want to write,
Paint, love and fight
For what I think is right.


Qualsevol cosa que faci és inoportuna.
El relat de la culpa és dilatat.
Tan sols escolta la meva cançó.

Com jo n’hi ha uns quants;
A Alemanya em diuen jueu,
A la Gran Bretanya, un cinquena-columnista,
A Rússia, un gran capitalista,
A Espanya, un anarquista exaltat,
Als Estats Units, un roig comunista.

La veritat és: vull escriure,
Pintar, l'amor i la lluita
Pel que pens que és correcte.

Jack Bilbo (1907-1967)
Onchan Pioneer, December 29, 1940

Aquest petit poema ens ajuda a comprendre la personalitat del personatge que avui serà el protagonista del nostru article i, almanco personalment, me’l fa molt proper, perquè també algunes vegades, salvant les distàncies, m’he sentit així davant el món: tot sol i a la intempèrie, presoner d’etiquetes i d’ideologies que, tanmateix, només són circumstancials i, més enllà de tot això que tant ens preocupa a vegades, només hi ha allò que, equivocat o no, “pens que és correcte”.

Aquesta manera d’anar pel món pot crear molts problemes, però també, sens dubte, dóna moltes satisfaccions, perquè et fa anar sense por a equivocar-te, perquè saps que això tampoc és cap drama i que, al cap i a la fi, no has de donar comptes a ningú: només a tu mateix. I això et fa prendre consciència de la teva llibertat, però també de la teva responsabilitat.

I jo diria que Jack Bilbo va ser, o com a mínim va tractar de ser, una persona lliure, que va estar ficat en molts assumptes “tèrbols”, però sempre interessants i sempre estrambòtics a la vegada. Començant per la “llegenda” que el situa com a pistoler d’Al Capone, sobre la qual en va arribar a escriure una autobiografia novel·lada




Bé idò, avui presentam dos capítols de la seva autobiografia publicada a Londres el 1948. Aquest immens llibre, amb molt de text, moltes fotos, reproducció d’articles de diaris i revistes, i també reproducció de dibuixos i pintures de l’autor, ens l’ha proporcionat l’amu Antoni Coix, com moltes altres vegades, i des d’aquí li donam les gràcies. Per altra banda, la revista Cap Vermell ja va parlar de Bilbo i del bar Wikiki quan es feia en paper. La revista Sàpiens, al seu número 19, també en parla. A més, Jaume Miró, un escriptor de l’Atlàntida, també me’n va parlar i em va proporcionar alguns enllaços d’internet. A tots ells els vull donar les gràcies.

També cal agrair a Biel Mir la seva traducció d’aquests dos capítols, que ens deixa a l’abast el plaer de llegir en la nostra gran llengua catalana els pensaments i les dèries de Bilbo quant a Cala Rajada i Mallorca en general.

El primer capítol, dedicat a Cala Rajada i al bar Wikiki, ens mostra un poble increïble, divertit, cosmopolita a la nostra manera mediterrànica, no gens nacionalista, amb jazz i gin-fizz (ai, Barona, quan beurem un bon gin-fizz “presoners d’amor” dins el camp de concentració de Formentera?), una Cala Rajada que evidentment ha desaparegut i només viu dins la memòria col·lectiva (si és que això existeix) i dins papers també oblidats com els que avui presentam. Els anys republicans foren moltes coses segons els llocs i les persones: ideològics, rebels, terroristes o somiadors. I a Cala Rajada foren creatius, acollidors, locals i universals, plens de la força de qui espera canviar el món i lents com quan observam la impossibilitat de fer-ho, o com a mínim de fer-ho aviat. I també Cala Rajada va ser un refugi on s’hi “amagava” gent molt diversa i per motius també molts diversus. Cadascú hi cercava i hi trobava la seva pau, però potser també el seu infern particular, amb alcohol i drogues, més o manco com avui mateix. Però llavors la gent no pixava pels carrers; ho podien fer directament a fora vila, perquè encara no havia començat la nostra “Febre d’Or” i el territori estava net de culpa, del culpa capitalista.

El segon capítol parla de Joan March, és a dir, del capital i també del contraban. En Verga marca la història del segle XX, no només a Capdepera i a Mallorca, és clar. El capital sí que sempre ha estat internacional i avui en dia ho podem comprovar sobre la nostra pròpia pell feta trinxes, talment com ho està tot el planeta. I el passat mai se n’ha anat del tot. Cala Agulla, s’Agulló concretament, també sofreix, com tots els gabellins, l’operació sense anestèsia que li fa, que ens fa, el Capital: d’aquelles pirateries i d’aquells robatoris a la Hisenda pública (és a dir, a tots noltrus), vénen aquests drets adquirits que sí permeten posar portes al camp i fils de ferru a la llibertat de pas. Cala Agulla s’ha convertit en un camp de concentració i els que s’hi tanquen no són presoners pobres, sinó els rics, els milionaris, que han heretat el producte del saqueig i, a més, n’estan ben contents i ho exibeixen amb orgull. Són els signes del temps! Però d’un temps que potser ja dura massa...

En Verga va arribar a ser l’amu del poble i la majoria de noltrus fèiem feina per ell, o li fèiem de còmplices; això no ho podem negar i en Bilbo ho retrata perfectament: des del mateix batle, Miquel Caldentey Creu, que li guardava la clau del palau i feia de missatge dels seus negocis, passant per la guàrdia civil, els carrabiners, els pescadors, o fins i tot els segadors de la llata..., tots els gabellins vivíem a l’ombra del pirata, amb les honroses excepcions d’Antoni Domínguez Moll i Bartomeu Gili, que pagaren amb la vida la seva rebel·lia revolucionària, meravellosa, perillosa, però potser inútil davant el ramat de xotets que érem i som els gabellins. Evidentment, tenim moltes virtuds, però també tenim alguns defectes i ho hem d’escriure ben clar, talment com ho feia Jack Bilbo. No cal estar-ne orgullosus, però Joan March era un dels nostrus, com també ho era n’Elionor Servera, “déu l’hagi perdonada!”.

* * *


Bar Wikiki. Foto cedida per Antoni Flaquer Coix.

Ara només cal que llegiu aquests dos capítols que segueixen i que en tragueu les vostres pròpies conclusions.

La bolla del món
va girant, però
sempre, sempre
tornam al Born! 

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea







* * *


Capítol XII

El Bar Wikiki


A Palma, a Mallorca, vàrem tenir el primer desencís. Tenia forma de tren elèctric. En altres paraules, la civilització, de la qual volíem fugir. Cap de nosaltres podia xerrar espanyol i, per tant, vaig anar a cercar un llibreter anglès i li vaig demanar si no hi havia cap lloc a l’illa on no arribés el tren.

– El millor que podeu fer és anar a Cala Rajada.

Vàrem prendre el tren cap a Artà, i d’allà en cotxe fins a Cala Rajada. Era un lloc encisador, habitat per gent que, tots ells, havien d’oblidar o ocultar alguna cosa. Exiliats, contrabandistes, fills descastats de famílies riques i parelles clandestines que, per una o altre raó, o volien o no podien casar-se.

Un carrer formava tota la població. Vàrem allotjar-nos a una acollidora caseta. El meu amic pintor, no obstant, aviat es va cansar i se’n va anar a Barcelona, al continent. Vaig quedar sol i va ser aquí, per primera vegada a la meva vida, que vaig caure malalt. Tenia febre tifoide i cerebral. Estava molt sol a la casa, gairebé en un estat de permanent deliri. No tenia ningú al meu costat.

Després de disset dies així em va trobar un fotògraf que vivia allà. S’anomenava Konrad Liesegang. S’havia deixat caure al meu jardí per prendre  unes flors. Em va trobar al traster. Per sort sóc de constitució forta, d’altra manera hauria mort. Em va dur un metge el més ràpidament possible i, de seguida, tot el poble va venir preguntant com em trobava i duent-me menjars. Tot d’una tenia un munt d’amics, doncs la notícia de com la malaltia m’havia deixat impossibilitat es van estendre.

Konrad Liesegang em va cuidar esplèndidament. Un pintor mexicà i la seva esposa sueca també van fer tot el que van poder. Durant la meva convalescència, Manuel, el botiguer, i la seva esposa Bella van cuinar per a mi pollastres i peix cada dia. Eren meravellosos. El compte que em van enviar més endavant també era meravellós. Havia de pagar com sis vegades el preu normal. A qualsevol comentari posaven al davant la paraula Amigo[1], però a Espanya aquest Amigo pot costar bastant.

Després de curar-me havia de buscar una feina per aconseguir doblers, perquè estava pràcticament sota mínims una altra vegada. Vaig tenir la idea següent. Aquella seixantena aproximada d’estrangers que vivien allà estaven terriblement avorrits. No hi havia res per fer durant els vespres. Vaig pensar que podria convertir casa meva en un bar.

Hi havia molts pintors vivint a la zona i em van ajudar pintant de blanc les parets. Cada pintor feia una habitació. Ho van fer sense cobrar. De qualsevol manera, ningú els ho hauria pogut pagar, ho fan ver per amistat i plaer. El bar semblava un miracle. Dos dels pintors tenien anomenada. També hi havia un danès, de nom Petit Hugo, que va muntar una carpa al jardí. Va clavar estaques a terra fins que li sortiren ampolles a les mans. Se’n va anar pel bosc durant sis hores i tres més per les muntanyes per trobar material per a un “cementiri d’animals”.

Els mallorquins tenen l’emotiva habitud de tancar els seus animals, quan cauen malalts, a una petita vall, on moren de gana. Tota la vall és encerclada per una tanca. De vegades les bèsties tancades a dins es mengen entre elles. Tots els espanyols tracten als animals amb menyspreu, doncs l’Església Catòlica ensenya que els animals no tenen ànima.

Un pot trobar nins jugant amb ocells lligats amb un cable a les seves potes. Quan se’n cansen de la diversió lliguen l’ocell a un arbre i la pobre criatura aleteja fins a morir. En contrast amb això, els espanyols són extremadament atents amb els nins i amb els llunàtics. Mai se’n riuen d’un llunàtic, sinó que li mostren tota la seva consideració.

“Petit Hugo” va dur tota mena de cranis de cavalls i d’animals de granja del cementiri d’aquests animals i els va posar a la tanca. El jardí sencer semblava un autèntic poblat africà. Vàrem treballar fins tard, entrada la nit; després de les deu vàrem haver de treballar amb la llum d’espelmes, doncs a aquelles hores tots els llums elèctrics del poble eren apagats; l’estació elèctrica del poble veïnat, Capdepera, només funcionava fins llavors.

Les amigues dels pintors van fer coixins per a mi, i el fotògraf Liesegang i jo vàrem fabricar junts taules i cadires de fusta. En Manuel, el botiguer dels queviures, va construir-me un autèntic bar. Tot això sense amollar un cèntim. I, quan tot va estar a punt, era tan impressionant i original com qualsevol cosa que poguessis trobar a Londres, París o Nova York.

Vaig comprar tassons i plats a crèdit a Palma. Encara avui no puc dir qui va arreglar el tema del crèdit. Vàrem batejar el bar. Tindria de nom “El Wikiki”. Èxit rotund. Van venir estrangers de tots els racons de l’illa. Jo sol no podia donar abast a tot el bar, de tanta gent com tenia. Havia de fer els còctels, de cambrer, netejar; tot plegat, gairebé em va fer perdre el cap. Hi havia centenars de persones cridant, demanant begudes, de manera que alguns dels pintors i les seves amigues van fer de cambrers, i anaven molt elegants amb els seus uniformes fets per ells mateixos.

Després d’un parell de vetllades s’havia venut tot el petit estoc que tenia. Vàrem adonar-nos que ens havíem que organitzar millor. Un jove americà molt ric va anar a Palma amb el seu cotxe i va comprar alcohol a dojo.

Tot venut cada nit! De cop, Cala Rajada s’havia fet famosa. Els cotxes feien cua a l’estret carrer ja des de fora vila. Quan els components d’una banda de jazz, que eren de vacances per les rodalies, van venir per tocar per nosaltres, no hi va haver manera de controlar-ho. Sense lloc per ballar dins del bar, els convidats ballaven fora al carrer, cosa que els encantava.

La gent de Cala Rajada que, fins aleshores, havien viscut la pau del seu poble, estaven molt impressionats. Els esquelets dels jardins van ser considerats dimonis i el propi bar va guanyar-se la reputació d’infern. Els estrangers eren bojos!

Quan el propietari del local vingué en sentir del bar i va veure els frescos a les parets, va començar a donar-me una horripilant reprimenda, afortunadament, en espanyol. Per aquell temps amb prou feines entenia l’idioma. Va anar a buscar la policia. Però, en sentir que jo estava disposat a pagar un vint per cent més de lloguer, es va calmar. La seva dona, que tenia uns cinquanta anys però, a l’estil mallorquí, duia una trena al cabell, va dir el seu marit, segons em van traduir: “deixa’l sol, està tarat”. Em va mirar amb cara de llàstima.

Vàrem ajuntar els beneficis. Estàvem tots ben sanejats i feliços. Tot a l’illa, com arreu a España, era “mañana”. Una encantadora existència de futur feliç i afortunat. Ningú molesta els altres i deixa fer. Només els estrangers entre ells eren una mica batussers. No tenien res més que fer que beure i xafardejar. Els nostres clients eren d’una classe apart.

Hi havia una dona americana. Solia venir cap a migdia i dir que només estaria cinc minuts. Cada dia. A les quatre deia que no tornaria a aquell fastigós bar mai més i que seria la darrera vegada que la veuria si no li posava una copa immediatament. A les set del matí, quinze hores més tard, l’havíem de dur a casa seva per la força. Podia tombar-se uns vint-i-sis whiskys cada dia.

També hi havia un holandesa. Semblava una vella índia americana. Després del seu setè còctel acostumava a fer estranys moviments amb els dits a l’aire mentre parlava de l’alba universal que aviat il·luminaria la humanitat. I també teníem un britànic. Després del seu catorzè gin-fizz deixava anar que havia estat un famós caçador de rinoceronts i que, un dia, havent esgotat la munició i sense mitjans per fugir, va llençar el rifle i es va posar a lluitar contra el rinoceront. El flamant guanyador de la baralla sempre era el brau caçador.

Mr. Jones era un altre client. Solia entrar impetuosament cridant: “un conyac, ràpid!”. En acabar-se’l sortia precipitadament per la porta una altra vegada. Després de fer el mateix durant nou vegades romania fora. Però feia el mateix al dia següent. Quatre dies repetint la mateixa rutina em van dur a preguntar-li per què no podia seure al bar amb ordre i prendre el conyac amb calma; seria molt més agradable per a tots els presents. “Ah, amic meu” em va dir, “acostat”. Vam ajuntar els nostres caps per damunt el taulell. “Guardeu bé sota el teu barret, he promès la meva dona que no estaria mai en un bar més de cinc minuts seguits!”

També teníem la Vídua Twankey. Acabava borratxa cada vespre, penjant-se del coll de qualsevol home que tingués a prop, i carregada a força cap a casa seva pels seus tres crescuts fills, que eren molt forts. Els nois eren abstemis. Ella, aparentment, no ho era. No faltava un capità anglès. Entrava, es sacsejava, i deia: “necessito un, un de petit”. Però el got havia d’estar ple a vessar. Llavors se’l bevia d’un glop i feia “uf!, horrible. No beuré mai més això”. Tres minuts més tard repetia la maniobra.

Hi havia un francès que, en emborratxar-se, sempre començava a bramar: “qui m’està insultant? Qui vol brega?” L’home no arribava a l’alçada dels genolls d’una llagosta, i quan l’aixecaven per fer-lo seure al tamboret, seguia, exclamant: “covards, ningú s’atreveix a barallar-se amb mi”.

Però, un dia, va arribar la cosa més còmica de totes. Eren les nou del matí. Un home que semblava el tsar de Rússia va entrar amb pas majestuós, amb una dona tremendament grassa. Van recórrer les habitacions sense dir una paraula. Llavors va posar al jardí, van treure un barret tropical d’una maleta, van agafar un arc i una fletxa amb la mà esquerra i un escut a la dreta i es va deixar fotografiar per la seva enorme senyora enfront de la tanca d’estil africà. Tot això sense dir un mot.

Al dia següent van repetir l’escena. Nosaltres no vàrem dir res, havíem acordat guardar silenci com ells. Finalment va pesar damunt seu el fet de dir alguna cosa, doncs no havia encomanat ni una simple beguda. Només va dir: “Ahir les fotos no van sortir”. Les va haver de repetir. I, llavors, ell i la seva senyora van sortir del bar, encara en silenci.

Breument: Mallorca semblava ser el lloc de reunió de tots els llunàtics del món. I, a Mallorca, Cala Rajada. I, de Cala Rajada, el bar Wikiki.



* * *

Capítol XIII

Joan March, l’Al Capone de Mallorca


Xovio, un mallorquí, va venir a preguntar-me si podia tocar la guitarra al bar. Evidentment, li vaig respondre afirmativament. L’home va tocar i cantar molt bé. Tenia una gran veu. Enlloc d’estranyar-me pel seu vestit pagès impecable, estava copsat per les seves maneres, serenes i segures.

—Quin és el teu ofici real, Xovio? —li vaig demanar.

—Sóc un contrabandista.

Sóc un contrabandista! Un rebia aquesta resposta d’un de cada tres homes a qui es feia la mateixa pregunta, a les Balears. Ningú s’estranya d’aquesta activitat perquè tothom sap el que significa el bon tabac per a la comunitat. Els espanyols són grans fumadors i l’únic tabac que poden trobar a les botigues és material podrit. Tot el negoci del tabac pertany al govern. Pel tabac estranger de qualitat un ha de pagar cinc vegades el que toca. El govern també té el monopoli del mistos, però tampoc en produeixen massa. Per tant, hi ha una gran demanda d’encenedors de benzina. Però l’Estat els carrega amb taxes com a revenja per les pèrdues en mistos. El segell del govern a cada un costa cinc pessetes, i no pot ser venut sense ell. Els espanyols, no obstant, saben què han de fer; darrera la seva conducta indiferent s’amaga intel·ligència i picardia. I la costa d’Àfrica només queda a una nit de viatge des de les Balears. La indústria del contraban prospera amb fermesa.

Si no hi hagués hagut prohibició Amèrica no hauria tingut contrabandistes d’alcohol. Si a Espanya no hi hagués monopoli estatal de tabac i llumins, molts dels seus habitants no tindrien com guanyar-se la vida. Encara que molts d’ells només trafiquen a petita escala, un home s’ha convertit en l’home més ric gràcies al contraban. Joan March Ordinas, conegut per Don March, va néixer a Santa Margalida. El seu pare era un diligent i per tots respectat traficant. Joan va començar distribuint porc i alls, i ho seguiria fent si la I Guerra Mundial no hagués tingut lloc. Va començar a fer diners aprovisionant submarins i proveint-los d’informació important. El seu coneixement de les nombroses cales de Mallorca el va dur a pujar un graó la seva indústria. Va traficar grans quantitats d’armes al Marroc. El seu principal client era el Sultà de la Guerra Feliç, Mohammed Ibn Abdullah el Raisuli el Hasali el Alani.

En acabar la Guerra Mundial i la Guerra del Marroc, March va seguir amb el contraban de tabac. Però a gran escala. Fins avui, ell és el propietari de diversos bancs i d’una companyia naviliera. Apart, dirigeix la principal companyia petroliera espanyola. La principal oficina del seu banc està a Palma de Mallorca, al número 17 del carrer de Sant Miquel. Hi ha oficines a Inca, Felanitx, Llucmajor, Manacor i Sa Pobla. La seva fortuna s’estima en quaranta milions de pessetes; té mansions a Madrid, Barcelona, Can Picafort i Cala Rajada. La primera revolució el va dur a la presó. Va ser acusat, entre altres coses, de finançar l’ex rei d’Espanya. La primera vegada va ser multat amb sis milions de pessetes. Amb aquests diners es va construir un sanatori per a tísics. Quan li varen demanar de pagar cinc milions més per l’equipament, va refusar. Va trobar que era molt més barat subornar el cap de la presó i va escapar amb ell. Encara avui el seu poder és molt gran. Cada diumenge els fidels pelegrinen a la seva vila a Cala Rajada.

Tancada a pany i clau i ben guardada, la seva vila, amb les claus custodiades pel batlle de Capdepera, Miquel Caldentey, que no permet que ningú la visiti. Però jo vaig provar de superar aquesta dificultat saltant la tanca. El primer que un troba al rebedor de la gegantina entrada és or, or i més or. Tot és daurat, inclòs el llit de Joan March. El llit, construït a l’estil de la tomba de Napoleó, té potes daurades amb ales imperials, ornaments daurats escampats abastament per tot arreu, el dosser daurat està coronat per una àliga daurada. A la cantonada hi ha grans gerres amb aranyes daurades.

Després d’estar una bona estona a la terrassa exterior, amb una meravellosa vista de la mar, vaig deambular pel jardí immens. Aquí va ser quan vaig trobar-me amb un vigilant. Mentre li explicava que havia perdut el meu camí, sense haver d’explicar-li el fet d’haver saltat el mur, vaig arribar a casa seva, mentre encara xerràvem. La casa era molt petita. Tot el que tenia penjava del sostre dins senalles lligades amb cable. Per evitar que les rates hi arribessin, cada cable passava dins una botella amb el cul trencat.

Quan tornava a ser pel poble em va trobar el carter. L’oficina de correus no tenia cap símbol, i el carter no duia cap uniforme.

—Acaba d’arribar el correu. —Em va oferir un plec de cartes, com si fos una baralla de jugar.— Miri si hi ha cap carta per a vostè, la coneixerà millor que jo.

El carter havia de confiar en els clients en aquests temes, doncs no sabia ni llegir ni escriure. Uns centenars de metres més enllà un oficial de duanes parlava a Xovio, mostrant-li seriosament el dit:

—Recorda, si t’eixampo traficant t’escalfaré de valent!

Xovio va riure, va donar un cop amb la mà a l’esquena de l’oficial, va venir cap a nosaltres i va dir:

—És aquesta nit. Saps exactament on ens hem de trobar.

La nit va ser inusualment clara. La mala sort va fer que el cel aclarís deixant pas a les estrelles i la lluna brillà descaradament. Xovio va remugar. Un viatge de contraban no tenia volta enrera.

—Esperarem el proper grup de núvols —va dir Xovio.— Llavors anirem a trobar els altres.

Hi vàrem anar. Amunt i avall per escarpats penya-segats i a través d’esbarzers. Les espines travessaven les nostres primes sabates de lona. Va durar dues hores. De cop, van aparèixer tres carrabiners. Nosaltres ens vàrem llençar mirades uns als altres. El meu amic Batz, que estava amb mi, va maleir:

—Oh, la meva preuada càmera!

Xovio, no obstant, no li importava la càmera fotogràfica d’en Batz i li va donar un cop d’advertiment. Vaig estudiar amb parsimònia els tres representants de la llei. Tenien els rifles embolicats en lona. Tenien les mans dins bosses i capes de llana damunt les espatlles. Xovio va començar a riure en veure la meva cara d’estupefacció. Als Estats Units hagués estat molt més perillós saltar-se els impostos d’aquella manera. Aquí, aparentment, ho podien fer amb certa tranquil·litat. Xovio ens havia informat prèviament que, si hi havia algun problema amb els oficials de duanes, de cap de les maneres havíem d’alçar els braços. Els carrabiners tampoc dispararien, i el pitjor podria ser una petita baralla usant els punys.

A més, si un d’ells tenia intenció d’arrestar algú, tindria la venjança de tot el poble damunt el seu cap. El forner no li vendria pa, el carboner no li vendria carbó, ni el bàrman li serviria begudes. El forner, el comerciant, l’hostaler, els contrabandistes i tothom al poble treballen un amb l’altre. Els tres guardians de l’ordre públic ja havien desaparegut i nosaltres vam sospirar. Vàrem arribar finalment a una àmplia cova i allà trobàrem setze homes i un noi de catorze anys; devia ser la seva primera nit de contraban. Encara hi havia massa llum. Els contrabandistes devien tenir preparades les seves embarcacions feia estona, només volien ser considerats amb els carrabiners. No volien que aquells tinguessin problemes.

Finalment es va fer més fosc i vàrem començar. Cinc embarcacions van ser tretes de la cova i llençades a mar. Tres o quatre homes a cada una. Un petit motor es va posar en marxa i, per guardar les aparences, es van llençar xarxes per babord i estribord. Després d’un llarg i monòton viatge, ja lluny de la vista de l’illa, vàrem trobar-nos amb un gran vaixell de càrrega. Venia d’Alger. Caixa darrera caixa de cigarretes angleses “Three Castles” eren descarregades cap a les nostres embarcacions fins que estaven tan plenes que, quan ens vàrem adonar, la tripulació no tenia lloc per moure’s. Costa pujar a les sobrecarregades embarcacions algunes tonyines de grans mides enganxades a les xarxes. Però els peixos són també valuosos, i útils com a part del camuflatge. Mentre, l’alba arriba i comencem a veure el poble. José vigila i senyala que la costa és clara. Les embarcacions són avarades a terra.

Casualment, un Guardia Civil desconegut arribà des de la població. En un moment el peix és aixecat al costat d’una de les embarcacions. Les xarxes són escampades, unes damunt les altres, com per eixugar-les. Un contrabandista posa el peix en primer terme, i Batz fotografia la idíl·lica escena. El Guardia Civil diu “bon dia” i passa de llarg.

A migdia, contrabandistes i carrabiners seuen plegats a una taula a l’únic bar del poble, discutint la molèstia del contraban a Mallorca. Vuit dies més tard, el batlle d’una població veïna, Alcúdia, va ser disparat mentre estava negociant el següent carregament de tabac. Tres dies més tard un oficial de duanes va aturar un vehicle privat camí d’Alcúdia i, sense trobar cap mena de resistència, va disparar les dues persones que hi viatjaven, el nebot del batlle i el fill d’un membre del Parlament.

El mateix dia tots els homes de duanes designats a Alcúdia van haver de ser protegits, tal va ser la fúria de la població descontrolada, i va seguir una sèrie d’atacs als carrabiners. No podien sortir al carrer si no era en grups de tres o quatre. Només va ser quan es va saber que els tres morts no van ser causats per l’excés de zel dels agents de duanes, sinó que havien caigut víctimes de la competició, quan la indignació popular va acabar, i el destacament de duanes va poder ser restablert a Alcúdia. Els fets del cas van ser els següents: la factoria de tabac africana, treballant amb una pressió excessiva, no podia donar abast a tots els encàrrecs. Per tal de rebre els seus profits més ràpidament el batlle va posar un preu més alt que l’habitual i, per tant, va assolir avantatges enfront de la seva competència.

El batlle, que va voler ser més espavilat que els seus rivals, va ser més lent, doncs va passar a cadàver abans de rebre el seu carregament de tabac. L’oficial de duanes que es carregà la mort dels altres dos a la seva consciència era amic del grup rival. Volia així pagar el que va considerar una acció deslleial. Finalment, tot va ser perdonat i oblidat. Les notícies, tant d’amics com de contraris, van parlar d’honor compensat i de deures ben fets. “Les seves ànimes encara són amb nosaltres” era la dita popular.

No hi hauria hagut tanta reconciliació i tranquil·litat si la causa fora l’extraordinari zel oficial de duanes. La llei no tenia el dret de ser tan brutal en dur a terme la seva feina. I cap oficial de duanes seria tan idiota d’intentar-ho. És només al camp de batalla de la competitivitat capitalista, dels guanys i les pèrdues econòmiques, on la descortesia pot arribar a tal extrem.

[Traducció de Biel Mir]

[1] Escrit igual a l’original. (N. del T.)






 


Foto del mes

CAP VERMELL INFORMA

Cap Vermell és membre 
fundador de l'Associació de 
Premsa Forana de Mallorca


Amb els nostres mitjans:







Horaris C E Escolar