Cap Vermell - Documentació Gabellina Destarotada (8) 1973

Detalls: Escrit per: Miquel Llull; Categoria: Collaboracions; 12.05.2010; Vist: 3969

Documentació Gabellina Destarotada (8)

1973

Contracoberta de Carde.

Avui demostrarem l’existència de la telepatia gabellina, un invent per a comunicar-se sense fils i sense aparells digitals, que funciona a Capdepera com a mínim des de l’època del Myotragus. I la prova contundent de la seva existència és el document que presentam avui: el programa de les Festes de Sant Isidre de l’any 1973.

Però comencem pel principi: l’estiu de l’any passat, concretament el 17 de juliol, vísperes de la insurrecció armada, vaig co-presentar un llibre sobre l’amu en Pep Ruís o Roiç, també conegut com Josep Albertí fora de Capdepera. En aquesta presentació vaig parlar, entre altres, de tres personatges molt importants en la meva formació personal i també en la vida col·lectiva del nostru poble, ja que cadascú d’ells, a la seva manera, representa el geni gabellí indestructible i han contribuït a engrandir la nostra llegenda col·lectiva, que ja no coneix fronteres. Aquests personatges són el mateix Josep Albertí, l’amu en Pere de na Gambusina, conegut per Pere Orpi fora de Capdepera, i en Joan Rai.

Bé idò, a la Tertúlia Destarotada de l’Orient, l’amu en Pep Ruís em va dur, el proppassat diumenge dia 9 de maig, aquest programa que he comentat abans i que podeu llegir en format PDF, on, com per art de màgia, hi compareixen, en un sol document, aquests tres personatges que han protagonitzat una part important de les meves investigacions, de les meves lectures i de les meves converses..., i m’han fet entendre que malgrat hagi duit —segons diuen alguns, i algunes— una vida “aventurera i bohèmia”, no hi ha res més important en aquest món que Capdepera i l’any 1973. I encara per fer-ho més complicat i entenedor, el dibuix de la contraportada està fet sobre la mateixa foto que tenia n’Antònia de cas Potecari penjada a l’hospital de Manacor i que vaig reproduir en un article anterior.

Perquè ara ja ho puc reconèixer sense gens de vergonya: malgrat tot el que m’ha passat en la vida, no hi ha res tan grandiós i tan enorme com el que m’ha passat a Capdepera, i cap any de la meva vida ha estat com l’any 1973.

I si no ho creis, llegiu aquest fragment del meu diari, escrit des del col·legi de Manacor on estava intern:

Manacor, 21 de maig de 1973

Diumenge dematí anàrem a nedar al Carregador. Me va veure la guàrdia civil amb la moto. El capvespre jugàrem a Son Servera i empatàrem a un. Després anàrem a l’Alzinar i més tard a l’entrega de premis de Sant Isidre i hi feren cinema i refresc, on me vaig inflar. Després anàrem a fer una volta amb les al·lotes.

Ja em direu si aquest programa d’un diumenge de maig podria ser millorat a qualsevol altra banda del món!

Nedar al Carregador, al gran centre còsmic del Carregador!, voltes en moto sense carnet i escapar de la policia com sempre fan els nostres herois de pel·lícula o de novel·la, jugar a futbol i empatar fora de casa, passejar per l’Alzinar i impregnar-se de la seva força tel·lúrica, anar al cinema on sempre se’ns obre la ment a la imaginació i als somnis, refresc gratis i a rompre..., i al·lotes que increïblement ens acompanyen i ens estimen! Què més i de millor es pot esperar d’aquesta vida? Res! I tot això passava a Capdepera, l’any 1973, i per això esper que comprengueu que no exager gens quan dic el que dic, quan dic que Capdepera és el centre de l’Univers i que les nostres vides només poden ser gaudides des d’aquests paràmetres mentals que ens ha creat la gabellinitat extraordinària i universal, on les coses més petites i simples agafen aquest aire tan estratosfèric que sempre ens porta més enllà de qualsevol frontera que puguin haver establert els altres humans.

I ara, per favor!, llegiu aquestes dues cites extretes del programa que avui documentam:

Però ara sense arcs de triomf i sí amb turistes alemanys també bastim una història difícil que només noltrus podrem salvar o ajudar a l’arribada del caos gairebé establert. I no tot, però si certes empentes em fan pensar en la nostra sobrevivència.

Josep Albertí

Respectau la verdor del vell boscatge,

plantadors de ciment!: té més cultura

la brisa del pinar quan és salvatge

Pere Orpi

Coberta de Joan Rai. Clicau sobre la imatge per a veure tot el programa de les festes de Sant Isidre de 1973.

Jo no sé si l’any 1973 vaig llegir aquest programa, concretament el text de l’amu en Pep Ruís i el poema de l’amu en Pere de na Gambusina; però puc afirmar que no n’era conscient i que la primera vegada que ho vaig fer amb plena consciència va ser diumenge passat a l’Orient. Però la telepatia gabellina que ens connecta a tots noltrus neuronalment a través d’una força de voluntat imperible, fa que tots els coneixements, totes les actituds, totes les certeses, es vagin comunicant d'uns als altres d’una manera que a alguns els pot semblar aleatòria i insensible, però que no ho és gens, ja que és perfectament matemàtica i sensible, i més aviat poc aleatòria.

Per això, des de l’any 1973 estic atrapat per la poesia i per tots aquests personatges gabellins que han il·luminat la fosca, perquè allà on no arriba el paper ho fan les ones telepàtiques, les quals fan entendre, molt millor, que la vida, malgrat tot, no és una gran improvisació, sinó que es regeix per un ordre còsmic no sempre bo d’entendre però real com la mateixa vida i que és com aquest aire invisible que respiram, el qual mai no arribam a veure, però que ens dóna la força per a continuar endavant i que ens és tan i tan necessari. El mateix passa amb la poesia; no sempre la veim, però és allà que ens envolta, que ens abraça, que ens dóna força, que ens dóna claredat, per a entendre el que és confús i per a sebre endevinar sense por d'equivocar-nos el que és imprescindible i el que no ho és.

Però tampoc no penseu que som déus, noltrus. Perquè no ho som; som humans i no sempre captam les ones. A vegades han de passar molts d'anys d’estudis i de viatges per a entendre el que va passar a Capdepera el 1973; a vegades és necessari un cert allunyament per a, després, poder-se abraçar amb força; a vegades és imprescindible la distància per a arribar a l’amor que tot ho redimeix i ho millora; a vegades ens hem d’equivocar per a poder arribar a la veritat.

Podria explicar més coses sobre la telepatia gabellina, perquè aquests darrers dies han passat alguns esdeveniments que m’han acabat de confirmar la seva existència: he vist 1973 amb ulls de 1973 i amb ulls d’ara, he vist les cares dels meus amics de 1973 i les seves cares d’ara, he gaudit de tot, una altra vegada, amb els vius i amb els morts, els he vist per Cala Agulla jugant damunt l’arena i he escoltat les seves rialles al Carregador, i també he vist passar tots els meus personatges de sempre pels carrers de la Capdepera eterna que segurament va néixer en una cova fa no sé quants de milers d’anys.

I ja per acabar, només dir que sóc conscient que dos gabellins, des de 1973, m’ensenyaren telepàticament dues coses que han estat imprescindibles en la meva vida: no oblidar els plantadors de ciment i les seves estranyes cerimònies, i creure profundament en la nostra supervivència.