Al·legoria de la discreció i l’austeritat

S’ha mort donya Antònia, a la qual -com deia don Bartomeu Balaguer- tots anomenàvem “s’Apotecària”, malgrat no ho fos.

Quan jo era petita i la meva padrina Margalida “Regalada” em demanava que en tornar de l’institut m’aturés a l’apotecaria a comprar la seva insulina, a mi em produïa una sensació que era d’entre nervis i alegria. La panxa em feia un poc de mal quan entrava a aquella casa de Capdepera on tot era especial, començant pel portal en xamfrà, cosa rara al poble.

Entraves i et trobaves un espai reduït, amb un taulell sobre el qual hi havia un gran ram de flors fresques, sovint roses d’intensa fragància, i música clàssica. L’olor dels medicaments i dels elements que s’empraven per a l’elaboració de les fórmules magistrals, sumat a les flors i la música, creava un atmosfera màgica. Vaig estorbar-me anys a entrar a una altra apotecaria, i llavors me’n vaig adonar que a les altres no hi havia música clàssica, ni flors, ni molt menys una dependenta com donya Antònia.

Ella era alta i estirada, i blanca, molt blanca. A l’estiu amb blaves i bruses blanques; a l’hivern amb pantalons blaus i anoracs. Parlava poc, sols el necessari per ser cortesa, per ser socialment educada. Mostrava una distància vers el seu envoltant quasibé anglesa. De fet, va aprendre l’anglès quan ningú l’estudiava, quan els anglesos començaven a visitar-nos i la contaminaren d’alguns dels seus costums, com el te o els drinks. Però aquesta sols era la seva imatge social.

Quan aconseguies ser admès al seu cercle íntim, es mostrava com el personatge fascinant que era. No és que fos culta, és que ella era la cultura. La seva relació amb l’univers es produïa des d’una òptica molt especial. Com a descendent d’una nissaga de científics, fonamentalment metges i apotecaris, mostrava una actitud analítica en la interpretació del món i en la formulació del seu logos. Ella no es limitava a deixar que els seus sentiments valoressin l’entorn de forma primària, sinó que feia una primera lectura formal de tot en base a dades empíriques, per després poder elaborar la seva tesi.

La natura gabellina que tant li agradava, les sortides i postes de sol, la lluna amb les seves diferents fases, les llegia des de l’estació en què es trobava, la humitat de l’ambient o les condicions meteorològiques...

El mateix succeïa pel que fa a la seva relació amb les persones. Sempre tenia en compte de qui eren fills i néts a l’hora de valorar la seva conducta. El funcionament del cervell humà era un dels seus temes recurrents. Li intrigava profundament saber per què un ésser humà responia davant unes circumstàncies de forma diametralment diferent a un altre. Potser per influència del seu adorat tio Joan Alzina sempre tenia sobre la seva taula camilla algun llibre de psicologia, neurologia, psiquiatria o filosofia aplicada. Darrerament Rojas Marcos o Punset.

Pel que fa a la lectura, buscava obres fonamentalment històriques, assaigs o biografies. També sovint el tema de lectura eren la teologia o l’eclesiologia, i feia el que acostumava: les contextualitzava geogràficament i històricament.

El mateix amb la pintura, una de les seves grans aficions. Mai comprava un quadre a l’atzar o com una inversió econòmica, sinó que analitzava detingudament l’obra formalment i iconogràficament abans d’adquirir-la. I si havia d’anar un caramull de cops a veure-la no li importava. Després de tot, per què volia el cotxe si no era per anar a exposicions, llibreries o concerts...?

La seva relació amb la música era semblant. Era una melòmana exquisida i no era amant d’obres fàcils. Els seus compositors preferits, Beethoven i Chopin, ho eren per motius diferents: l’un perquè interpretava el món exterior meravellosament des de la sordesa; l’altre perquè estava sumit en un viatge emocional a l’inconscient des de la seva melangia. El que li agradava era la música amb missatge, no la lleugeresa com la de Schumann.

L’actitud analítica de donya Antònia no impedia que fos tremendament emocional. La seva sensibilitat botava davant qualsevol espectacle de la natura, de l’art, o enfront d’una mostra d’afecte dels seus íntims.

Era també una dona de profundíssimes conviccions religioses, fascinada per la mitologia i el missatge de l’antic testament, i preocupada i inquieta per la figura històrica de Crist, com a bona intel·lectual que era.
Durant els quasi 20 anys de la nostra amistat, el que més em sobtava d’ella era la imatge exterior sota la qual s’amagava. El que al principi jo interpretava com a timidesa o distància, amb el temps vaig adonar-me’n que era protecció. Era aquella característica àrab de tancar les cases cap a l’interior, de guardar les exquisideses a la profunditat dels palaus i dels harems. L’austeritat que va guiar la seva vida fou la seva senya d’identitat. No necessitava demostrar el que ja era. Però els altres havien de saber llegir el que ella tenia.

La seva vida era Capdepera, la seva casa de l’apotecaria, on va néixer i morir, on vivia amb els seus estimats animals, dels quals també interpretava el seu estat d’ànim; on va guardar el record de la seva família, que es remuntava al segle XVI, quan els tintorers Espinosa vingueren al poble. Curiosament aquesta primera generació ja manejava productes químics: l’alquímia ha acompanyat tota la història familiar. Una nissaga formada primer per conductors de possessions, després per petits propietaris, fins a arribar a majors contribuents i a la professionalització de les tres darreres generacions. Sembla com si amb ella es tanqués el cicle, però els que la coneixíem sabem que res no acabarà amb la seva mort física, que deixa una empremta ferma en el poble, en allò social, cultural i familiar, i en el seu equip. És una mena de recapitulació, de anakefalaióno, tal com deia Sant Ireneu, idea sobre la qual va tractar una de les nostres darreres converses...

Visca Donya Antònia!

Maria Massanet Gili