Setmana Santa,
dies de reflexió

per Jaume Fuster






Setmana Santa. Dies de reflexió i d’excessos gastronòmics per als cristians. Com si haguéssim travessat una Quaresma plena de privacions i dejunis, el cap de setmana de Pasqua ens lliuram a excessos culinaris més propis de gent afamegada que no d’una societat farta com la nostra. Jo el primer.

La meva opinió sobre les celebracions religioses d’aquests dies ja les he expressat en altres ocasions i ara no repetiré els arguments pels quals aquests són uns dies que em produeixen una mica d’agrura, i que, per tant, la meva és una tendència al rebuig. A més, les meves conviccions profundes, avui per avui, es troben a anys llum de les propostes morals encarnades per les principals religions monoteistes: judaisme, islamisme i cristianisme.

Reflexionar sobre el sentit de la vida, en dies com aquests, esperonats per la crisi econòmica i per la crisi política derivada de la possible corrupció de molts dels nostres representants, no pot menar més que cap al pessimisme. Per tant, no deixar-se arrossegar per la voràgine d’obscurantisme que sembla que se’ns vol imposar –i no sols des dels estaments religiosos–, fretura d’una bona capacitat d’abstracció, és a dir, de separar-nos –de sostreure’ns– del context i veure’ns capaços de cercar la nostra veritat, és a dir, de trobar-nos amb nosaltres mateixos.

Aquestes paraules em brollen com a conseqüència de certs records d’un viatge recent a Egipte. Un viatge, tot sigui dit, amb totes les comoditats i que, precisament per això, més em va enfrontar amb les pròpies conviccions. La nostra capacitat de compra, en un país com aquest, es multiplica considerablement. Tot ens sembla barat i la temptació ens surt al pas, a cada portal dels basars multicolors que trobam al nostre pas. Si, a més, hi arribam reblerts de cultura del consum, és fàcil caure en una mena de compulsió en què tota autolimitació pot derivar directament en ansietat.

Va ser aleshores, en aquells moments plens d’avidesa, que m’havia de repetir –i a més ho feia en veu alta, a l’abast dels meus acompanyants– que la qüestió central no era si ens podíem permetre o no adquirir més i més coses, sinó preguntar-nos si les necessitàvem o no. I, en gairebé tots els casos, la resposta era no. Es tractava, al capdavall, davant l’oferta temptadora, de recórrer no a les “modernes” religions, sinó a l’ensenyament molt més antic dels savis. Davant l’amuntegament de coses que trobava en els mercats, Sòcrates deia: “Quantes coses hi ha que  no necessit”. Epicur, de la seva banda, solia amollar: “Els insensats no es conformen amb el que tenen, sinó que es turmenten amb el que no tenen”.

Després, en un pobleu en el cul del món, mentre l’arena empesa pel vent entrava per totes les retxilleres, uns ulls i un somrís de felicitat van acabar de posar-me en el meu lloc. A la branca del portal, veieu-la, una al·lota núbia em va descriure, millor que qualsevol enciclopèdia, la relativitat de tot plegat. Jo hi arribava des del món desenvolupat, carregat de certeses i conviccions, i allà, enmig de l’arena, uns ulls i un somrís m’oferien la imatge que tantes vegades voldria veure en mi mateix: l’espurna d’una felicitat edificada a partir de la satisfacció de les necessitats bàsiques: menjar, dormir, jugar... I la constatació, amb Sòcrates, de la gran quantitat de coses que no necessitam per a ser ditxosos.