La qüestió catalana ha entrat per la porta gran a l’actualitat mundial. La internacionalització del fet català és una realitat que ja ningú no pot amagar, i aquesta era la premissa necessària per tal que poguem parlar d’un vertader procés de descolonització. L’altra premissa és, evidentment, la descolonització mental, aquella que ens allunya progressivament de la visió i del cosmos infracultural que ens ha inoculat el colonialisme.

Basta fer un repàs a la premsa internacional d’aquests darrers mesos per a veure clarament que aquest procés ha començat amb força; l’altre fet important han estat i seran les consultes sobre la independència de Catalunya que s’han fet i es faran a multitud de pobles i ciutats de la Catalunya continental i que tant de ressò han tengut arreu del món (mundial).

Si a sobre hi afegim els resultats de les darreres enquestes sobre la situació actual de l’independentisme a una part del nostre país, ens trobam que la feta per El Periódico, gens sospitosa d’estar manipulada a favor de Catalunya, dóna gairebé un empat entre el sí i el no, i en la feta per la UOC, la victòria del sí és aclaparadora per 50 contra 17, tot això ens mostra un panorama que està canviant a marxa de gegant.

Aquestes dades, evidentment insegures fins que no es demani amb totes les formalitats que cal per a aquesta mena de consultes, indiquen que la situació de submissió comença a tombar-se. El bany de realitat d’aquests darrers anys que ha fet la societat catalana, li han mostrat l’emperador ben despullat i tot indica que ha decidit llevar-se la peresa i, sobretot, la por.

Si Pau Casals va poder dir, en seu de la ONU, que Catalunya havia inventat el parlamentarisme, ara som coneguts internacionalment per organitzar eleccions per decidir el nostre futur, al marge dels partits i de les institucions oficials, amb un missatge clar enviat arreu del món demanant l’aplicació de les regles democràtiques per a solucionar la nostra situació colonial. I el món ara ho sap, ara ja ho sap tot, i només és qüestió de temps i d’estratègia que el cas català es solucioni des del Parlament de Catalunya i des de les institucions internacionals.



Tot això ho dic, perquè avui presentam un llibre d’aquests que també ajuden a la internacionalització de Catalunya i forma part de la normalitat que tots voldríem.

El títol, a més, He decidido seguir viviendo, sembla fet expressament per aquests moments que estam vivint, on, efectivament, les persones que se senten vinculades a la cultura i la llengua catalanes han decidit autodeterminar-se i han escollit seguir visquent.

Bé idò, el llibre es tracta d’una antologia de poetes catalans nascuts després de la gran batacada, és a dir, el 1939, publicat a Mèxic, concretament a la Universidad de Guadalajara. Es tracta de 40 poetes de totes les contrades de les terres de parla catalana, entre els quals hi ha molts mallorquins, i com no podia ser d’una altra manera, Capdepera hi té representació a través de Josep Albertí, escriptor que aquests darrers anys ha estat objecte de diversos estudis i que ara és traduït a Mèxic, al gran Mèxic surrealista, republicà i revolucionari institucional. Si deixam de banda les “crosteres” i les “buranyes” de la traducció i que al darrer poema d’Albertí hi falta la data: 20 de novembre de 1975, podem dir que és un gran fet que a Mèxic s’interessin i coneguin la nostra literatura. Perquè Mèxic ja ens va ajudar quan Catalunya va perdre la guerra i molts dels nostres millors escriptors s’hi varen poder refugiar: Pere Calders, Agustí Bartra, Avel·lí Artís Gener Tísner, són els que ara mateix em venen al cap.

Però també mallorquins, i de les altres illes, que fa poc han estat publicitats en un llibre de l’editorial mig-gabellina Documenta.

Al Cap Vermell han sortit diversos escrits sobre Mèxic o sobre artistes mexicans; un sobre Frida Kahlo i un altre sobre el llibre del penúltim premi Nobel Le Clézio, Diego et Frida, escrit per un vell conegut meu anomenat Miquel Flaquer, el qual aprofit per saludar efusivament: on ets, on pares, què s’ha fet de tu?





Bé idò, a Mèxic, on Breton va viatjar per, entre altres coses, conèixer Trotski, i on s’hi va celebrar una gran exposició surrealista el 1940, la cultura catalana hi ha trobat un lloc que, des de les Espanyes mentalment colonialistes: profundes, negres, brunètiques i radicalment nacionalistes, se’ns ha negat constantment, i se’ns ha donat una oportunitat per seguir visquent.I vull creure i pens que aquesta vegada l’aprofitarem.

Tres gabellins, sempre entre copes de cava i de vi, autodeterminats a seguir visquent i que s’han posat, sense por, la història militar d’Espanya a l’esquena per mirar cap endavant on ja veuen les quatre barres al cel de Nova York, Ginebra i Brussel·les. [Biel Barona, Miquel Llull i Josep Albertí, també conegut mundialment com l’amu en Pep Ruís]