De veritat som
nacionalista?
per Climent Garau
Estava a punt d’acabar el darrer curs del batxillerat i, si hi afegim la guerra civil, em pens que ja devia haver complit els dinou anys i escreix. Acabaven de tocar les hores de l’any 1942.
Entre els amics hi havia el bon costum de trobar-nos, hora foscando, devers la font de les Tortugues i començàvem a fer el nostre passeig quasi diari, Born avall, Born amunt. Solíem tenir molta xerrera i, com que érem quatre o cinc, els dels dos extrems de la fila havien de sonar fort per tal de fer-se escoltar per la resta de "passejandos", i que ja escoltaven a qui havia aconseguit dur la mestra d’aquelles xerrameques no gaire transcendents, però tampoc avorrides. Naturalment tots parlàvem en mallorquí, a no ser qualque fill de funcionari o de militar, inintegrable de per si. Tanmateix, entre nosaltres hi havia bona amistat i tolerància, ningú es veia forçat a canviar de parla i el més natural era que parléssim aquella llengua que ens identificava plenament als qui pertanyíem a la mateixa tribu. Alguns de nosaltres ja ens havíem adonat de la nostra pertinença a aquest ramat que, malgrat tot, encara dura. Tanmateix, tots duem l’empremta del lloc de la nostra terra, les obvietats entre nosaltres eren prou naturals, evidents i abundoses.
En una d’aquelles passejades, ens comparegué un homenet, magre, poqueta cosa, malcarat i mostatxut i, sense dir-nos ni bon dia ni bon jorn, i amb una veu d’autoritat absoluta, categòrica i casernària, ens ordenà: Hablad en cristiano, coño¡ La cosa ens vingué molt de nou perquè fins aleshores a s’Institut tot es feia en castellà i, fins i tot, hi havia un camarada Bonet que explicava coses de la Falange, de les quals ningú en feia cas, però mai cap professor ens havia mostrat les dents com aquell xixisbec del Born. Alguns de nosaltres ja havíem trobat molt que dir a la situació que hi havia, però com que era tan natural a Mallorca que tothom anés pel món amb totes les precaucions, ningú motava en el nostre entorn i qui més qui manco duia lo bo amagat i passava com podia el seu contrabando. Vivíem amb una normalitat “mañosamente” imposada i prou efectiva, tot semblava com havia de ser, normal, natural, tranquil i endormiscat.
Amb tot, a partir d’aquella feta del Born, començàrem a rumiar més del que havíem rumiat fins aleshores i arribarem fins i tot a demanar-nos què volia dir allò de separatista, catalanista, mallorquinista... Moltes més qüestions posaren els nostres cervellets adolescents en el camí de la política. Ara pens que mai li podrem pagar a aquell militant de l’hegemonia espanyola el bé que ens féu a tots. Despertar d’un somni provocat per segons quina casta de dormissons és un bé i té un gran valor tant per a qui ja s’ha despertat com per a qui encara dorm.
En el meu cas, jo havia viscut en un context de silenci polític i familiar forçat, però les paraules a vegades hi són de més per a poder entendre o començar a entendre els fets de la vida.
Amb el temps he fet el meu camí i pot ser que hagi ajudat algú altre a fer el seu, però el que és ben cert és que he arribat a parar en unes opcions polítiques que la gent defineix com a nacionalistes i sempre m’ha fet no sé què sentir aquest terme, i si es referia a mi no em feia del tot content. Aquesta paraula la vaig començar a sentir dir quan els discursos dels guanyadors de la guerra civil: Las tropas nacionales han ocupado València, o Barcelona, o Bilbao, o Teruel. Se clausuró la ceremonia con el himno nacional y brazo en alto, la única nación es España.... Encara ara es procura que quedi clar que els únics que tenen dret a dir-se nacionalistes són els mateixos de sempre: els de por Dios y por la pàtria,
els de una sola lengua, una sola patria, una sola ley, una única bandera..., els del Imperio hacia Dios, els de la una, grande y libre, els d’una autoritat potent, absoluta i temible..., ¡ malauradament els de sempre. Però el cas és que aquest terme s’ha emprat prou malament i fins i tot en les altures segueix aquesta confusió semàntica. Fins i tot per a mi, de cada cop més em repugna aquesta qualificació de nacionalista, quan a més a més el discurs de l’ètica política també el condemna. Però el terme que correspon a aquests nacionalistes violents i agressius és el d’hegemonistes. O sigui que, a partir d’ara, si em diuen nacionalista no m’ho prendré com un insult, tot i que costarà molt fer entendre les coses, perquè els que han introduït aquest terme en el llenguatge polític són els que es vanten de comandar o d’haver comandat la resta dels humans, els nacionalistes agressius, els de les grans gestes, els sublims, els èpics, els que sotmeten els pobles per la força de les armes o de les estratagemes polítiques.
Els qui hem rebut, i no comptam a l’hora de la veritat, sovint hem hagut d’organitzar la nostra resistència en forma de partit polític. Som els qui no volem fer res més que sobreviure i ser respectats en la pròpia dignitat, que és compatible amb la nostra identitat col·lectiva, però que no pretenem comandar a cal veïnat i ni de bon tros el volen fer desaparèixer. He d’admetre que som nacionalista però he estat sempre un resistent als nacionalistes agressius, els de la España una y grande. Som amant de la meva cultura i de la meva terra, som un resistent als hegemonistes que encara ara malden per continuar per sempre més com a hegemònics en aquest estat espanyol que no fou creat per Déu nostre senyor i que el composen persones amb identitats ètniques i nacionals prou diverses.[1]
Entre els amics hi havia el bon costum de trobar-nos, hora foscando, devers la font de les Tortugues i començàvem a fer el nostre passeig quasi diari, Born avall, Born amunt. Solíem tenir molta xerrera i, com que érem quatre o cinc, els dels dos extrems de la fila havien de sonar fort per tal de fer-se escoltar per la resta de "passejandos", i que ja escoltaven a qui havia aconseguit dur la mestra d’aquelles xerrameques no gaire transcendents, però tampoc avorrides. Naturalment tots parlàvem en mallorquí, a no ser qualque fill de funcionari o de militar, inintegrable de per si. Tanmateix, entre nosaltres hi havia bona amistat i tolerància, ningú es veia forçat a canviar de parla i el més natural era que parléssim aquella llengua que ens identificava plenament als qui pertanyíem a la mateixa tribu. Alguns de nosaltres ja ens havíem adonat de la nostra pertinença a aquest ramat que, malgrat tot, encara dura. Tanmateix, tots duem l’empremta del lloc de la nostra terra, les obvietats entre nosaltres eren prou naturals, evidents i abundoses.
En una d’aquelles passejades, ens comparegué un homenet, magre, poqueta cosa, malcarat i mostatxut i, sense dir-nos ni bon dia ni bon jorn, i amb una veu d’autoritat absoluta, categòrica i casernària, ens ordenà: Hablad en cristiano, coño¡ La cosa ens vingué molt de nou perquè fins aleshores a s’Institut tot es feia en castellà i, fins i tot, hi havia un camarada Bonet que explicava coses de la Falange, de les quals ningú en feia cas, però mai cap professor ens havia mostrat les dents com aquell xixisbec del Born. Alguns de nosaltres ja havíem trobat molt que dir a la situació que hi havia, però com que era tan natural a Mallorca que tothom anés pel món amb totes les precaucions, ningú motava en el nostre entorn i qui més qui manco duia lo bo amagat i passava com podia el seu contrabando. Vivíem amb una normalitat “mañosamente” imposada i prou efectiva, tot semblava com havia de ser, normal, natural, tranquil i endormiscat.
Amb tot, a partir d’aquella feta del Born, començàrem a rumiar més del que havíem rumiat fins aleshores i arribarem fins i tot a demanar-nos què volia dir allò de separatista, catalanista, mallorquinista... Moltes més qüestions posaren els nostres cervellets adolescents en el camí de la política. Ara pens que mai li podrem pagar a aquell militant de l’hegemonia espanyola el bé que ens féu a tots. Despertar d’un somni provocat per segons quina casta de dormissons és un bé i té un gran valor tant per a qui ja s’ha despertat com per a qui encara dorm.
En el meu cas, jo havia viscut en un context de silenci polític i familiar forçat, però les paraules a vegades hi són de més per a poder entendre o començar a entendre els fets de la vida.
Amb el temps he fet el meu camí i pot ser que hagi ajudat algú altre a fer el seu, però el que és ben cert és que he arribat a parar en unes opcions polítiques que la gent defineix com a nacionalistes i sempre m’ha fet no sé què sentir aquest terme, i si es referia a mi no em feia del tot content. Aquesta paraula la vaig començar a sentir dir quan els discursos dels guanyadors de la guerra civil: Las tropas nacionales han ocupado València, o Barcelona, o Bilbao, o Teruel. Se clausuró la ceremonia con el himno nacional y brazo en alto, la única nación es España.... Encara ara es procura que quedi clar que els únics que tenen dret a dir-se nacionalistes són els mateixos de sempre: els de por Dios y por la pàtria,
els de una sola lengua, una sola patria, una sola ley, una única bandera..., els del Imperio hacia Dios, els de la una, grande y libre, els d’una autoritat potent, absoluta i temible..., ¡ malauradament els de sempre. Però el cas és que aquest terme s’ha emprat prou malament i fins i tot en les altures segueix aquesta confusió semàntica. Fins i tot per a mi, de cada cop més em repugna aquesta qualificació de nacionalista, quan a més a més el discurs de l’ètica política també el condemna. Però el terme que correspon a aquests nacionalistes violents i agressius és el d’hegemonistes. O sigui que, a partir d’ara, si em diuen nacionalista no m’ho prendré com un insult, tot i que costarà molt fer entendre les coses, perquè els que han introduït aquest terme en el llenguatge polític són els que es vanten de comandar o d’haver comandat la resta dels humans, els nacionalistes agressius, els de les grans gestes, els sublims, els èpics, els que sotmeten els pobles per la força de les armes o de les estratagemes polítiques. Els qui hem rebut, i no comptam a l’hora de la veritat, sovint hem hagut d’organitzar la nostra resistència en forma de partit polític. Som els qui no volem fer res més que sobreviure i ser respectats en la pròpia dignitat, que és compatible amb la nostra identitat col·lectiva, però que no pretenem comandar a cal veïnat i ni de bon tros el volen fer desaparèixer. He d’admetre que som nacionalista però he estat sempre un resistent als nacionalistes agressius, els de la España una y grande. Som amant de la meva cultura i de la meva terra, som un resistent als hegemonistes que encara ara malden per continuar per sempre més com a hegemònics en aquest estat espanyol que no fou creat per Déu nostre senyor i que el composen persones amb identitats ètniques i nacionals prou diverses.[1]
[1] C. Ulises Moulines. Manifest nacionalista (Debat sobre una proposta de nacionalisme internacionalista) Rev. Idees nº13
