Tot se’n va en orris

Tothom té un passat i molts tenim un passat colonial, i també un present, que duim amb més o menys dignitat. La nostra cultura és una cultura que ha passat per la malla del colonialisme i acabam veient-la com ho han fet els colonitzadors, des del seu punt de vista. És això bo o dolent? És. Encara que molts ens hi rebel•lam i no ho acceptam. Seguim somiant en el nostru punt de vista: la nostra llengua és el món i també la nostra pàtria. O la nostra pàtria és la nostra infància. O la nostra llengua conforma el món, el crea, el dibuixa, el respira, el consumeix… I sempre, sempre, és i serà una llengua indígena. Perquè noltrus habitam en el país en el qual hem nat. Som indígenes!
Com ho són els ibos dels quals parla Chinua Achebe en aquest llibre. I també, també ens sembla que tot, Tot se’n va en orris. Que tot passa per ull! Que cada dia moren biblioteques senceres que parlen de noltrus i dels nostrus costums ancestrals, dels nostrus déus, dels nostrus menjars, dels nostrus amors secrets, dels caminois selvàtics que duen a les nostres platges ferides de mort, dels nostrus palaus reconvertits en residències de luxe per a estrangers d’alta volada o per als nostrus governants venuts i renegats. Tot se’n va en orris!
Talment com va passar al país dels ibos: arribaren uns blancs amb una xerrameca espiritual i la cosa va acabar amb centres comercials i jutjats. En fi, la cosa típicament colonial. Destruir per construir grans negocis neoliberals, amb fatxes dient el que és bo i el que és dolent per noltrus, per noltrus els indígenes.
I que consti que Achebe ho conta sense gens de nostàlgia, sense llagrimetes, sinó tot el contrari: més o manco el que va passar, novel•lat amb uns personatges creïbles i ben reals. Però sense cap concessió a la mirada enyoradissa. No, no dibuixa un paradís terrenal abans de l’arribada dels bàrbars del nord. No ho era. Dins Àfrica ja s’hi coava el bordell que seria després, i les matances, i les fams. El desgavell, en definitiva, de pallassos i monstres, com diria Sánchez Piñol molt més tard.
I molt més tard és ara, quan veim milers de pasteres carregades de negres encalçant la felicitat del capital. És un viatge molt semblant al dels segles XVIII o XIX: vaixells carregats de negres per a engreixar la maquinària econòmica d’uns pocs espavilats. Abans, però, els obligaven a pujar als vaixells; ara paguen per fer-ho. C’est la vie!

Miquel Flaquer
Bibliotecari del Golea

Chinua Achebe. Tot se’n va en orris. Barcelona: Edicions 62, 2000. Versió catalana de Bernat Puigtobella.