Topofília

    per Jaume Fuster

No sé si a vosaltres vos passa, però a mi sovint em manquen paraules, definicions exactes per a alguns sentiments particulars que no sé com expressar. A vegades arrib a creure que tals sentiments no tenen nom, que ningú no els ha batiat, fins que, un dia, algú més llegit que  jo em posa davant els ulls la concreció del concepte, i aquest pren una forma que, a més, una vegada descoberta, s’apareix plena de sentit.

D’aquests sentiments que dic, n’hi ha un que fins ara havia tengut mal d’agombolar en el llenguatge quotidià. Tot el que he dit i escrit al respecte, que no és poc, fins al present s’ha materialitzat per mitjà de circumloquis llargs i feixucs, com aquelles declaracions d’amor que acaben per avorrir l’estimat o l’estimada que en són receptors. Estic parlant del sentiment d’afecte per la terra que em va veure néixer, una experiència única, personal i inalienable, relativa als vincles entre jo –entre cada persona– i el lloc on visc, això és, les relaciones emotives y afectives que uneixen l’home amb un lloc determinat.

Va ser el passat dia 9 de maig que el professor Climent Picornell (DBalears) m’aplanà el camí i em va servir la forma precisa per a definir l’estat afectiu per la terra i el procés que ens hi ha menat. La paraula és topofília. Com bé recorda el professor Picornell a l’article titulat Topofília de Palma: territoris de la memòria, aquesta definició la va encunyar el geògraf xinès Yi-Fu Tuan, i, com tants d’altres neologismes, s’estructura a partir del termes grecs, en aquest cas topos, “lloc”, i el cultisme filia, usat normalment com a sufix per a indicar la inclinació apassionada que s’experimenta davant realitats determinades.

Em va semblar tan diàfana, aquesta expressió, tan afortunada, que el seu descobriment em va fer molt feliç. Precisament, dies abans de llegir l’article en qüestió, en un de les meves passejades pel camí de les Atzavares –per cert, hi ha molts més tamarells que pites– em vaig asseure una estona en un dels bancs de fusta de la mena de placeta que hi ha davant la casa “Orient”, de cara a la mar. Era un d’aquests dies lluminosos de maig, en què un oratjol tènue de llebeig feia molt plaent l’estada en aquell indret. Des del Faralló i la punta de Cala Gat fins als meus peus, passat per Cala Rajada, na Ferradura i Son Moll, vaig contemplar, una vegada més, aquella llenca de costa que he vist milers de vegades, i amb els ulls de la memòria en vaig veure un altre perfil no malmès per alguns edificis que tots sabem. I també una vegada més vaig veure la meva peripècia personal dibuixada en aquell paisatge, i per tant l’experiència indefugible d’assumir com a pròpies les nafres que entre tots hem infringit a aquesta terra. És a dir, topofília –paraula que aleshores encara no coneixia– com a capacitat de gaudir i de patir el paisatge que s’estima, de saber-lo part d’un mateix, d’experimentar un sentiment que va més enllà de l’experiència personal i s’arrapa a la memòria col·lectiva.

 

Aquest cap de fil, assegut davall un tamarell, em va dur a un altre, el de l’allau d’immigració que ha viscut Mallorca –també Capdepera i Cala Rajada–, en les últimes dècades. Segons la regidora Bover, que treballa entre d’altres coses per ajudar a la integració dels nouvinguts, resulta que en el nostre municipi, ara mateix, s’hi agombolen ciutadans de 65 països que parlen més de 50 idiomes distints, i al voltant del 35% de la població és immigrant, sense comptar els procedents de la resta de l’Estat espanyol. Sigui perquè han establert aquí una segona residència, sigui perquè hi han arribat empesos pel desig de millorar les seves expectatives econòmiques i socials, es tracta d’una realitat difícil de gestionar.

Aquesta massa de gent, n’estic segur, no comparteix la meva topofília, en relació a Mallorca. Ni encara que volguessin, els immigrants no poden compartir els meus sentiments. La seva relació amb aquesta terra és una altra, no en tenen memòria històrica, no els hi uneix cap lligam d’afecte, ni tan sols als de segona generació. Lligams de necessitat, potser sí, però no d’amor. Parlant de topos, la majoria fins i tot desconeix gran part de topònims, perquè els seus referents es troben a molts de quilòmetres de distància. Darrerament, amb gran alarma, he vist aparèixer versions toponímiques com Carregador, o Font de sa Cala, sense l’article corresponent, com si res, en una primera fase d’anorreament d’allò que és més mal d’enderrocar d’una llengua: els noms de llocs.

Aquí tornaré a Yi-Fu Tuan, del qual he mirat de saber-ne alguna cosa més des que vaig llegir l’article de C. Picornell. Tuan ha encunyat conceptes complementaris al de topofília, i n’hi ha un que em ve com anell al dit per a expressar la relació que sovint estableixen les persones amb aquesta terra quan hi arriben primera vegada, especialment si ho fan sense voluntat de permanència: el concepte és el de toponegligència. El geògraf xinès, en aquest cas, al·ludeix a la manca d’arrelament, d’estima i de compromís respecte de la terra on es viu. La toponegligència duu a considerar els llocs com a objectes, amb els quals només s’estableix una relació de consum o de contemplació superficial.

Aconseguir que aquell 35% del qual parlen les estadístiques –o més d’un 50%, segons com es facin els comptes–, vagin abandonant actituds toponegligents, actituds d’indiferència i de manca de compromís, i comencin a congriar sentiments de topofília, és una assignatura que hem d’aprovar entre tots, indígenes i  nouvinguts. Però –i no sóc tan ingenu que no ho vegi–, aquests sentiments  s’haurien de fer igualment extensius a molts de mallorquins de soca-rel, a molta gent amb un arbre genealògic que xucla la saba d’aquesta terra des de l’Edat Mitja, gent que tampoc demostra la més mínima afecció pel lloc dels seus avantpassat. I aquests, creieu-me, són els més perillosos. La gran destrossa l’hem feta bàsicament nosaltres mateixos, i a la terra l’hem venuda nosaltres.