David Triay 

Ja deveu saber que cercar l’origen de les paraules (allò que tècnicament es coneix com etimologia) pot arribar a ser un bon entreteniment, a banda de proporcionar material per amenitzar qualsevol sobretaula i així no haver de parlar (més) de futbol, de política local o del festival d’Eurovisión. El cas de la paraula xandall (pronunciat a Mallorca a la castellana, «es xándal») n’és un bon exemple, ja que té una etimologia curiosa. Es veu que xandall és una deformació del francès marchand d’ails que és el nom que rebien els que venien alls («mercaders d’alls») i, per extensió, tots els placers del mercat de verdures de les Halles a París. A finals del segle XIX aquests placers duien un tipus de jersei de llana de coll amunt, molt còmode, a vegades sense mànigues (per facilitar la feina). Idò, aquest jersei va acabar prenent el nom de qui el portava, (mar)chandail (aquest procés de transferència de significat s’anomena metonímia). Com que aquesta peça de vestir devia ser ben còmoda, es va estendre el seu ús i el seu nom: el portaven els ciclistes fins a mitjan segle XX i els soldats francesos a les trinxeres de la 1ª guerra mundial. A partir dels anys 50 (després d’afegir al jersei uns calçons que hi combinassin) es popularitza massivament i arreu com a peça esportiva, amb el nom que ja tenia l’antic jersei dels placers parisencs (evidentment a qualque moment de la història es va abandonar la llana i es comencen a emprar altres teixits). La paraula francesa chandail entra a les nostres llengües i diccionaris, sobretot, a partir dels anys 80 (amb les adaptacions ortogràfiques pròpies de cada llengua).

Aquests dies pensava en l’origen del xandall arran de la lectura d’un article al butlletí puntoycoma que publiquen trimestralment els traductors que treballen a la seu central de la Unió Europea^[1]. En l’article en qüestió l’autor repassa, i també critica obertament, un fenomen que s’ha posat de moda el darrers anys: escollir quina ha estat, segons algunes institucions o persones, la «paraula de l’any». Molt sovint la paraula triada ho és per un fet anecdòtic que les xarxes i els mitjans s’han encarregat de popularitzar. És el cas de la paraula anglesa demure que ha estat escollida per un grapat de llengües com a paraula de l’any 2024, a causa d’un vídeo d’un personatge que es veu que és un influenciador amb milions de seguidors. Si teniu curiositat, tot i que em sembla que se n’ha parlat arreu, en català la paraula escollida ha estat DANA (ja ho sabeu l’acrònim de Depressió Aïllada en Nivells Alts). Molts sovint aquestes «paraules de l’any» són neologismes, és a dir paraules de nova creació, però no és estrany que siguin paraules existents però que s’empren amb un matís diferent; és el cas del demure de què parlàvem: fins ara significava alguna cosa semblant a «modest, discret»; ara sembla que qualifica el que és «discret però alhora refinat, sofisticat i respectuós» (ehem!). Conten que d’aquesta manera es pentina i maquilla el/la tiktoker que l’ha posat de moda. Com podeu suposar, la trivialitat i la inconsistència de les paraules triades fa que molt sovint no arribin a consolidar-se ni a perdurar en el temps. Tot és ben volàtil (o líquid que deia aquell) en el món actual.

En canvi, fa un parell d’anys el filòleg i traductor Pau Vidal va crear un neologisme, a partir del xandall de què hem parlat més amunt, que encara no entenc perquè no ha arrelat, no s’empra més sovint i no ha estat premiat amb un d’aquests reconeixements de «paraula de l’any» («de l’època», hauria de ser!): el mot en qüestió és enxandallament^[2]. I a què dona nom la paraula? Idò, en Pau Vidal l’empra per referir-se al que alguns anomenen «mutació bàrbara» dels valors vigents fins no fa gaire, que han quedat enrere sepultats per una onada, mescla de mal gust i menfotisme (és per això que és tan pertinent la metàfora del triomf del xandall com a peça de roba que s’empra per tot i en totes ocasions: aquests ullets meus n’han vist a qualque funeral!). El llistat de símptomes de l’enxandallament que ens envolta és prou eloqüent: el menyspreu pel pensament abstracte i elaborat, substituït per l’eslògan i la piulada; la cursileria, la uniformització que fa vendre més; les franquícies, les grans cadenes d’aliments iguals a tot arreu; la vulgarització de les formes en públic, la roba d’esport, les vambes cridaneres o les xancletes de piscina amb calcetins; la falta de respecte i l’exigència de drets improvisats; el trap i el regató, la rima sense rima; la proliferació de corets i emoticones a betzef; l’exhibició de misèries personals i col·lectives per televisor i per les xarxes; la reaparició de l’autoritarisme i la falta de principis; la ignorància ostentada. L’enxandallament del món també és parlar pel mòbil allà on està prohibit (o ho hauria d’estar), posar-hi música a tota castanya a qualsevol lloc (al transport públic, al carrer o a la platja solitària), la mala educació com a bandera de rebel·lió i els crits, escopir a qualsevol lloc. És l’augment del to de veu, la mort de la ironia, la suplantació de la comprensió lectora per comprensió d’emojis. És, per acabar (bé, la llista la podeu allargar tant com vulgueu), la substitució lingüística, el menyspreu pels codis bàsics de la nostra llengua i la dramàtica reducció del vocabulari.

Diuen que en una ocasió els dos famosos escriptors grecs Kazantzakis i Sikelianós, mentre passejaven per la regió d’Esparta, van voler conèixer el nom d’una flor estranya que els havia cridat l’atenció. Ningú els va poder ajudar perquè el nom de la flor només el coneixia un pagès que havia mort feia poc. Kazantzakis va escriure que en aquell moment «el cor se’ns va congelar. Sentíem que havia mort una paraula». Tal vegada, en compte de cercar paraules noves o adaptar-ne d’estrangeres, podríem cuidar, recuperar, emprar i incorporar al nostre lèxic particular aquelles paraules que estan a punt de desaparèixer de la nostra memòria col·lectiva.

En fi, ja deveu saber que enguany s’extingiran un grapat de llengües del món, plenes de records, amors, odis i enyorances. Segurament pocs seran els que lamentaran aquestes desaparicions: les paraules perdudes mai seran paraules famoses. 

[1] https://op.europa.eu/webpub/dgt/puntoycoma/documents/pyc_184_es.pdf

[2] A aquest article hi trobareu la gènesi del mot. https://www.vilaweb.cat/noticies/ultims-nadals/ Posteriorment, Pau Vidal n’ha arribat a publicar un llibre: L’enxadallament del món. Una crònica desenganyada de la fi de l’espècie. Viena Editorial. 2022.