Cada una de les illes de les Balears (i fins i tot cada poble) té les seves pròpies variants dialectals fonètiques, lèxiques i morfosintàctiques. Una de les diferències fonètiques més destacades és la pronunciació de la o àtona com a una u. A Menorca, Eivissa i Formentera, així com a la resta de parlars del català oriental, la o àtona (de lloguer, foscor o pomera, per exemple) es pronuncia u. En canvi, a Mallorca, excepte a la vall de Sóller, es conserva la o àtona sense tancar-la en u. Llavors, per què deim J[u]an en lloc de J[o]an? Idò perquè en determinats casos sí que es fa aquest canvi de o a u.

 Hi ha paraules que tradicionalment s’han pronunciat amb u: cobert, Joan, estofat, Josep, ovella, mon (possessiu), obert, ho (quan el pronom va tot sol davant el verb), entre d’altres. També és el cas de paraules que tenen una síl·laba amb o àtona seguida d’una síl·laba tònica amb i: acollir, afavorir, bocí, complir, conill, cosí, dimonió, enfosquir, empobrir, escopir, florir, mallorquí, menorquí, molí, morir, obrir, omplir podrir, política, postís, molí, rostir, sortir, tossir, violí, formiga, convidat... Aquesta pronunciació és adequada en tots el registres, però a l’hora d’escriure, sempre ho hem de fer amb o.

Aquest és el cas de la o àtona. El que no és adequat en els registres formals és la pronunciació com a o de la u àtona. Així, cal articular amb u les paraules següents: ajupir, bullir, curiós, estudiar, fugir, humitat, municipal, muntar, muntanya, subornar, etc.

També s’ha d’anar amb compte amb els verbs poder i voler. Totes les formes s’escriuen (i pronuncien) amb o, excepte la primera persona del present d’indicatiu (vull, puc) i totes les formes del present de subjuntiu (pugui/vulgui, puguis/vulguis, pugui/vulgui, puguem/vulguem, pugueu/vulgueu, puguin/vulguin).

Ens acomiadam fins al mes de setembre. Esperam que llavors vulgueu seguir llegint els nostres consells sobre llengua!