ENTROPIA ALS ANYS 70

A hores d’ara la lectora pensarà que a la dècada dels 70 del segle XX començà el mon, òbviament es tracta d’un efecte òptic que aquí fomentam, puix a l’any 1971 es publicà un llibre decisiu en el camp de l’economia al entroncar-la amb la biologia i la termodinàmica. La importància  d’aquesta obra és impossible d’exagerar i el seu desconeixement s’afegeix a les causes de la servitud voluntària de La Boëtie, a qui fa uns anys vaig voler visitar i fer m’he retratar davant ca seva.

Aquesta obra posa les bases de l’Economia Ecològica sustentada en una epistemologia que l’embaula amb la biologia i la termodinàmica deixant enrere a les economies convencionals (capitalista i marxista) ancorades en la física mecànica. La economia ara és vista com un sub-sistema del sistema de la biosfera, obrint-se un nou ventall d’interpretacions dels processos econòmics.

Per la termodinàmica sabem que la matèria-energia es conserva, per tant en les activitats econòmiques dels homes no es produeix ni es consumeix matèria-energia sinó que la transforma passant d’esser disponible (baixa entropia) a no disponible (alta entropia).

Les conseqüències que s’extreuen son que el procés de degradació de la matèria-energia segueix la fletxa del temps i per tant és irreversible. La vida en totes les seves manifestacions, entre les quals les activitats econòmiques, estan subjectes a les restriccions que imposen les lleis de la termodinàmica. Per contra, les economies acadèmiques  treballant amb un  flux circular producció-consum que volta indefinidament, seguint el model de la física mecànica, tenen dificultats per  incorporar als models econòmics la problemàtica de la finitud dels materials i energies dipositades al subsòl terraqui.

Tot bitxo vivent necessita de baixa entropia per assegurar-se l’existència. Un punt d’inflexió en l’evolució de l’homínid va esser l’ús d’instruments exosomàtics que introduïren el conflicte social i l’addicció als mateixos, fent que la supervivència de l’espècie passes a ser  bio-econòmica. A partir de la Revolució Industrial s’aconsegueix extreure de la natura matèria-energia disponible en grans quantitats i, conseqüentment expulsar matèria-energia degradada a la natura en forma de contaminació, escalfament de l’atmosfera i materials no reciclables.

Amb l’economia ecològica es reformulen i introdueixen nous conceptes que la distingeixen de la convencional. Important és la distinció entre fluxos i estocs. Instruments endosomàtics i exosomàtics. La apreciació dels límits dels avenços tècnics a la llum de la llei de l’entropia fulmina la progressista creença en els rendiments marginals infinitament creixents de la tecnologia. Relativitza la utilitat dels models aritmofórmics enfront dels conceptes dialèctics. Crítica de la noció del temps com a successió lineal de “moments” sense duració, relativitzant l’ús dels models dinàmics dels economistes. Comptabilitat termodinàmica.Etc.

L’entropia fa de l’economia vertaderament una ciència lúgubre, l’autor ho resumeix en una metàfora esplèndida: “...cada vegada que produïm un Cadillac ho fem a costa de reduir el nombre de vides humanes futures”.

Tot plegat està molt allunyat de la realitat objectarà, amb raó, la lectora. La qüestió és que les conductes humanes se guien pels postulats de la economia ortodoxa, mentre els efectes nocius de l’activitat econòmica no deixen d’augmentar i afectar la salut i el pervenir de l’home en el planeta. Déu ens alliberi d’un ja està fet, Déu faci que mai hàgim de recorre a l’economia dels heterodoxes.

 Follau, follau
que el mon s’acaba!