Dalí creia que l’estació de trens de Perpinyà

era el centre del món. Per a nosaltres, gabellins,

són les places de l’Orient i la dels Pins, entrellaçades

en germanor i en l’espant de tot el que aquí

hem viscut i encara viurem. Epidèmies i processons,

vicaris i guàrdies civils, oli de ricinu i flamenco-shows,

falangistes i republicans, vencedors i vençuts,

hotelers i picadors i mestres represaliats i, sobre tot,

pobresa molta, ara i ahir, i, de segur per tota l’eternitat,

els mateixos cacics. Però també són gabellins

gats i poetes, tant de bo, fadrines velles i dones

de pits ben alts, joves enamorats i la tristesa antiga

de la gent gran, els darrers pagesos i els picapedrers,

els qui fan llata i els forasters que ja són gent nostra,

i els mariners que cada matinada surten a cercar el darrer blau.

 

 

I tots noltrus cavalcant l’onada verda que ens du

del castell a Paradella sobre una mar on es veu,

com en somnis, una Cala Rajada encara marinera,

plena de poetes, filòsofs i artistes..., fondes i forns il·lusionistes...

viatgers i contrabandistes que trafiquen per poder viure la seva vida,

i tots ells, des dels poetes als contrabandistes, i més encara,

somien, sempre, en una altra sortida de sol talment aquella

en què varen creure que sí, que havien arribat a tocar amb els dits

un trosset, un bocí, del Paradís que uns déus generosos

els havien dibuixat més enllà de l’horitzó,

on hi havia unes platges enormes que els esperaven

per poder sempre tornar a començar aquest viatge

amb barques d’aire que també permeten volar.

 

 

I per creure i somiar els somnis dels poetes, nosaltres, gabellins,

de Vila Nova, de Vila Roja, de sa Mesquida o Son Pocapalla,

de Son Moll i sa Pedruscada i d’una Cala Rajada que fa gust de sal,

hem edificat els mites més domèstics i assequibles,

llegendes a l’abast, de transparent senzillesa.

Històries de la història, històries sense història,

des d’on transitar per un present amb mil rostres i encarar

un futur sense cara. Reis de rondalla, gegants amb clapers,

boires misterioses, hipnòtiques paradelles,

castells que no són castells, naufragis en blanc i negre...

I aquí som, escrivint encara cròniques per als nostres nets,

narracions de plagues arribades d’orient

per a engrandir el nostre llegendari, el parteni

que demà serà cantant per un grup de joves donzelles

gabellines.