La descoberta del paisatge costaner (Part I)


foto Joan Sans

 

A mitjan segle XIX el desenvolupament industrial de les ciutats provocà grans canvis en la distribució de la població europea. Mentre l'espai rural es despoblava la gent s'amuntegava a les grans zones urbanes cridada per les ofertes de treball en el comerç i la indústria. S'havia iniciat el trànsit cap a un altre model de societat. Aquells que s'ho podien permetre cercaven paisatges desconeguts, exòtics i engrescadors; iniciant el camí contrari al de la gent obrera, bastint segones residències a zones privilegiades situades als afores de les ciutats, a la muntanya o a la vorera de mar o d'un llac. En pocs decennis la vorera de mar passà de ser malsana, inhòspita i perillosa a ser un indret atractiu, saludable i especialment recomanable.

Aquell procés de redescobriment del paisatge, contemplat des d'una visió romàntica, ens arribà des de França, passant per Catalunya. El naturalista alemany Herman A. Pagenstecher en el seu viatge entre Heilderberg i Mallorca, realitzat l'any 1865, explica que a Cette, al sud de França, s'hi reunien a l'estiu entre vint i trenta mil visitants per prendre els banys (1).

Aquella renovació cultural arribà a Mallorca. Inicialment sacsejà Palma, però s'estengué per diversos indrets de la costa illenca. Així descriu l'arxiduc Lluís Salvador, entorn a l'any 1875, el nou barri d'El Terreno: L'excel·lent carretera d'Andratx travessa ben per enmig tota la localitat d'El Terreno, que vista des de la mar  pareix una ciutat petita amb les seves cases pintades de blanc, groc i blau. Recentment alguns senyors rics han construït cases importants. Un corrent d'aire fresc domina la població, principalment a l'estiu, quan hi bufa una brisa delectant; els palmesans tenen predilecció per aquesta part de les afores de la ciutat. No fa gaire temps s'intentà introduir una certa vida de balneari. Els diumenges d'estiu una gentada hi acudeix. El sentit devot dels mallorquins s'ha activat i el 1870 començaren a bastir una església costejada amb les almoines dels residents; està dedicada a la Mare de Déu de la Salut (2). Per a l'Arxiduc el concepte de paisatge anava més enllà del que hom pot visualitzar; incloïa la frescor de la brisa marina, la immensitat de la mar o de la muntanya i tot allò capaç de crear emocions i renovar l'ànim.

L'Arxiduc fou un gran i primerenc enamorat del paisatge illenc. El gener de 1872 comprà la possessió de Miramar i la convertí en un gran jardí romàntic; hi bastí jardins, miradors, capelles, pedrissos, marjades, camins i plantà moltíssims garrovers i oliveres, tot amb la finalitat de millorar la natura i afavorir la contemplació de la mar. A Somni d'estiu ran de mar explica aquell paisatge idil·lic de Miramar (3).

  

El procés de descobriment i urbanització de la vorera de mar arribà a Cala Rajada a partir de l'any 1885. Set anys abans Miquel Garau Terrasa Climentó entrà a l'ajuntament un plànol sol·licitant permís per vendre solars a banda i banda del camí del far i a l'indret de la platja que els pescadors utilitzaven per varar les seves barques. L'estiu següent era Jaume Servera Lliteres qui sol·licitava permís per parcel·lar uns terrenys de la seva propietat situats a Ses Roges, seguint el camí del far i a tocar de Can Climentó. Cap dels projectes va tenir èxit; el primer es modificà i el segon caigué en l'oblit.

Tot i això l'interès pel paisatge marítim de cada vegada engrescava més. Un dels  pintors mallorquins que s'interessà pel paisatge costaner fou Antoni Ribas Oliver (1845-1911). Professor de paisatge i perspectiva pintà temes marins des d'una visió realista. Interessat pels efectes de la llum i el color, evolucionà cap a una paleta cada vegada més càlida. Diria que com més interessava la mar més s'omplia de llum i color. A finals de segle els seus paisatges marins aconseguiren una gran acceptació (4).

 

El propietari de la possessió de El Terreno havia iniciat la venda de solars l'any 1859: parcel·là el terreny seguint l'esquema urbanístic tradicional; és a dir, seguint el traçat d'una carretera important, en aquest cas la que enllaçava Palma i Andratx. Era un model senzill amb el qual no s'havien d'obrir nous vials i, per tant, estalviaven terreny i despeses econòmiques.

A Cala Rajada succeí que els solars que es venien dins Can Climentó complien amb allò previst en el plànol aprovat per l'Ajuntament i traçat pel mestre d'obres Mateu Bauçà; a Ses Roges, en canvi, cada propietari aixecà la seva residència estiuenca seguint el seu caprici, és a dir, el desig de contemplar la mar i veure des de casa les sortides de sol (5).

Ja en els inicis de la urbanització de Cala Rajada es desenvoluparen dos models: aquell que seguia el sistema tradicional, agrupant les cases a banda i banda de la carretera del far, i un altre on les residències d'estiueig s'edificaven d'acord amb la conveniència dels propietaris. Amb els anys aquest segon model ens abocarà, lentament i inevitablement, a la construcció del passeig marítim, cosa que inicialment no estava prevista. 

 


Josep Terrassa/ Cap Vermell


.....................................................................................................................................................................................................

[1]
Pagenstecher M. A. La isla de Mallorca. Reseña de un viaje. El Drac editorial. Palma. 1989

2Die Balearen. Llibre tercer dedicat a Palma.

3Cañellas Serrano, Nicolau S. El paisatge de l'Arxiduc. Institut d'Estudis Baleàrics. 1997.

4Pardo, José M. Antoni Ribas Oliver  Gran Enciclopèdia de la Pintura i l'Escultura a les Balears. Promomallorca. 1996

5Massanet, Antoni J. Vida i costums a Capdepera. Edicions Documenta Balear. 2009