No passa molt sovint que un escriptor faci profecies sobre la seva posteritat. Normalment, els professionals de la ploma cerquen, per damunt de tot, el que podríem anomenar l'èxit immediat: esser llegits tot d'una, i molt. En canvi, pensen molt poc en el futur, o bé donen per fet que aquest futur els serà fidel, com un correlat de la "glòria" que esperen guanyar. Tot això, per descomptat, no passa d'una pura il·lusió personal, que a vegades és una vertadera il·lusió òptica, emperò així funciona el món de la literatura.

Tot i així, és molt temptador veure els llibres com veiem les noves tecnologies, pensant que necessitam tenir el darrer del mercat, la versió més actualitzada. Emperò que una novel·la sigui nova no vol dir que sigui bona: de fet, amb un ritme de publicació d'una novel·la cada tres minuts (llevat dels diumenges), en realitat les probabilitats que sigui bona són prou reduïdes. És molt millor esperar a veure si un llibre resisteix el pas del temps i, mentrestant, llegir-ne un que ja t'hagi demostrat que mereix l'esforç. I és que la relectura és un art oblidat, i podria dir-se que és inclús més important que l'acte de llegir per primera vegada.

A vegades, una novel·la funciona només en el pla de la trama. En aquests casos, l'experiència de la segona lectura serà una versió descafeïnada de la primera. Les millors novel·les, així i tot, conversen amb els lectors en molts de plans que passam per alt, amb les presses per a esbrinar allò que passa a la història. Amb una segona lectura ens asseguram que aquests altres aspectes no se'ns esvaeixin. El fet de no estar ja tan encegats pels que, podrem apreciar els com i els perquè. Serà més probable, per exemple, que percebem la feixuga prefiguració de certs esdeveniments abans que passin, o que riguem amb l'autor/a al veure com un personatge s'enganya a si mateix i com l'autor ens va enganyar a nosaltres la primera vegada. Serà més bo de fer que, per quan arribem al final, tenguem una idea més palesa de la filosofia que rau a l'obra. I sens dubte estarem més atents a l'habiliat de l'autor per a dirigir la trama, que s'ha amagat, que ens ha revelat, i a les formes amb què ha emprat el llenguatge, els diàlegs, els assumptes i les imatges per a crear l'atmosfera, el ritme i el to.

Podem convertir la relectura d'un llibre que estimam, o que admiram en especial, en un ritual que duguem a terme, per exemple, cada cinc anys i amb el qual celebrem el pas del temps de la nostra vida, cosa que ens ajudarà a veure en què hem canviat i en què seguim igual. No aneu sempre darrere allò nou. Com les millors amistats, les millors novel·les encara milloren amb els anys... Emperò, tot i així, ens ha agradat moltíssim el llibre, ens hem fet amics dels personatges, hem devorat el llibre, hem somiat amb el llibre, hem trobat a faltar el llibre, hem plorat amb el llibre, hem llançat el llibre a l'altre costat de l'habitació, hem desaparegut del món de defora del llibre..., i ara estam a punt d'empassar-nos el llibre. Tots hem passat per això: és un moment horrible i esgarrifós. Però no desesperem: no tenim per què deixar el món del llibre. Tot d'una que l'hàgim llegit, posem-nos a llegir material relacionat amb el llibre: ressenyes, crítica literària, blogs, tot el que trobem. Vegem la pel·lícula basada en el llibre. Llegim el llibre en un altra idioma, o en un altra traducció. I després, a la fi, tornem a llegir el llibre. Els millors llibres, escrits pels millors autors, soporten múltiples relectures al llarg d'una vida, i de fet cada vegada que es llegeixen ofereixen majors recompenses. D'aquesta forma, mai acabarem el llibre. Ens convertirem en el llibre i el llibre es convertirà en una part de nosaltres. No hem arribat al final. De fet, no hem fet més que començar.

Confessió: jo, personalment, he llegit vuit vegades el llibre "El quinto dia", de Frank Schätzing (2004), de més de mil pàgines. I encara ho tornaria fer...