Aquest acabatall del primer segle de la seva vida fou, per a ell, tota una sorpresa – ens comentava en Pere, fa uns dies, quan vàrem coincidir al PAC sanitari, per un petit constipat que arrossegava.
– No havia entrat mai a les voltes de can Creu d’Inca, de l'Ajuntament. I, haver-ho de fer per poder celebrar aquest centenari m’omplí de satisfacció. De sobte, enrevoltat de la gent que em va honorar aquell capvespre, em vengué al cap un caramull de records, sobre la meva família: els meus pares , la germana monja Àngela , l’altra germana Margalida, de quasi 103 anys , que viu a la Península, i de tot un seguit d’amics i veïnats del carrer d’es Port que ja no hi son.
Quan passàvem caminant per devora la casa de qui fou metge del poble, don Joan Moll (actual restaurant Cassandra), on en Pere, de jove, va treballar, els seus ulls se li humitejaren.
– De vegades he pensat que la bona salut que sempre m’ha acompanyat provè d’aquell temps en què em vaig relacionar amb el metge Moll, trescant per dins les voltes d’aquella casa que, més tard, fou vivenda d’un altre metge molt apreciat, don Gabriel Bibiloni. A la festa que em reteren hi va assistir la presidenta del Govern, Francina Armengol, que em va fer saber que la seva professió és la de farmacèutica. Mès motiu, idò, per sentirme pletòric de salut (a pesar del refredament que duc aquests dies) – explica, amb el seu proverbial humor, el nostre entrevistat.
Per a Pedro Canoves, com el coneixem els gabellins, anar a peu al Far, des de Capdepera (mès de 10 quilòmetres, anar i tornar i, tal volta, feïm curt); o dur el cotxe a reparar a un mecànic amic seu d’Artà , retornant a casa a peu, fins l’endemà, i partir de bell nou -- cametes me valguin – a cercar el vehícle, als 95 anys i busques, fou quelcom habitual en ell. Diàriament, això sí, recorre la distància entre Capdepera y Cala Rajada, es passeja pel moll i altres indrets, es topa amb coneguts i conversa d’aquells temps de la guerra i dels set anys de servei militar. Sempre, per a qui no el coneix, en Pedro, amb esponerós bigoti, sembla talment un oficial de l'exèrcit: fort, primatxol i de figura vigorosa. Li agrada fer recordança dels seus anys de maresser als Provensals o a na Blanca, tambè picapedrer i home de confiança, d’amistat, juntament amb el seu pare Biel, de mestre Tomeu Melis “Saletes” a l’època de l’empresa de camions al garatge de ses Pedreres (actualment vivenda del carrer Jaume III de Capdepera).
– No tenc prou paraules d'agraïment per la Coral que va cantar a la meva festa. Saps que hi canten de bé! Vaig passar molt de gust! Ni tampoc pel refresc oferit per l’Ajuntament (un poc massa per a la meva persona, vaig trobar! I gràcies pels obsequis rebuts dels assistents. Ja sabeu que jo visc sol a ca meva, no tenc gaire família, i la que em resta, la meva germana i les nebodes – una d’elles venguè a la festa, ja que l’altra ha de tenir cura de na Margalida, la meva germana, que ha de complir 103 anys – viuen lluny. Em vaig sentir molt reconfortat, com si tots fossin familiars…
Podríem allargar-nos a pler sobre les vivències d'en Pedro Orpí Juan, ja que tota la seva vida (i ho diu ell mateix) ha estat una extraordinària aventura. Malgrat els durs anys viscuts, mai li han mancat la fortalesa i les extraordinàries ganes de viure al descendent de qui va posar nom a la coneguda “Coma d’en Canoves”, lloc emblemàtic de Capdepera.
