inici

Cap Vermell

Introducció a l'Evangeli de Joan (II)

La contemplació del misteri

 


Quan ens arriba la llum del món de Déu, la nostra natura sent la seva pobresa. El misteri s’acosta i l’home no té resposta apropiada. Acostumat a trepitjar terra allà on el Creador el va posar com a rei,  resta perdut i aturdit sense entendre. La seva inèrcia per entendre, pensar i formular el condueix a intentar el mateix amb Déu, però aviat se n’adona que s’imposa un silenci profund i una espera. Hem de deposar totes les defenses i tots els instruments de domini. Davant Déu un no s’ha de retre.

Aquestes paraules intenten descriure una experiència que podriem qualificar d’inefable si aquest terme no em semblàs una mica pretencios. Perque la voluntat del Pare primer s’acompleix i després es reflexiona. Es a dir, aquestes reflexions pretenen una cosa impossible, transmetre d’alguna manera el que es coneix de veritat tan sols per experiència personal.

Tota rendició és dolorosa perquè suposa renúncia a una propietat. La rendicio davant Déu la qualificam d’alliberadora, però només s’enten així quan ha passat del tot; mentres l’operació quirúrgica dura se sent més el dolor que el guariment. Davant el misteri dels camins de Déu i de la seva presència, l’home, que sap que li ha arribat la salvació, sent com una ofensa la invasió de Déu. És quelcom semblant a una violació de morada, la qual cosa fa el qui reconeixem té tot el dret de fer-la, encara que també veim que ens fa mal.

La venguda de Déu es pot comparar a un quiròfan, concretament a una anestesia completa. És una aturada en el cervell que deixa en suspens totes les normes de conducta, cosa que no deixa d’esser molt violenta.

La venguda de Déu també és la imposició d’un nou codi de circulació. En endavant les coses funcionaran per uns altres camins en els seus nivells més profunds. Quelcom semblant al fet que mentres passejassim gojosament per un bosc hermós fossim induïts a contemplar el que succeeix a dins les llodrigueres, les velles soques corcades, baix el llit del riu, a dins les coves profundes... Déu apareix en una altra òrbita, amb un altre llenguatge, amb un altre programa.

L’home davant el misteri és impotent i calla. Però és important que no retrocedeixi i que sigui valent, com Job. La valentia en aquest punt es diu recerca i lluita, com Jacob amb l’àngel durant la nit.

Afortunadament, la nostra semblança amb Déu ens deixa una finestra oberta des de la qual podem intuir un camí que avança cap el misteri en el seu cimal. Som d’alguna manera divins en l’arrel del nostre esser més profund. La nostra capacitat d’experimentar és sublim, i per ella ens acostam a la divinitat. El nostre esser és vida en creixement damunt les dues rodes de l’estimació i de l’entendre; per ambdues “rodes” la nostra capacitat d’enriquiment és pràcticament infinita. D’aquesta manera, Déu hi cap, encara que no arribi mai a esser nostre del tot.

Quant més clara és la visió de la glòria de Déu, més balbucient es torna el nostre llenguatge. En una primera etapa és molt menys que balbuceig, li podriem dir confusió. El mateix ens passa amb el sol quan el miran de front: ens enlluerna i cega. Cauen esquemes i valors. Se sent pobresa, naufragi i soledat. Els interrogants se succeeixen de vegades amb dolor ; no hi ha respostes, al menys de moment.

No hi ha nit sense estrelles, o al menys un vent més o menys suau que ens indiqui una direcció. Hem de saber esperar pregant. Vendra l’albada.

Quan els primers llums guaiten això no vol dir que ja arriba la solució. Tal vegada augmenti el desconcert, perquè per enderrocar una vivenda no és suficient un detonant fort; desprès hem d’eliminar els enderrocs, que solen esser molts més dels que creiem.

Déu sempre se’ns acosta en profunditat, fa tombar les nostres muralles de denfensa i ens obre a la llibertat. Tal vegada no sabiem fins a quin punt ens haviem preparat i ell ens ho fa veure.

La novetat del paisatge ens hauria d’excitar la curiositat de viatgers, però, en canvi, provoca de vegades la sensació d’intempèrie. Ens costa confiar. Preferim el que és conegut, encara que siguin olles de misèria, com els va passar als israelites en el desert.

Emperò l’albada creix perquè Déu avança segur per l’impuls del seu amor cap a nosaltres. no escolta les nostres enyorances ni raquitismes. El temps i la  gràcia de Déu il.luminen tot el procés, i el que iniciament semblava una violenta i injusta invasió de la ciutat, es va manifestant com una meravellosa epifania de Déu que ve per salvar amb tot el seu poder i la seva misericòrdia. Els himnes de lloança es deixen sentir enmig de les ruïnes.

Des d’aquesta pregària cantada es va formant un vocabulari carregat de sentit poètic. És l’obra de Déu, captada ja d’alguna manera per l’home, que passa a formar part del llenguatge humà, com a començament d’una nova encarnació de la Paraula. És l’Esperit el qui aleteja per damunt la pobresa i la confusió, inspirant vida i articulant el pla de Déu.

Com el joglar canta per donar sortida la seva interioritat, malgrat la gent no sigui capaç d’entendre la seva vida, de la mateixa manera l’home necesita donar sortida a la vida que comença a tenir efervescència a dins seu. Més que donar-se a entendre, necessita alleugerar la seva càrrega interior.

Potser la  gent no els entengui del tot, però els joglars s’entenen entre ells. S’expressen tots amb música, sospirs, llàgrimes, poesies, silencis i cants indefinits. Aquesta comunitat expressiva respòn a una proximitat espiritual que els posa en sintonia. D’aquesta manera sorgeixen famílies de cantors pelegrins que, mentres dura el seu pas per un món complicat i que s’arrossega, mantenen la perspectiva i el rumb d’una altra ciutat a la qual uns altres valors superiors reuneixen les persones, amb la vista posada en uns altres ideals.

Jesús va esser una mena de joglar del Pare que va aterrar damunt aquest planeta egoísta i va entonar un cant a l’amor i a l’Esperit que el va portar a mil peripècies, tant positives com negatives, que li varen dur a la creu enmig de sospirs i crits, fins a aconseguir la seva intenció victoriosament amb el meravellós crit de Pasqua a l’albada d’un nou món.

Darrera ell van sorgint caminants aventurers als quals arriba el contagi d’aquesta malaltia. En el seu nom creuen en l’amor, en la pobresa, en la força del que és dèbil i van cantant pel món els seus crits i sospirs, de poble en poble, deixant a cada cantó el seu testimoni del Regnat de Déu. És normal que el món els preni per bojos, com va fer la seva família amb Jesús. Gràcies a aquests bojos el nostre món pot creure encara en l’esperança.

El pitjor d’aquests joglars és que ells mateixos viuran sempre amb el dubte de si és veritat que són bojos, com els hi diu el món. Però encara dubtant, no deixaran de cantar, fins i tot els seus propis dubtes. I mentre els seus propis cants no desapareixin podrem continuar caminant fins a la nova ciutat.


 Llorenç Tous

  

Foto del mes

CAP VERMELL INFORMA

Cap Vermell és membre 
fundador de l'Associació de 
Premsa Forana de Mallorca


Amb els nostres mitjans:







Horaris C E Escolar