inici

Cap Vermell

Contadors d'històries /10/

Un gabellí al creuer "Baleares" : Tomeu Terrassa











Antoni Flaquer “Coix”/ Bartomeu Melis “Meyme”

 

 

 

– ”Batabum! , semblava que tot feia ull, la primera explosió fou tremenda, semblava talment que ens n'anàvem a fons, les altres canonades ja no foren tan grosses. En aquells instants, l’oficial de comandament, pistola en mà, digué: Que no es mogui ningú fins contraordre. Passats uns minuts, veient que estàvem incomunicats, diguè: Salvi’s qui pugui, endavant! I vàrem haver de pujar per una estreta escotilla. Estava a punt d’abandonar el “Baleares” quan un company, un tal Mateu Vives, un home molt alt que no sabia nedar, amb els braços alçats, em pregà ”Terrassa, salva'm!", just en el moment en què el vaixell començà a enfonsar-se, i no vaig poder fer res per ell. Com què, a la teoria, ens havien dit que en aquests casos ens havíem d’allunyar del  vaixell, ja que aquest, en enfonsar-se, ho engolia tot, em vaig disposar a abandonar-lo. El vaixell es trobava molt empinat, s’havia desfet una àncora i la cadena arribava quasi a baix, de manera que m'hi vaig aferrar i vaig partir a nedar tot d'una vaig arribar a l’aigua. I ho vaig fer tal qual anava vestit, amb sabates i tot, i amb la cartera que por-tava a la  camisa, on hi havia un parell de fotografies del buc impregnades de petroli. Vaig estar flotant, aferrat a uns pals, fins que em vaig decidir a partir cap als vaixells de salvament, sortejant les taques de petroli amb perill d’incendiar-se, malgrat trobar-nos  molt lluny,  una hora i mitja dins l’aigua i remant amb braços i cames (d’aquí, sempre ho he pensat, les ”cames xengues” que em varen quedar en vida). Quan arribava al barco, el “Boreas”, un destructor anglès que per ser del ban neutral socorria els nàufrags, n’hi havia molts d’aferrats a les cordes que ens havien tirat de dalt. Tots estàvem acabats, esgotats. No havia acabat d’aferrar-me a la corda quan els que venien rere meu també ja s’hi aferraven, inclús a mi, i em vaig enfonsar. “Aquí no farem res”, em vaig dir, i em vaig dirigir a popa, que tenia una menor alçada, i per on havien amollat una escala. Tenia les mans engarrotades pel fred i vaig haver de passar els braços per pujar. Quan vaig ser a dalt, vaig tombar sobre coberta. Una volta dins el destructor em tallaren la roba i em posaren una granota. De les restes de la meva roba únicament en vaig salvar un parell de doblers i les fotos.

Era la matinada del 5 de març de 1938, prop del Cabo de Palos. La flota republicana comandada per la nau insígnia “Llibertat”, conjuntament amb 4 vaixells més, dirigí el foc dels seus canons cap a la línea de filera formada pel “Canarias”, el “Baleares” i l'“Almirante Cervera”. El “Baleares” sortí més mal parat de l’escomesa i s'incendià, cosa que va fer que els destructors enemics aturassin els projectils-torpede.

Bartomeu Terrassa Flaquer, “Ruís”, de Capdepera, comptava 17 anys quan es va allistar de mariner voluntari i fou destinat a la tripulació del tristament famós creuer “Balears”, del ban nacional, feixista, per la seva afiliació falangista, on s’incorporà com a servidor del pallol de projectils de la torre número 3 , una estreta escotilla d’accés a la torre, com un tub circular al qual solament podien baixar o pujar d’un en un i, una volta allà, esperar ordres. El “Baleares” va navegar més de 90.000 milles en 278 singladures. El “Baleares” va refusar 34 atacs d’aviació, en patí 10, i se li llançaren 110 bombes, de les quals únicament dues caigueren a bord. Va bombardejar ports, bateries de costa enemigues, a Málaga, mar Mediterrània i Cantàbric, cooperant a l'abatiment i destrucció de 14 avions. Va creuar zones perilloses, en els 40 serveis de comboi i reconeixement de bucs mercants que li correspongué fer, amb atacs de submarins sense conseqüències.

– ”El port de Ciutat estava ple de gent, tot Palma es trobava allí. Quan desembarcàrem, tots bruts de petroli – ens deien que semblàvem “abissinis”, pel color de la pell quasi verdosa –, ens dugueren, als que ens trobàvem amb més bon estat, a la Comandància, on ens digueren que qui tingués família a la capital podia anar-se’n a dormir a casa i que l'endemà ens presentàssim al quarter. Jo, que era de Capdepera, havia d'haver-me quedat, però tenia un oncle a Palma i vaig poder anar allí a passar la nit. Hi vaig anar amb un company peninsular a qui vaig fer passar per mallorquí davant l’oficial que prenia la pernocta. Els oncles únicament tenien un llit lliure, en el qual dormírem nosaltres dos, però quan ens aixecàrem els llançols estaven bruts de petroli, tot i haver-nos dutxat un parell de vegades al "Canarias". Al quarter ens varen donar permís per anar a casa, jo a Capdepera. Em digueren que em cridarien, però com que passaven els dies i no em reclamaven, vaig partir cap a Palma, a la Comandància de Marina, i quan els vaig dir el meu nom i vaig demanar per què no m’havien avisat, l’encarregat respongué: ”Però si vostè figura al llistat dels qui moriren!” ”Mort, jo? Estic viu i ben viu, gràcies a Déu!"

Poc temps després, Tomeu Terrasa va tornar a embarcar, fins a acabar la guerra. De llavors ençà no va mancar la seva presència, el 18 de desembre, al Castell de Capdepera, per a mostrar el seu agraïment a la Verge de l’Esperança, fins que finí la seva vida,  fa poc més de 10 anys. Fou primer tinent de batle del darrer Ajuntament franquista de Capdepera. 




Foto del mes

CAP VERMELL INFORMA

Cap Vermell és membre 
fundador de l'Associació de 
Premsa Forana de Mallorca


Amb els nostres mitjans:
















Horaris C E Escolar