inici

Cap Vermell

Presentació de “Joan Alzina i Melis, psiquiatre i pedagog”

"...ens trobam davant una obra magna, i no m'estic referint al nombre de pàgines, sinó al fet que es tracta del treball més minuciós que s'hagi endegat mai en aquest poble en el terreny de la investigació, sobre qualsevol aspecte del nostre passat." 

 

 

Una vegada més, amics, heu estat convocats a l'acte de presentació d'un treball adreçat a exhumar el nostre passat com a col·lectivitat, el passat de Capdepera, el de tots nosaltres. I dic una vegada més perquè, en les últimes dècades, hem tengut ocasió d'assistir a la culminació d'un bon grapat de processos d'investigació i de recopilació de materials que han il·luminat aquest passat que deia. Aquests treballs ens han posat fit a fit amb la nostra història, ens n'han revelat alguns elements imprescindibles, i ens han ajudat a saber qui som i, potser, a reconèixer i acceptar les llums i les ombres de la nostra idiosincràsia col·lectiva.


En bona part, per no dir la majoria, dels treballs als quals m'estic referint, l'Associació Cultural Cap Vermell, en nom de la qual estic parlant, hi ha tengut un paper important, decisiu en no pocs casos. Amb aquell llunyà i molt modest -quant a mitjans materials, que no en contingut- “El Castell de Capdepera”, d'en Pep Terrassa, o “El patrimoni arqueològic de Capdepera”, del mateix autor, s'encetava una línia inèdita entre nosaltres: el de la investigació rigorosa i la posada en valor de textos homologables amb els criteris historiogràfics més exigents. I per aquella línia seguiríem, des de Cap Vermell, donant suport a l'edició d'obres com “Senyor Ahir”, d'Aurelia Canaan; “Girant l'ullada cap enrere” i “Gent nostra d'abans i d'ara”, de Bartomeu Melis; “De prop i d'enfora”, de Climent Garau i Arbona; “Planter de paraules”·, de Pere Orpí; “Memòries gabellines”, de Llorenç Tous; “El metodisme a Capdepera”, de diversos autors; “La idea és infinita. El socialisme a Capdepera”, de Miquel Llull, o “L'espiritisme a Capdepera”, de Pep Terrassa. A aquests títols encara n'hi hauríem d'afegir alguns altres que, independentment de no haver-se gestat a redossa de la factoria Cap Vermell, constitueixen igualment contribucions molt importants al conjunt, com “Vida i costums a Capdepera”, d'Antoni Josep Massanet (no oblidem que el mateix Pep Terrassa va tenir cura de l'edició de l'obra); el treball sobre “La divisió territorial del terme d'Artà”, a cura d'Antoni Picazo i Miquel Pastor, per la part artanenca, i de Maria Massanet i Gori Reixac, per la part gabellina; el notable treball «El temps s'esmicola. L'exili centreeuropeu a Cala Rajada (1930-1936)», dels mateixos Maria Massanet i Gori Reixac, juntament amb Gabi Einsele, o les importants contribucions sobre l'època medieval d'Antoni Gili i de Guillem Morro.


Ja veis com tantes coses que en els anys obscurs de la dictadura, conscientment o inconscientment, havien romàs silenciades, ara, gràcies a l'empenta dels investigadors, locals en bona part de casos, van emergint i obren les finestres de la nostra història perquè hi entri l'aire purificador del coneixement. I en aquestes ens trobam avui, una vegada més, com deia, tot presentant aquest monumental ”JOAN ALZINA MELIS (1883-1979), PSIQUIATRE I PEDAGOG”, 850 pàgines de recerca que a mi em semblen d'una exhaustivitat sense escletxes, però que l'autor, en Miquel Llull, encara considera susceptible de millora i ampliació. El mateix autor, a la introducció, referint-se a les conclusions a què ha arribat, ho fa palès. Diu: “Com sempre, seran unes conclusions provisionals perquè, malgrat tot, la investigació es mantindrà oberta a noves aportacions i a noves descobertes o a noves interpretacions.” I és que ja ho tenen, això, els investigadors, mai conformes amb el que han tret a la llum, sempre delerosos d'anar més enllà, fins als darrers racons de l'escena, aquells en què el focus de la seva mirada encara no n'ha il·luminat amb prou claredat tots els angles. I tant se val que en aquells racons no hi hagi res, més que una mica de pols.


Vull dir, amb tot això, que, al meu parer, ens trobam davant una obra magna, i no m'estic referint al nombre de pàgines, sinó al fet que es tracta del treball més minuciós que s'hagi endegat mai en aquest poble en el terreny de la investigació, sobre qualsevol aspecte del nostre passat. Permeteu-me la pedanteria d'autocitar-me, amb unes paraules del pròleg que en Miquel m'ha fet l'honor d'incloure en el llibre. Allà hi dic: ”Estic segur que és amb l’aparició del llibre que ara veu la llum que se’ns ofereix l’oportunitat d’aprofundir en la vida i obra d’aquest personatge excepcional en molts d’aspectes. En Miquel Llull hi ha esmerçat les seves millors i majors capacitats, i hi ha cremat un gavadal d’energies per a, finalment, agombolar-ne un text documentat de manera exhaustiva, abassegadora, diria. Una feina titànica amb la qual s’il·luminen molts de racons de la biografia d’Alzina certament obscurs, inèdits més d’una vegada, i se’n posen en relleu molts d’altres no degudament valorats fins ara. I de tot plegat n’esdevé un conjunt inevitablement calidoscòpic per a un personatge tan polièdric com aquest.”


En Miquel Llull,essent encaraun infant, va tenir consciència de l'existència del senyor Joan Alzina quan aquest i la seva famíliasojornaven a Capdepera, cada estiu, a la casa pairal del carrer de sa Font. Al migdia, en el “tercer torn”, reservat per als “senyors”, els Alzina anaven a dinar a el “Recreo”, el “cassinu” que regentava la família d'en Miquel. Però, aleshores, aquest poc devia sospitar que acabaria convertint-se en el biògraf d'un senyor del qual, com ell mateix confessa, no en sabia res i que li semblava una persona molt seriosa, poc propensa a expressions obertes i franques de simpatia, i que sempre xerrava fluixet”. Quan en Miquel Llull va començar a parlar-me del seu projecte, immediatament, de manera difuminada, va comparèixer un record de la meva infantesa, d'una visita, amb els meus pares, al doctor Joan Alzina, en una de les seves estades a Capdepera, segurament afectat jo per alguna dolença que ara mateix no record. Amb anterioritat, mai havia recordat aquest fet fins que en Miquel Llull em va començar a parlar del treball que duia entre mans. Aleshores es van fer presents, des del fons dels anys, frases i comentaris esparsos, d’aquí i d’allà, sobre aquell gran metge de Capdepera que capllevava per Barcelona i que, quan compareixia pel poble, pel que es deia, no dubtava de posar el seu saber, que no era poc, al servei de qui ho necessitàs. Havien de passar molts d'anys, de fet no seria fins a la dècada dels 80 que en Miquel Llull va començar a prendre consciència de la importància del personatge i, a mesura que n'anà descobrint la complexitat, es plantejà iniciar una recerca més o manco exhaustiva de les seves petjades científiques, culturals i polítiques. El projecte, però, no començaria a prendre cos fins devers l'any 2000, en què en Miquel posà els primer maons a un edifici que ell calculava d'una planta o dues, i que ha acabat sent un gratacels. Diu en Miquel: “De bon començament pensava que el treball que havia iniciat seria més curt, que el personatge, essent important, no donava més que per a uns mesos de dedicació. Evidentment, no ha estat així.”


I no, no ha estat així. De fet, han estat anys d'investigació. Sí, anys!, amb etapes de major i menor productivitat, anys amb puntes d'eufòria i sotracs descoratjadors. Anys de trescar per arxius i fons documentals, a Capdepera, a Palma, a Barcelona, a Itàlia, a Alemanya... Certament, hi ha hagut moments plens de dubtes i vacil·lacions, pauses per a la reflexió, com si a en Miquel, adesiara, li semblàs que s'havia ficat en un projecte que excedia les seves capacitats. Però, en cada cas, ha estat capaç de superar aquests dubtes i de sobreposar-se als propis escrúpols. I dic això perquè he pogut viure en primera línia el procés creatiu de la biografia de Joan Alzina, i en aquest sentit he estat un privilegiat. A en Miquel li he d'agrair la confiança que m'ha fet tot aquest temps i ara, quan la criatura ja ha vist la llum, me'n sent profundament orgullós, com si jo hi tengués algun mèrit, quan, borinejant al seu voltant, segurament he fet més nosa que companyia.


Quan estava bastint aquesta presentació, m'ha vengut al cap que, en un moment determinat del procés d'estructuració de la biografia del doctor Joan Alzina, amb en Miquel vàrem parlar, i me'n mostrà la documentació que n'havia arreplegat, de la relació del metge gabellí amb el catalanisme. Alzina, just arribar a Barcelona, el 1898, per començar els estudis de Ciències, entrà a formar part de la Congregació Mariana dels Jesuïtes de Barcelona, una institució cultural de gran prestigi i influència. On més va intervenir Alzina fou en l’Acadèmia Catalanista o de la Llengua Catalana, segons coneixem en aquesta part de l'obra, que recull, naturalment, les inevitables relacions amb Josep Carner, la més eminent figura del Noucentisme català, un poeta tota la dimensió del qual vaig percebre a la Universitat i que des del primer moment m'havia enlluernat. L'estretíssima relació de Carner amb Alzina, les seves estades a Capdepera i les obres que el poeta dedicà al seu amic i al nostre poble, acabaren d'engrandir la imatge ja prou superba que jo me n'havia forjat. Deia que, escrivint aquestes retxes, m'ha vengut al cap aquest període de la vida d'Alzina, incloses les relacions amb el seu seu amic Carner, el qual, a més de poeta, va exercir com a diplomàtic de la República en distintes ciutats europees, d'Àsia i d'Amèrica. Quan va esclatar la Guerra Civil, Carner va ser un dels pocs diplomàtics que es van mantenir fidels a la República i ja no va tornar a Catalunya. Es va exiliar a Mèxic, com tants d'altres, però passà a Europa després de la Segona Guerra Mundial i es va instal·lar a Brussel·les, on, com a exiliat, va morir. I és que en aquests dies, establir paral·lelismes i evocar exiliats esdevé inevitable. Certament, de la lectura del llibre i com destac també en el pròleg, s'infereix que Alzina és una personalitat singular, tan brillant com contradictòria, d’una molt destacada rellevància científica i d’una trajectòria ideològica que deriva del catalanisme militant a la col·laboració amb el cop d’estat del general Franco i el règim dictatorial que aquest implantà.


Recomanació final: no us perdeu aquesta joia que ara es posa al nostre abast. Si n'iniciau la lectura us hi quedareu immediatament enganxats i ja no la deixareu. Per bé i per mal, és la història d'un personatge fascinant.

I res més, després d'aquesta introducció tan prescindible, tot seguit parlaran els qui hi tenen alguna cosa a dir: la senyora Isabel Moll, catedràtica emèrita de la UIB, coneguda i estimada de tots nosaltres i que poques presentacions necessita; la senyora Berta Paz, membre de l'Institut Universitari de Ciències de la Salut de la UIB, que ha contribuït a aquesta obra amb l'estudi pedagògic titulat “Joan Alzina i Melis y la educación de los niños con discapacidad intelectual en Vil·la Joana”; parlarà també, com no pot ser d'altra manera, en Miquel Flaquer, l'autor del llibre; i finalment ho farà el senyor Pep Lluís Pons, director general d'Innovació i Recerca.

Moltes gràcies.



Foto del mes

CAP VERMELL INFORMA

Cap Vermell és membre 
fundador de l'Associació de 
Premsa Forana de Mallorca


Amb els nostres mitjans:










Tercer sector:
“L’acció social en marxa”










Horaris C E Escolar