Joan Alzina i Melis va desenvolupar una part fonamental de la seva trajectòria professional lligada a l'educació de nens amb discapacitat intel·lectual, referits a inicis del segle XX com anormals, deficients o febles mentals, a més d'altres denominacions. Nascut a Capdepera, Mallorca, va cursar estudis de medicina, especialitzant-se en psiquiatria i formant-se posteriorment amb investigadors de prestigi en l'àmbit de la psiquiatria com Kraepelin o Sante de Sanctis, a més d'estades de recerca amb autors de la talla de Ramón y Cajal. No obstant això, es destaca en l'estudi pedagògic annex a l'excel·lent treball biogràfic desenvolupat per Miquel Llull, el seu interès per la pedagogia que l'autor situa com una branca fonamental de la psiquiatria. Moltes de les seves idees van tenir la seva aplicació pràctica en el procés de reunificació de les "escoles de cecs, sordmuts i deficients mentals" a les Escoles Vil·la Joana, participant en el seu disseny conceptual i pedagògic amb l'elaboració de la seva memòria de 1916 i sent director del Laboratori de les mateixes. Entra a la direcció de les Escoles ja reunificadas el 1923, però l'Escola de Sordmuts es segrega poc després, en 1925. Continua Alzina com a director fins que esclata la guerra civil i reprèn la direcció el 1939. El 1954, el mateix any en què Alzina es jubila i deixa la direcció, se separa també l'Escola de Cecs, de manera que Vil·la Joana es constitueix des de llavors com un centre per a nens amb deficiència intel·lectual exclusivament, passant per diferents denominacions, fins a l'actual d'Escola d'Educació Especial municipal Vil·la Joana.
Per tant, per entendre les aportacions de Joan Alzina i Melis cal tenir en compte que va desenvolupar la seva activitat en un moment històric en van tenir lloc diversos processos de transformació, tant dels models pedagògics com de les institucions educatives. Per aquest motiu, en aquest capítol es detalla breument com el qüestionament de l'educació infantil o l'obligatorietat de l'ensenyament primari influeixen decisivament també en la construcció d'una nova educació per als nens amb discapacitat intel·lectual. Els models pedagògics centrats en la infància i adaptats a les seves diferents fases evolutives i interessos van cobrant força, trencant amb el sistema anterior basat en una instrucció dirigida pels adults i sense atendre a aspectes tan essencials de l'aprenentatge infantil com el joc o l'experiència directa en un medi estimulant. Curiosament, en aquest context renovador es constitueixen diferents entitats amb funcions educatives especials on, com en el cas de Vil·la Joana, es duen a terme pràctiques pedagògiques que acabaran aplicant posteriorment a l'educació general amb èxit
Com s'ha comentat anteriorment, Joan Alzina i Melis va tenir un paper clau en el seu la configuració i funcionament d'Escoles Vil·la Joana i, a més, a través dels seus escrits es pot constatar que és coneixedor de mètodes pedagògics en relació a l'educació de nens amb discapacitat intel·lectual. A la Conferència impartida en el 4t Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana de 1921, titulada Sobre l'educació dels frenasténics o anormals Alzina i revisada en aquest capítol, cita diversos autors precedents, entre els quals destaquen Itard i Séguin, qui avui es consideren internacionalment entre els primers a reconèixer les possibilitats de l'educació dels nens amb diferents graus de discapacitat intel·lectual i en proposar recomanacions pedagògiques.
Igual que altres autors de l'època, també Alzina es forma a l'estranger i fonamenta les seves idees educatives en els coneixements mèdics, psicològics i fisiològics de l'època. Va col·laborar amb la pedagoga italiana Montessori durant l'estada d'aquesta a Barcelona i va impartir cursos a mestres sobre la metodologia de Decroly. No obstant això, l'autor no s'adhereix a un únic mètode, sinó que considera que la pedagogia ha d'adaptar-se a les necessitats dels menors dins d'un ambient estructurat que els resulti motivador. D'aquesta manera, Vil·la Joana es constitueix tenint en compte una adaptació de l'entorn i l'ús de materials específics com el material montessoriano en un clima confiança en les possibilitats dels nens amb discapacitat intel·lectual, per la qual cosa el rol de l'educador és clau.
Per tant, per entendre les aportacions de Joan Alzina i Melis cal tenir en compte que va desenvolupar la seva activitat en un moment històric en van tenir lloc diversos processos de transformació, tant dels models pedagògics com de les institucions educatives. Per aquest motiu, en aquest capítol es detalla breument com el qüestionament de l'educació infantil o l'obligatorietat de l'ensenyament primari influeixen decisivament també en la construcció d'una nova educació per als nens amb discapacitat intel·lectual. Els models pedagògics centrats en la infància i adaptats a les seves diferents fases evolutives i interessos van cobrant força, trencant amb el sistema anterior basat en una instrucció dirigida pels adults i sense atendre a aspectes tan essencials de l'aprenentatge infantil com el joc o l'experiència directa en un medi estimulant. Curiosament, en aquest context renovador es constitueixen diferents entitats amb funcions educatives especials on, com en el cas de Vil·la Joana, es duen a terme pràctiques pedagògiques que acabaran aplicant posteriorment a l'educació general amb èxit.
Com s'ha comentat anteriorment, Joan Alzina i Melis va tenir un paper clau en el seu la configuració i funcionament d'Escoles Vil·la Joana i, a més, a través dels seus escrits es pot constatar que és coneixedor de mètodes pedagògics en relació a l'educació de nens amb discapacitat intel·lectual. A la Conferència impartida en el 4t Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana de 1921, titulada Sobre l'educació dels frenasténics o anormals Alzina i revisada en aquest capítol, cita diversos autors precedents, entre els quals destaquen Itard i Séguin, qui avui es consideren internacionalment entre els primers a reconèixer les possibilitats de l'educació dels nens amb diferents graus de discapacitat intel·lectual i en proposar recomanacions pedagògiques.
Igual que altres autors de l'època, també Alzina es forma a l'estranger i fonamenta les seves idees educatives en els coneixements mèdics, psicològics i fisiològics de l'època. Va col·laborar amb la pedagoga italiana Montessori durant l'estada d'aquesta a Barcelona i va impartir cursos a mestres sobre la metodologia de Decroly. No obstant això, l'autor no s'adhereix a un únic mètode, sinó que considera que la pedagogia ha d'adaptar-se a les necessitats dels menors dins d'un ambient estructurat que els resulti motivador. D'aquesta manera, Vil·la Joana es constitueix tenint en compte una adaptació de l'entorn i l'ús de materials específics com el material montessorià en un clima confiança en les possibilitats dels nens amb discapacitat intel·lectual, per la qual cosa el rol de l'educador és clau.
Per tant, la proposta educativa de Alzina té punts en comú amb les idees renovadores d'altres pedagogs, metges, psiquiatres i intel·lectuals de diferents branques, el que posa de manifest no només que la gran majoria d'aquests autors es van inspirar probablement en les mateixes fonts i experiències pedagògiques similars, sinó també que Alzina ser un home del seu temps, amb les seves conviccions i contradiccions. Joan Alzina i Melis va dirigir Vil·la Joana a l'època de major esplendor, en aquells il·lusionants anys després de la seva inauguració en què el centre es va transformar ràpidament en referència a nivell nacional, amb els seus meticulosos anàlisis en els laboratoris i acurada proposta pedagògica. Però també ho va fer en les èpoques de mancances de tot tipus, durant la postguerra i dictadura, on la indiferència ideològica no era una opció per a qui ostenta un càrrec públic.
En qualsevol cas, aquella experiència a la muntanya de Vallvidrera, encara viva avui després de successives renovacions, va posar de manifest que la dedicació de professionals i intel·lectuals de diferents branques a l'educació dels nens amb discapacitat intel·lectual, és un pilar en el qual s'ha de sustentar la lluita per l'autonomia i drets de les persones amb discapacitat intel·lectual al nostre país.
Dra. Berta Paz Lourido
Professora Titular d'Universitat 
